Aristocràcia 2.0

Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:

“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.

Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.

A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.

A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”

Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...

Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!

Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.

Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.

No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.

Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.

L'aeroport de Girona i el seu futur

Les darreres informacions sobre una imminent presència de la companyia Ryanair a l'aeroport del Prat han aixecat senyals de preocupació dels sectors socials i econòmics gironins sobre el futur de l'aeroport de Vilobí. En aquest sentit, potser cal recordar tres qüestions bàsiques: qui gestiona l'aeroport de Girona, qui el promociona i quines oportunitats de futur hi tenim. Sobre el primer punt, és una infraestructura de l'Estat, que AENA gestiona en xarxa i que ha estat objecte de nombroses peticions territorials de traspàs a la Generalitat; pel que fa a la promoció, fins l'any 2002 l'aeroport va restar abandonat a la seva sort, amb 550.000 passatgers i una davallada interanual del 10%. Davant d'aquesta infrautilització, a finals de 2002, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Cambra de Comerç van engegar un projecte de promoció i cooperació econòmica, per aprofitar unes bones instal·lacions i uns bons professionals. Tot sumat ha generat una expansió sense precedents a Europa, que ha situat Girona en la novena posició de l'Estat espanyol i que acabarà aquest 2009 havent transportat a l'entorn de 5,3 milions de passatgers.

Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.

Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.

El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.

Publicat a El Punt, 6 de desembre de 2010

Joan Mató, el millor professor català d'Història

Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.

En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.

L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.

Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.

Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.

En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.

Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.

La defensa de la bandera

Tal com ja vaig comentar en aquest post anterior, continua havent-hi gent al nostre país que pretén desplegar la senyera per defensar als imputats en les actuacions policials i judicials conegudes com casos Millet i Pretòria. Primer hi hagué qui parlà de profanació a les essències referint-se a la investigació policial en el cas Palau, i ara hi ha qui titlla d'atac a Catalunya l'operació Pretòria. He sentit aquest argument, entre d'altres ocasions, en boca de Joan Laporta defensant, des de la seu de la Fundació Catalunya Oberta, a Prenafeta i Alavedra. Segurament la interlocutòria del jutge Garzón que envià a la presó als dos polítics és atacable jurídicament des de molts punts de vista. Però les estratègies de defensa fonamentades en el greuge nacional fan literalment pena. I posats a dir-la grossa, si hem d'alçar alguna bandera en defensa de segons què, proposo que alcem aquesta.

Un bon consell...

Al damunt dels nostres cants... la cartera.

A l'Avui (un diari que es publica a la província de Barcelona) vaig llegir aquest article, "La profanació del temple" fa un parell de mesos. La professional i lloable operació dels Mossos en relació a l'espoli del Palau de la Música perpetrat per Millet es titllava de sacrilegi i de traició a les essències pàtries. Val la pena recordar-ho ara, uns mesos més més tard. Delinqüència de guant quadribarrat.

La profanació del temple (Avui, 25 de juliol de 2009)

L'estat de la llengua, motius per a l'optimisme

Presentàvem ahir a Girona amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, l’enquesta d’usos lingüístics de la població de les comarques de Girona. Es tracta d’una eina que ens possibilita una bona fotografia dels hàbits lingüístics dels ciutadans residents a la nostra demarcació. L'enquesta s’ha elaborat amb una metodologia millorada respecte d’anteriors edicions, i partint d'una bona mostra: 746 persones de les comarques de Girona amb un marge d’error del 3,67 %.

Una ràpida conclusió dels resultats de l’enquesta ens porta a valorar negativament que a Girona disminueixi el coneixament del català, en relació a la darrera enquesta de 2003, amb una proporció que ronda un punt percentual en el cas de la comprensió de la llengua i deu punts percentuals en el cas de saber-la llegir.

Tot i així voldria destacar diversos elements que apunta l’enquesta i que en una lectura precipitada dels seus resultats podrien passar desapercebuts, malgrat la seva extrema importància. Ahir els va destacar molt bé en Bernat Joan i aquí m'agradaria resumir-los:

-Les comarques de Girona han tingut un increment de població importantíssim durant aquests anys, basat especialment en la immigració. Efectivament, el nombre de residents a la demarcació nascuts a l'estranger ha passat d'un 12 % fa cinc anys al 20 % actual. És a dir, pràcticament hem doblat el nombre de nouvinguts. Es tracta d'un fenòmen inèdit a la nostra història recent i sense massa referents a d'altres regions de l'entorn. Doncs bé, malgrat haver-se gairebé doblat el nombre de persones nouvingudes, el coneixament de la llengua catalana només ha disminuït, com a màxim, deu punts percentuals. Això vol dir que desenes de milers de persones vingudes de fora (la majoria) han integrat i fet seva la nostra llengua.

-L'enquesta també recull que més de 250.000 persones de les nostres comarques tenen interès a aprendre el català o millorar-ne els coneixaments. D'aquestes, més de 80.000 són persones nascudes a l'estranger, i representen el 64,2% del total d'estrangers de casa nostra. Això vol dir que el català és percebut per part de la majoria d'immigrants com a llengua útil i de futur.

-Pel que fa als usos lingüístics a la família, un 46% dels enquestats manifesta parlar en català amb els seus pares, mentre un que 57,3 % manifesta parlar en català amb els seus fills. No sé si us adoneu de l'extrema positivitat d'aquesta dada: El català disposa a Girona d'un procés de transmissió intergeneracional molt favorable. És a dir, en general parlem més en català amb els fills que amb els pares, i això és propi de les llengües potents. A la inversa, que una llengua es parli més amb els pares que no pas amb els fills (com ha passat en la nostra història recent amb el català a la Catalunya Nord, per exemple) vol dir que no és percebuda com a llengua de futur.

-L'anterior dada, juntament amb el fet que l'àmbit interpersonal on s'usa més la nostra llengua és l'educatiu (per damunt del laboral, d'amistats o de veïnatge) ens mostra novament la importància del nostre model d'immersió lingüística a l'escola, i la vital necessitat de preservar-lo.

Segur que molts hi seguiran veient el got mig buit i expressaran visions apocalíptiques sobre el futur de la nostra llengua. Però poques llengües al món, fins i tot llengües amb estat propi que les defensen i promouen, haguéssin resistit el repte de la incorporació de tants nouvinguts al seu territori com tan bé ho ha fet el català a les comarques de Girona els darrers cinc anys. Sense abaixar la guàrdia, podem estar-ne contents.

I una darrera dada de la qual l'espècie en vies d'extinció que som els francòfils n'hem d'estar orgullosos: la llengua francesa és molt més entesa, parlada, escrita i coneguda a les nostres comarques que no pas a cap altre territori del país, en percentatges que superen els cinc punts.

Decido ergo sum

Doncs això, decidir com a condició per a l'existir. Decidir autònomament per a existir en llibertat. No decidir és no ser, a Arenys o a Estocolm. Amb el permís d'en Descartes i d'en Miquel Sitjar, que m'ha aconsellat la traducció al llatí més precisa de decideixo, el Decido ergo sum podria ser un bon lema per a totes les plataformes, entitats, partits, escissions dels anteriors, escissions de les escissions, corrents crítics..., independentistes. A veure si llegim, doncs, un Decido ergo sum pancarteril en alguna de les diverses manifestacions que prepara el catalanisme properament, sempre, evidentment, en hores que no facin res d'interessant a Telecinco, el canal de TV líder d'audiència a Catalunya.

La tardor dels canvis

Ens apropem al vintè aniversari dels fets de la tardor de 1989 que culminaren aquell novembre amb la caiguda del mur de Berlin (¿és una impressió meva o realment els anys acabats en 9 solen deparar canvis de fons?, vegeu per exemple 1929 i la seva crisi, o el nostre 1939 amb la derrota republicana i l'inici de la segona guerra mundial). Els analistes i opinadors ja tenen afilades les seves plomes. Preparem-nos per una allau de comentaris, articles i monogràfics sobre aquells fets, i del context de la guerra freda en general. No faltaran els qui ens parlaran d'ideologies caducades, o els qui ens evocaran paradisos que mai existiren.

Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.

Infraestructures per a després de la crisi

Fa poques setmanes els governs català i estatal van acordar la reforma del sistema de finançament de la Generalitat. És una bona notícia que a partir d'ara Catalunya deixi de rebre menys diners que la mitjana de totes les comunitats. Però el més destacable és que per fi s'alleugereixi la injustícia estructural que significaven els anteriors models de finançament. Tot i que no hem de renunciar a disposar al màxim dels recursos que el nostre país genera, el cert és que per primera vegada un model de finançament redueix de manera important el dèficit fiscal català. I en tot cas, disposarem de més recursos per atendre les necessitats socials i econòmiques del país.

I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.

Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.

La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.

Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.

Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)