Eurodistricte a la premsa.

-L'Independant: L'eurodistrict entre les deux catalognes est né
-Diari de Girona: Beneeixen la creació d'un eurodistricte transfronterer
-Avui: Nou impuls a l'espai català transfronterer
-El Punt: Més d'un milió d'habitants de 450 municipis integraran l'eurodistricte transfronterer

Signada, aquest migdia, la Declaració de Ceret.

DECLARACIÓ D’ INTENCIÓ PER A LA CREACIÓ D’UN EURODISTRICTE DE L’ESPAI CATALÀ TRANSFRONTERER

«Nosaltres, els representants institucionals signataris d’aquesta Declaració, ens reunim avui a Ceret amb l’objectiu de formalitzar una col·laboració per tal de portar a terme la creació d’un Eurodistricte destinat a potenciar, vertebrar i harmonitzar l’Espai Català Transfronterer.

Aquest espai d’un milió d’habitants, que abraça les comarques de la demarcació de Girona i el departament dels Pirineus Orientals (Catalunya Nord), configura un conjunt històric i geogràfic coherent, a la vegada urbà i rural, i amb eixos econòmics complementaris.

L’acte d’avui s’emmarca en la voluntat d’una construcció europea a escala local, de proximitat, que ha de permetre resoldre les dificultats derivades del fet fronterer que pateixen les poblacions i els territoris, i promoure un projecte de desenvolupament compartit.

La nostra voluntat és, a mitjà termini, crear un organisme inter-institucional col·legial de cooperació integrada, dotat de capacitat jurídica i d’autonomia financera, que portarà una política de governança territorial transfronterera en un espai que serà marcat per l’arribada del TGV.

De conformitat amb el principi de subsidiarietat promogut per la Unió Europea i en complementarietat amb les accions dutes a terme al territori per cada soci, aquesta estructura de cooperació transfronterera podrà permetre resoldre i superar progressivament el conjunt dels diferencials administratius, fiscals, infraestructurals, i de mobilitats que caracteritzen el nostre espai.

Per tant, podrà portar projectes d’interès comú i fomentar els intercanvis en tots els àmbits.

Així, en nom de les institucions que representem, nosaltres signataris d’aquesta Declaració, ens comprometem a impulsar el projecte d’Eurodistricte de l’Espai Català Transfronterer, oficialitzant mitjançant aquest acte fundacional la constitució d’un Comitè de Pilotatge, compost d’un òrgan polític i d’un òrgan tècnic, que serà encarregat de la posada en marxa d’aquesta iniciativa ambiciosa ».


Fet a Ceret, el 27 de juliol del 2007.

Institucions signatàries:
-Consell General dels Pirineus Orientals
-Generalitat de Catalunya
-Ajuntament de Perpinyà
-Ajuntament de Girona
-Ajuntament de Figueres
-Consells comarcals gironins
-Entitats supramunicipals del Departament dels Pirineus Orientals
-Federació de Municipis de Catalunya
-Associació Catalana de Municipis
-Associació de Batlles i Adjunts dels Pirineus Orientals

Reflexions de final de curs.

Aires de fi de curs en aquests dies calorosos de juliol. Dóna la impressió que són moments d'anar tancant temes, de deixar-ho tot enllestit per afrontar la pausa vacacional. Tot sembla estar a punt per a la partida, la fugida d'agost.

Miro enrera cap als darrers mesos. La major novetat pertany a l'àmbit personal i familiar, ja que aquest "curs" ens ha canviat la vida a la Mònica i a mi, gràcies al naixement del nostre fill Biel. No m'hi detenc massa ja que és difícil trobar les paraules justes per a descriure la suma de sensacions viscudes.

A la feina estem tancant uns mesos intensos, on hem pogut resoldre satisfactòriament importants reptes que ens havíem traçat a Girona. Alguns de gran importància estratègica, com ara el tema de la Facultat de Medicina a la UdG o el tret d'inici per a la constitució d'una entitat de cooperació transfronterera entre les comarques gironines i la Catalunya Nord -que es protocolitzarà a Ceret aquest divendres-. També ens n'estem sortint relativament bé d'altres temes "menors", que no entro a detallar perquè aquest no és el lloc ni el moment oportú. I, d'altra banda, els mèrits dels encerts també es deuen a d'altres actors que han intervingut en cada tema, a banda de la institució que represento. Evidentment també hi ha coses que no han sortit tal com les voldríem, i potser aquí sí que els demèrits ens corresponen.

Entrant plenament en temàtica estiuenca, és impressionant el nivell dels festivals de música gironins d'enguany: Torroella, Porta Ferrada, Cadaqués, Cap Roig, Perelada... No deu haver-hi gaire llocs al món on en un espai petit de temps i de territori trobem concentrats el millor del panorama de la música mundial. Ahir mateix vaig assistir al magnífic concert del trio de jazz de Keith Jarret a Perelada, i si tot va bé divendres seré a la cita amb Mehldau i Metheny a Cap Roig. I evidentment no penso prendre'm alguns concerts d'un dels festivals més rigorosos i sense segons quines concessions a la seva programació: el festival de Torroella. Ja que parlo de pianistes, us recomano el concert de Joaquin Achúcarro a aquest festival el proper 23 d'agost.

Faig totes aquestes reflexions bevent una Quilmes, a la salut del meu amic Guille, tot animant-lo que es decideixi a publicar el seu blog.

14 Juillet.

Cansat com m'he trobat aquest dissabte, he volgut celebrar la Festa Nacional francesa, mirant el Tour des del sofà. Excel·lent la retransmissió televisiva de l'etapa alpina. Però en cinc minuts, la migdiada era absoluta.

M'agraden les fronteres.

M'agraden les fronteres. Les considero necessàries ja que les diferents realitats requereixen tant de fites com de llocs d'encontre. També m'hi sento còmode perquè són el punt més llunyà dels respectius centres, la perifèria absoluta. Des de sempre, quan identifico una frontera sento una emoció adolescent.

No sempre les ratlles tenen un traç nítid. De vegades les traça la imaginació. I sovint, tot buscant interfícies i punts de contacte entre realitats diverses, ens trobem amb enutjoses terres de ningú.

Assaig d'inventari de fronteres:

-El darrer edifici d'una ciutat o el primer arbre del bosc.

-La platja, entre les realitats del mar i de la terra.

-Els viatges i les estacions, passos entre orígen i destinació.

-La línia de l'horitzó que separa els blaus del mar i del cel.

-La poesia, frontera entre el somni i la vetlla.

-El mirador des d'on contemplem els nostres límits.

-Ushuaia.

Autors de frontera: Joseph Roth, Claudio Magris, Francisco Coloane, Walter Benjamin, Joseph Conrad, Albert Sánchez Pinyol, Joan Lluís-Lluís.

Un web sobre les fronteres.

Fotos de fronteres. Acompanyant aquest post, fotografia de la frontera Bèlgica-Holanda.

Política catalana: l'hora de les agendes internes.

Després d'un cicle llarg i extenuant de convocatòries electorals, sembla ser que els partits polítics catalans han obert l'agenda de les qüestions internes. Només cal donar un cop d'ull a una petita mostra dels titulars polítics de la premsa d'aquest dissabte:

"Mas decideix engegar el debat per redefinir CDC"
"Cinco candidaturas pugnan por el control de Ciutadans en un congreso"
"Mas trata de apaciguar a sus bases críticas con Unió y prevé una renovación interna"
"Carretero pide recuperar el "eje nacional" pero descarta salir del gobierno"
"El sector catalanista del PSC impulsa un debate para regenerar la izquierda"

Debats interns de major o menor calat també s'estan produïnt a altres opcions polítiques com Iniciativa o el Partit Popular de Catalunya.

Tant l'enfoc mediàtic com l'opinió de bona part de la ciutadania del nostre país en relació a aquests moviments tendeixen a associar-los a dinàmiques negatives i desestabilitzadores, remarcant-ne més aviat la part de conflicte que no pas de diàleg i de confrontació d'idees. Molt diferent, per exemple, a la manera de tractar els mateixos assumptes en la política francesa (si heu seguit a través de la premsa francesa el debat obert després de les eleccions presidencials al sí del partit socialista, en sorprèn la normalitat i el rigor amb què es tracta, en cap cas associant-lo a derives negatives o perilloses).

En qualsevol cas, és d'esperar que d'aquest interessant moment que estan encetant els partits catalans en surtin unes organtizacions posades al dia ideològicament, més transparents i democràtiques. I és que encara que soni a tòpic, els partits polítics són una de les peces més importants -i segurament també més perfectibles- d'aquesta nostra democràcia encara adolescent. Esperem finalment que un hipotètic avançament de les eleccions generals espanyoles no entorpeixi el procés.

Els Stones.

Gay Mercader de nou porta els Stones a Barcelona. Algun dia aquest país haurà d'homenatjar a aquest promotor musical (nét de Ramon Mercader, assassí de Trotsky) que amb la seva empresa Gay & Company ha situat Barcelona al mapa dels grans concerts de pop-rock internacional. El de demà serà el primer concert dels Stones a Barcelona des de la gira Urban Jungle a l'estadi Olímpic de Montjuic del 1991 al qual no assistiré. En aquell concert, i en cadescun dels concerts posteriors, en què hi assistia amb l'amic Jaume Rovira, estàvem convençuts que es tractava del darrer de la llarga vida del grup. D'altra banda, córre per la xarxa un video dels Stones anunciant en català el concert de demà a Barcelona. A les ànimes catalanistes ingènues: no us emocioneu massa. No oblideu que els Stones cobren segons comissió per les entrades venudes i que ahir quedaven encara uns milers d'entrades per vendre...

Però Ses Satàniques Majestats, a banda de ser una màquina de fer diners, són també autors d'algunes de les cançons que més he escoltat a la meva vida. De tota la seva discografia em quedo amb l'album Exile on Main Street, el doble disc gravat el 1972 a la casa de Keith Richards al sud de França, durant unes vacances fiscals del grup. No es tracta d'un album de grans hits, però tots els seus temes tenen una gran qualitat i, sense exclusió, són plenament aprofitables. Com un dels meus preferits, Sweet Virgina:

Una història de poetes.

Aquest vespre de diumenge, tot rellegint el Poema Inacabat de Gabriel Ferrater, i trobar-hi una referència a Jaime Gil ("...que si fa ús d'edat mitjana, no en fa abús, però té sextina i albada...") m'han vingut ganes de recuperar els versos que aquest segon dedicà al primer. Ràpidament he localitzat el meu vell exemplar de Las personas del verbo, on he ubicat A Través del Espejo:

Como enanos y monos en la orla

de una tapicería en la que tú campabas

borracho, persiguiendo jovencitas...

(...) Trabajos

de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.

Mentre Jaime Gil passava els seus dies a la seu de Tabacos de Filipinas, a les Rambles de Barcelona, i algunes de les seves nits en aventures prohibides al Raval, Ferrater compaginava classes i traduccions amb les seves desfetes, esdevenint de vegades el darrer client de la nit i el primer del matí en algun bar de Sant Cugat. En els seus darrers i difícils anys Jaime Gil es retirà malalt a la seva casa d'Ultramort i Ferrater es suicidà el dia que feia cinquanta anys. Cap dels dos pretengué mai el rol d'intel·lectual antifranquista, tan idolatrat posteriorment. I ambdós eren profundament alèrgics amb els cercles artístics madrilenys... És la història de dos catalans irrepetibles que trobaren en l'amistat, la creació poètica i l'alcohol els seus propis paisatges de l'exili en la Barcelona dels anys de la grisor. No sé si té massa importància remarcar que mentre l'ún escriví sempre en espanyol, l'altre només ho feia en català.

Però deixem Ferrater i Gil de Biedma allà on siguin, potser encadenant copes i recitant poemes d'autors anglesos i alemanys, si és que a l'altre món que els acull hi és permès el beure i el llegir. Deixem-los rient plegats. Deixem-los que se'n fotin de nosaltres, mentre aquí a baix seguim discutint sobre què és i què no és cultura catalana.

PS: A tots i a totes els qui ahir vau prendre possessió per primera vegada del vostre càrrec d'electe local, d'entre els quals hi compto molts amics i amigues, us desitjo molta sort, amb el convenciment que ja mai tornareu a mirar amb els mateixos ulls els carrers, les places i els afers públics del vostre municipi.

Alta velocitat ferroviària, la cara i la creu.

El mateix dia en què, tal com tot sembla indicar, el país atorgarà una amplíssima majoria a la UMP de Sarkozy en la primera volta de les legislatives, França obre avui al servei comercial el TGV - Est que connecta Paris amb les regions d'Alsàcia, Lorena i amb la xarxa d'alta velocitat ferroviària del gran veí alemany. A partir d'avui, doncs, Paris és a només 45 minuts de Reims, 1h25 de Metz, 1h30 de Nancy, 2h20 d'Estrasburg, i a menys de 4 hores d'Stuttgart i Frankfurt, tot plegat a una velocitat de 320 km/h. Aquesta línia va completant el projecte d'alta velocitat ferroviària francesa endegat fa prop de trenta anys, i que actualment ja arriba a bona part del sud (Lió, Marsella), l'Oest (permetent anar al centre de Londres atravessant el canal de la Mànega) i el Nord (amb destinacions a Bèlgica i Holanda). Aquesta és la història d'un èxit de la tecnologia francesa (SNCF, Alstom) però també de la capacitat generadora d'idees i mobilitzadora de recursos que encara disposa el país veí.

D'altra banda, en aquests temps d'escalfament global, cal tenir en compte, tal com recull avui Le Monde a la seva editorial, que el TGV és un gran economitzador de CO2, ja que emet cinquanta vegades menys gas d'efecte hivernacle que un viatge en cotxe, i setanta vegades menys que un trajecte avió (en el recorregut Paris-Estrasburg). Aprofito aquesta idea per a donar resposta a l'ecomeme que m'han adreçat els amics Eduard Batlle i Narcís Sastre. Considero que l'optimització del transport ferroviari, i no només en la seva vessant d'alta velocitat, és una oportunitat realista per a aturar la degradació del nostre medi ambient.

Però resulta que també aquest cap de setmana acabem de conèixer l'enèssim endarreriment en el calendari del nostre AVE. I és que segons el Ministeri de Foment el Tren d'Alta Velocitat no arribarà a la frontera francesa fins al 2012, tres anys més tard del previst.

De què parlem quan parlem d'abstenció?

El resultat del 27-M ha desvetllat de nou el debat mediàtic i acadèmic sobre el fenòmen de la baixa participació. A la blocosfera gironina n’han parlat en Narcís, en Saül, l'Eduard i la Pia entre d'altres. Personalment, com també confessa l’amic Miquel Calsina en aquest article, sóc una mica políticament incorrecte en la valoració d’aquest fenòmen. No nego que les nostres societats pateixin una certa desafecció envers els mecanismes de participació de la democràcia representativa. Una desafecció però, que si la valorem en termes d’abstenció, no ens pot portar a concloure taxativament una clara tendència a un increment del fenòmen, donat que les sèries estadístiques mostren resultats oscil·lants i, segurament, ens falta encara una perspectiva temporal adequada. Per contra, en molts aspectes, la nostra societat és més participativa que uns decenis enrera.

Mai com en el passat 27-M hi ha hagut tantes candidatures als nostres pobles i ciutats, i això no es pot atribuir només a les maniobres dels aparells dels partits ja que també s’han incrementat les candidatures independents. Com lliga això amb el pretès distanciament del ciutadà?. Tampoc no es pot parlar d’una manera concloent de desafecció quan altres manifestacions de participació als afers públics estan més presents que mai (plataformes diverses, associacions, voluntariat o els encara incipients, però fins fa poc inexistents, mecanismes de participació ciutadana a escala local que estan implementant molts pobles i ciutats).

D’altra banda, una anàlisi acurada del mapa de l’abstenció de diumenge passat ens indica que el descens de la participació és un fenòmen bàsicament urbà. Fixem-nos per exemple a la comarca del Gironès (l’he triada perquè hi coexisteixen la major àrea urbana de la demarcació amb municipis mitjans i d'altres de població inferior als 500 habitants). Observem-ne els resultats: Mentre a Girona i Salt la participació era del 51-52% (no gaire lluny de les xifres de l’àrea metropolitana de Barcelona), en pobles com Sant Andreu Salou, Viladasens o Juià es superava el 85%. En municipis mitjans, com ara Cassà, Vilablareix, Celrà o Llagostera la participació es movia al voltant del 65%. En la resta de municipis la mitjana s’acosta al 70% (fins i tot en llocs com Campllong on es presentava una sola candidatura). De l'abstenció com a relitat bàsicament urbana se'n feia ressò també el Punt en aquesta notícia.

Ja que intueixo que a partir d’ara esmerçarem moltes energies a buscar solucions a la desafecció, almenys que sàpiguem definir adequadament les principals manifestacions d’aquest problema.