Nou Blog

A partir d'ara ens podem seguir al nou blog:

jordimartinoycamos.blogspot.com.es

Si ho desitjeu ens podem seguir al Facebook: http://www.facebook.com/jordi.martinoy

Canvi de marc

Des de sempre els partits d'esquerres (si se'm permet la generalització) han fet propostes de tipus "incrementalista": incrementar ajuts, universalitzar serveis, millorar prestacions, etc....  Però en aquesta campanya electoral, potser per primera vegada en la història, els partits progressistes (novament, perdoneu si generalitzo) han canviat el caire de les seves proclames, passant a propugnar propostes "conservacionistes": mantenir polítiques de benestar, defensar els serveis públics, garantir el nivell de prestacions socials, etc… 


Mentre abans es tractava de progressar, ara és temps de mantenir. Un determinat marc comunicatiu i de pensament, i no tant la realitat econòmica, va guanyant l'espai públic i imposa un nou camp de joc als actors polítics. No cal haver llegit George Lakoff per preveure qui està en millors condicions per guanyar la partida partida...

Peces-Barba, rera les paraules.

Peces Barba diu que “possiblement ens hagués anat millor deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Analitzem la frase: ¿Quin és el subjecte, aquest “nosaltres”, en aquesta primera persona del plural que utilitza? Evidentment és un subjecte, una unitat, un actor històric, que no inclou Catalunya ni Portugal. 


Perfecte!: el principal constitucionalista del PSOE, parlant distesament, és a dir, sincerament i sense filtres, reconeix implícitament d’altres subjectes, d’altres actors, com Catalunya i Portugal,  que mai no han format part d’aquest “nosaltres”. Quina defensa dels drets històrics catalans, que el Tribunal Constitucional espanyol s'ha entossudit a negar per Catalunya!  Precisament, com a jurista despert que és, adonant-se del significat del seu comentari, ha basat el seu desmentiment o rectificació dient que "Espanya és una nació i Catalunya una part entranyable del seu territori".


D’altra banda, quan afirma que ara “no farà falta bombardejar Barcelona”, vé a dir que els anteriors bombardejos sí que foren necessaris…. 


Bravo!

Els impostos i nosaltres

No cal insistir massa en la idea, avui transversalment acceptada a Catalunya, que una de les mancances més acusades del nostre autogovern es deriva de les limitades competències en matèria fiscal. Sabem que Catalunya no pot definir el sistema fiscal més adequat a la realitat econòmica i social del país, ni fixar, gestionar o decidir la destinació de la recaptació dels impostos. Aquesta mancança comporta una forta sagnia de fluxos econòmics que surten de Catalunya, així com una greu injustícia pel país i els seus contribuents.  

Dit això, però, voldria fer una petita reflexió de la peculiar visió que sobre els impostos ha predonimat tradicionalment entre bona part de les classes dirigents catalanes. Una visió que és barreja de recel atàvic, liberalisme mal entès i manca de sentit d’estat. M’explicaré recordant tres episodis de la nostra història recent.

En primer lloc, persisteixen encara molts dubtes que els negociadors catalans defenséssin d’una manera prioritària i contundent les competències en matèria fiscal en la negociació de l’Estatut de Sau, durant la transició. Ignoro fins a quin punt és cert que els representants polítics de Catalunya no van exigir a Madrid el concert econòmic. Semblaria que els partits catalans d’aleshores, tant les esquerres majoritàries  (PSC i PSUC) com CiU, no van prioritzar aquesta demanda, tal com recull Javier Arzalluz a les seves memòries. Es parla fins i tot d’una conversa telefònica entre Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol, en què aquest darrer renunciaria a la fórmula del concert per a Catalunya sota l’argument que la funció recaptatòria està mal vista i és preferible deixar-la per a l’administració central. Insisteixo, no sé fins a quin punt són fonamentades aquestes crítiques. Però de ben segur que bona part de la nostra classe política estava impregnada d’aquella tradicional al.lèrgia de la burgesia catalana cap als impostos. En una nostrada variant del “que inventen ellos”, els catalans preferíem que recaptéssin els altres. I no convenia -pensaven potser alguns dels nostres polítics- que la immaculada Generalitat es corrompés amb la sempre perversa potestat recaptatòria. Visió ben oposada a la de la burgesia basca que tenia molt clar que el concert econòmic passava per damunt de moltes altres demandes competencials.

La música d’aquesta visió, insisteixo, falsament liberal, ha sonat també en el debat sobre l’impost de successions a Catalunya, tant en ocasió de la seva supressió per a la majoria de contribuents en l’anterior legislatura, com en motiu de la seva eliminació d’enguany. Fa uns dies Germà Bel recordava els valors vinculats a l’esforç, al treball i al mèrit que hi ha darrera els sistemes impositius que incorporen aquest impost, molt present, d’altra banda, des dels inicis històrics de les democràcies liberals europees. A Catalunya l’hem suprimit, amb arguments, recordo, com que al País Valencià i a Madrid tampoc s’aplicava. Fantàstic! Preferim equiparar-nos a les economies del “pelotazo” que no pas als sistemes fiscals dels països més avançats d’Europa. Aquest és el segon exemple.

Finalment, i en tercer lloc, aquesta visió segurament ha estat també present en motiu del restabliment de l’impost sobre el Patrimoni. Un impost que es planteja amb un mínim exempt d’un milió d’euros i que, per tant, afectarà només a un petit segment d’(afortunats) contribuents, i que serà cedit a les autonomies. Doncs bé, en el moment de devallada d’ingressos més preocupant que es recorda, ja s’ha anunciat que per poc que es pugui renunciarem a l’aplicació d’aquest impost.

La crisi econòmica es manifesta bàsicament a les administracions públiques amb una brutal devallada d’ingressos. La caiguda de la recaptació ha estat més acusada que totes les possibles retallades en la despesa. Per això penso que no podem seguir traslladant a la ciutadania missatges poc pedagògics contra les figures tributàries. El creixament, la solidaritat i la cohesió social del país estan en risc. Per això, aplaudeixo algunes escletxes que em fan pensar en un positiu canvi de paradigma dels dirigents catalans, com ara l’anunci del president Mas d’un impost sobre les grans fortunes, o la valentia de molts alcaldes i alcaldesses que no dubten en incrementar els impostos i taxes locals per garantir un nivell digne de serveis públics.  

Ofensiva judicial contra el català a l'escola; és l'hora de la política.

Arran de la Interlocutòria del TSJC que requereix a la Generalitat la implementació de la vehicularitat de la llengua castellana a l’ensenyament, en un incident d’execució instat per diversos particulars, s’han tornat a escoltar veus insistint en la legalitat i la constitucionalitat (espanyoles) del sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana. Tal argumentació, potser provinent d’una fe il·lusa i mesella en l’ordenament constitucional espanyol, la considero equivocada.

Es pot edulcorar tant com es vulgui, però l’any passat el Tribunal Constitucional espanyol va deixar clar el seu posicionament contrari al caràcter exclusiu de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ho féu en fixar la seva interpretació (preceptiva i vinculant per a tots els poders públics) de l’article 35 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Certament aquest article contemplava el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu: "Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari". Però la criticada sentència sobre l’Estatut, la STC31/2010, imposa una interpretació molt limitada i restrictiva del precepte que, al meu entendre, desvirtua la consideració del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Entre d’altres pronunciaments, la sentència fa les següents consideracions (d’obligat compliment, insisteixo):  “nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza”. “En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano”. “En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”. Cal recordar que en un altre extrem de la Sentència, el Tribunal va eliminar l’incís “i preferent” en relació a la definició continguda a l’Estatut del català com a llengua pròpia i preferent de Catalunya. No hi ha dubte doncs que d’acord amb la legalitat espanyola la llengua castellana també ha de ser vehicular en l’educació a Catalunya.

I molt em temo que aquesta interpretació servirà més aviat que tard per invalidar els articles que garanteixen la immersió lingüística continguts a la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009 pel Parlament. És sabut que un dels objectius d’aquesta llei fou precisament el de blindar el sistema d’immersió lingüística en català a l’ensenyament, fins aleshores dispers en diverses normes i sotmès a una certa precarietat jurídica. Precarietat que històricament ha estat aprofitada per elements minoritaris però molt beligerants legalment, que no han dubtat a judicialitzar la qüestió de la llengua a l’escola, disparant així contra un pilar fonamental per a la cohesió social del nostre país. Doncs bé, convé recordar que la Llei d’Educació catalana també ha estat impugnada al Tribunal Constitucional, per part del PP. Es fàcil preveure, doncs, tenint en compte el precedent de la Sentència de l’Estatut, que la Llei d’Educació serà la propera víctima de la croada judicial espanyola contra el català, donant d’aquesta manera el tret de gràcia definitiu a la immersió lingüística en català a l’escola a Catalunya.

Tal com ja vaig dir en motiu de la Sentència sobre l’Estatut, ara és l’hora de la política. Cal entendre i explicar clarament que l’actual marc constitucional espanyol impedeix, en matèria de llengua i en d’altres matèries, de fer el que Catalunya vol i necessita. Ara no toca de tornar a fer enginyeria jurídica amb l’ordenament que deriva de la constitució espanyola, sinò de començar a pensar en el nostre propi ordenament constitucional. Que ho entengui tothom: les solucions que Catalunya necessita, compartides des de la centralitat del país, no es poden concretar en el vigent ordenament jurídic espanyol.

Malson 2.0

Malson kafkià per al segle XXI: 


“Joseph K. es llevà un dissabte havent oblidat tots els seus codis secrets, contrassenyes i paraules de pas. Sense la corresponent clau d’accés, la tarja de crèdit restava inoperativa i el caixer automàtic li boquejà els comptes bancaris un cop esgotats els tres preceptius i infructuosos intents de treure efectiu. No podia demanar ajut per telèfon mòbil ni per correu electrònic, tancats ambdós sota contrassenyes ara oblidades. Sense possibilitats tampoc d’accedir al facebook o al twitter o als portals de banca electrònica... Aïllat i sense diners, intentà tornar a casa però el maleït codi digital al portal d’accés li impedeix d'entrar a l’edifici...”

Semprún, l'escriptura, la vida i la memòria.

La personalitat de Jorge Semprún destaca des d'infinitat de punts de vista diversos. Podríem parlar de la seva excepcional intel·ligència, de la seva malaltíssa capacitat de creació literària, del compromís en la militància antifranquista. Podriem esmentar també la seva permanent heterodòxia i llibertat de criteri, que li valgueren l'enfrontament amb els elements més dogmàtics dels aparells dels partits (fou expulsat del PCE de Carrillo, i Alfonso Guerra l'allunyà amb vilesa dels cercles d'influència socialistes).  Intel·lectual apàtrida, cineasta, ministre de Cultura espanyol  (a casa nostra li tocà gestionar el polèmic afer del testament de Dalí), qui escollí la llengua francesa com a pàtria, articulista brillant... Les virtuds d'aquest personatge polièdric són moltes i ja s'han recollit abastament avui als mitjans de comunicació, amb motiu de la seva defunció.

Aquí modestament voldria destacar la seva aportació en la transmissió de la memòria de l'horror dels camps d'extermini nazis. Com és sabut, un jove combatent Semprún fou internat a Buchenwald, el camp de concentració més gran construït en territori alemany. En vaig parlar l'any passat en aquest blog en motiu del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Bunchenwald, Semprún i la memòria jueva.

Ho recordo novament avui, i recordo també com em marcà personalment, a mitjans dels anys noranta, la lectura de "La Escritura o la Vida". Un assaig memorialístic i metaliterari, que ofereix un viatge per la història i la literatura, des de l'horror del nazisme fins al més preuat de la poesia francesa. Des de la memòria del combatent fins a l'autocrítica de l'etapa de militància política. De Goethe fins a Aragon. Un llibre que m'obrí a la descoberta de tota la creació literària i periodística de l'autor, començant per "El Largo Viaje" el seu primer llibre, la portada del qual reprodueixo.

Acabo, recollint aquí novament el discurs de Semprún en la celebració del 65è aniversari de l'alliberament de Buchenwald. L'esdeveniment es commemora cada cinc anys i el Semprún de 2010 intuïa que es tractava de la seva última participació, com així ha estat. Llegim-lo a manera de llegat i d'homenatge. Hi trobarem condensada una emotiva reflexió sobre la memòria de l'horror a partir del record de l'encontre de Semprún amb els primers soldats nord-americans, curiosament jueus, destinats a participar en l'alliberament del camp de concentració i extermini.

Manel al país del "bon rotllo"

Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.

Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.

Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.

Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.

El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!

Nos quoque cives tregistani sumus

De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.

Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.

La lucidesa de Joseph Roth

«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».

Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.

Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata  que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.

Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.

En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.

El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.

De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.

Aquell vell abric blau de tots els desembres...

It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...

Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat

Nou Govern. Velles coalicions?

Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.

Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.

Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit.  Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.

Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en  la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.

Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.

Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.

Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.

Morrissey, o quan la malenconia pren la veu

Everyday is like sunday
Everyday is silent and grey
Hide on the promenade
Etch a postcard:
"how I dearly wish I was not here"
In the seaside town
...that they forgot to bomb
Come, come, come - nuclear bomb
...
(Everyday is like sunday)

Norfeu

...
Foraster, què vols?

Les barques a l'encesa no fan por,
Fa por el vaixell de l'holandès errant
Que no va per la mar sinò per dins
De mi mateix i sé que vol fer nit
En el meu port de vell desmantellat.

...

Joan Vinyoli

Sempre Rulfo

"El camino subía y bajaba: "Sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube; para el que viene, baja."

-¿Cómo dice que se llama el pueblo que se ve allá abajo?.

-Comala, señor.

-¿Está seguro de que ya es Comala?.

-Seguro, señor.

-¿Y por qué se ve esto tan triste?.

-Son los tiempos, señor."

Reforma territorial a França

Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.


Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.

Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.

I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.

Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.

Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.

Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.

És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.

I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.

El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).

En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.

(Foto: EFE)

Ofertes monotemàtiques

Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.

És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.

Un personatge de frontera en una terra de frontera

Ahir al matí vam ser a Portbou -remolins de tramuntana, paisatges retallats amb precisió, mar estremidora-. Vam anar-hi per homenatjar Walter Benjamin, qui morí just fa setanta anys en aquest municipi.

Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.

La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.

O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.

Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…

El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.

Enllaços relacionats:
Notícia al Diari de Girona
Notícia a El Punt
Article de Fonalleras al Periódico

Unitat?, així no, gràcies

Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.

Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.

En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.

Unitat? Així, no, gràcies.