Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.
Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.
Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.
Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.
El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!
dilluns, 30 de maig del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
Nos quoque cives tregistani sumus
De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.
Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.
dissabte, 15 de gener del 2011
La lucidesa de Joseph Roth
«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».
Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.
Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.
Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.
En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.
El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.
De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.
Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.
Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.
Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.
En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.
El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.
De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.
dimecres, 29 de desembre del 2010
Aquell vell abric blau de tots els desembres...
It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...
Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...
Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat
dimarts, 21 de desembre del 2010
Nou Govern. Velles coalicions?
Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.
Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.
Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit. Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.
Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.
Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.
Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.
Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.
dimarts, 14 de desembre del 2010
Morrissey, o quan la malenconia pren la veu
Everyday is like sunday
Everyday is silent and grey
Hide on the promenade
Etch a postcard:
"how I dearly wish I was not here"
In the seaside town
...that they forgot to bomb
Come, come, come - nuclear bomb
...
(Everyday is like sunday)
diumenge, 12 de desembre del 2010
Norfeu
...
Foraster, què vols?
Les barques a l'encesa no fan por,
Fa por el vaixell de l'holandès errant
Que no va per la mar sinò per dins
De mi mateix i sé que vol fer nit
En el meu port de vell desmantellat.
...
Joan Vinyoli
dilluns, 29 de novembre del 2010
Sempre Rulfo
"El camino subía y bajaba: "Sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube; para el que viene, baja."
-¿Cómo dice que se llama el pueblo que se ve allá abajo?.
-Comala, señor.
-¿Está seguro de que ya es Comala?.
-Seguro, señor.
-¿Y por qué se ve esto tan triste?.
-Son los tiempos, señor."
-¿Cómo dice que se llama el pueblo que se ve allá abajo?.
-Comala, señor.
-¿Está seguro de que ya es Comala?.
-Seguro, señor.
-¿Y por qué se ve esto tan triste?.
-Son los tiempos, señor."
dilluns, 22 de novembre del 2010
Reforma territorial a França
Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.
Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.
Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.
I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.
Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.
Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.
Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.
És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.
I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.
El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).
En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.
Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.
Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.
I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.
Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.
Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.
Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.
És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.
I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.
El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).
En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.
(Foto: EFE)
dimarts, 19 d’octubre del 2010
Ofertes monotemàtiques
Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.
És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)