Les veritats del president Maragall

Em permeto recomanar-vos la lectura de l'article del President Maragall publicat avui a El Periódico, on s'esbossa un lúcid relat del procés d'aprovació de l'Estatut així com dels paranys que enterboleixen el futur més proper de la política catalana. Novament, i per part d'un testimoni de primer ordre, s'evidencia el galdós paper de Zapatero i de Mas en els moments més rellevants del procés estatutari.

(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)

Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.

Postals de la ciutat de l'Spree.

Hem passat uns dies de vacances a Berlín, lluny de les xafogors mediterrànies. Una capital per retornar-hi sempre, i segurament ara una de les ciutats més barates de l'Europa Occidental. Berlín, sempre culta i vigorosa, té un altre aventatge pel visitant, i és que malgrat l'hospitalitat dels berlinesos no rep un turisme massificat com d'altres capitals. Aquestes en són algunes postals:

Una persona, una habitació

Tram de Leipziger Straße, amb els blocs d'habitatges característics del Berlin comunista.

Obres i més obres

Una ciutat jove en permanent (re-)construcció.

La Plaça de Postdam

Arrassada durant la guerra, cul-de-sac a l'època del mur, Postdamer Platz és avui l'aparador del nou Berlín.

"Ich bin ein Berlinder"

Vam coincidir amb un hoste il·lustre: Barak Obama. No li van deixar l'escenari de la Porta de Brandenburg, però va fer el seu míting kennedià uns metres més lluny, a la Große Stern. Aquesta és la invitació que, amb milers de còpies, es distribuïa per la ciutat. Ens allotjàvem ben a prop, però vam preferir seguir la intervenció per la televisió de l'hotel. I és que dues-centes mil persones eren un fort desincentiu fins i tot per la meva obamamania.

Alte Museum

La reina Nefertiti amb el rei de la casa.

El català, llengua comuna.

Després de declaracions de polítics que semblen desvariejar, després dels Manifiestos dels pseudointel·lectuals de l'espanyolisme de torn, de la patètica picabaralla dels diputats Oriol Pujol i Joan Ferran ahir al Parlament, després de les desafortunades declaracions del diputat Felip Puig sobre el català del President, després de tot plegat, arriba per fi una mica de seny i sentit comú.

I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.




Aquí podeu llegir el manifest.

Torna el vinil.

Els estic veient reaparèixer cada vegada més a les botigues, els entranyables discs de vinil!. I no es tracta únicament de reedicions d'antics treballs sinò que molts grups enregistren les seves noves creacions en aquest format (artistes com Amy Winehouse, RadioHead, Coldplay o Héroes del Silencio, per exemple)... I diuen els entesos que, en tractar-se de tirades curtes, gairebé artesanes, la qualitat dels actuals discs de vinil és altíssima.

Mentre, paradoxalment, en el món del consum audiovisual assistim a una progressiva desaparició dels suports físics en general. Ja ho havia predit Jeremy Rifkin a La Era del Acceso; allò important és l'accés, els continguts, mentre els continents cada vegada seran més relatius. I la música ja no es consumeix bàsicament en CD's, sinò via internet, Ipod's, ordinadors, mòbils, o sistemes d'audio de saló amb disc dur, entre d'altres.

És a dir, mentre tot sembla indicar que el CD té els dies comptats degut als nous formats digitals i a les noves formes de consum musical, quedarà el disc de vinil com a format clàssic, pels romàntics que no vulguin renunciar al suport físic.

Torna doncs el vinil i torna per quedar-se. I aquesta vegada molt possiblement guanyarà la batalla definitiva al CD d'àudio.

Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.

Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).

Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.

-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.

-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.

-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.

Centralisme mediàtic.

En els darrers cinc o sis dies, les comarques de Girona han viscut esdeveniments de primer ordre; de categoria, podríem dir-ne, global. Estic parlant d’una Exposició Mundial de figures històriques, d’una cimera internacional dedicada a la lluita contra el tràfic de droga (amb la presència de ministres i màxims responsables judicials), i en el plànol cultural, de l’actuació de figures musicals com REM o Mariza o Iggy Pop.

Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.

El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.

Cooperació transfronterera.

Fa un parell de setmanes ens reunírem a Empúries representants de tots els serveis territorials que té la Generalitat a Girona, amb responsables homòlegs de l'estructura que té l'estat francès (a través de la Prefectura del departament dels Pirineus Orientals) a la Catalunya Nord. La trobada fou demanada des de la Prefectura i vehiculada a través de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (des d'on, amb en Jordi Fernández al capdavant, s'està fent una excel·lent tasca en favor dels interessos dels ciutadans dels dos territoris). I remarco aquest fet perquè em sembla rellevant que un organisme del govern estatal de França s'adreci directament, reconeguent-lo com a interlocutor, a un ens subestatal.

Amb tota la modèstia, deixeu-me dir que aquesta fou una trobada històrica, tant per la seva novetat (no s'havia fet mai) com per la importància dels temes tractats (cooperació transfronterera en matèria de seguretat, emergències, laboral, de joventut, etc...). No ens preocupa tant la gran política internacional (aquest no és el nostre àmbit) i defugim també un determinat pancatalanisme paternalista vers el nord. Ens preocupa, en canvi, les necessitats diàries de la gent, i saber estar a l'alçada a nivell de serveis públics d'uns ciutadans que cada vegada tenen més mobilitat entre una banda i l'altra de la ratlla.

Hem de treballar plegats des de Girona i amb la Catalunya Nord per adaptar els nostres serveis públics educatius i assistencials, la nostra promoció del territori, les polítiques d'ajut als joves, el mercat laboral, els transports, la intervenció en matèria d'emergències.... a una realitat en què la frontera és només una divisió administrativa. Als nous temps, noves polítiques, que han de ser de proximitat. I aquestes noves polítiques vindran des de Girona i Perpinyà, no pas sols de Paris ...ni de Barcelona.

Aquí teniu unes referències de la trobada als mitjans gironins: Notícia a El Punt, notícia al Diari de Girona.

Josep Pla - Günter Grass.

Com se sap, l'any 2004 l'escriptor, artista plàstic i premi Nobel Günter Grass, junt amb la seva esposa, féu una estada de descans de deu dies a Madremanya. En aquells moments, gairebé ningú aquí coneixia la vinguda de l'escriptor, a banda de l'editor Hans Meinke i del president Pasqual Maragall, amic de Grass, qui el visità aquells dies. L'autor, acostumat a passejar amb el bloc de notes i el carbonet, es va deixar captivar pels paisatges de l'Empordà i els plasmà en una sèrie de dibuixos que més endavant es convertiren en l'exposició Pels camins de l'Empordà. Homenatge a Catalunya, de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007.

I -vés per ón!- resultà que la incansable Anna Aguiló, directora de la Fundació Josep Pla de Palafrugell, tot visitant la mostra de Franfurt, va tenir la genial idea de posar en relació els dibuixos empordanesos de Grass amb diversos textos de Pla sobre l'Empordà que tan havia trepitjat. El projecte s'ha concretat en una meravellosa exposició a la Fundació de Palafrugell, en la inauguració de la qual vaig tenir l'honor de participar ahir dissabte, titulada Günter Grass - Josep Pla, pels camins de l'Empordà.

Gràcies a aquest projecte, els dos grans noms de les lletres catalanes i alemanyes del segle XX, aquests grans monstres de la literatura que tants punts en comú comparteixen, es retroben, tal com escriu Aguiló en el catàleg de la mostra, en un diàleg virtual que ha resultat fecund i enriquidor, fruit de l'enorme capacitat d'observació i la sensibilitat intel·ligent que els caracteritza.

Molt recomanable.

25è Congrés d'ERC. Jo també hi era!.

Montserrat Abelló, 40è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

La poeta i traductora Montserrat Abelló acaba de ser guardonada amb el Premi d'Honor de les LLetres Catalanes. Una bona notícia que espero ajudi a divulgar l'obra d'aquesta gran autora, una de les veus més destacades del panorama literari català. És la tercera ocasió que el premi recau en una dona, i li arriba a Abelló en els seus noranta anys. Moltes felicitats doncs a Montserrat
Abelló, i als membres del jurat del premi per l'encert en la tria. Felicito també a l'amic i senador Miquel Bofill, fill de Montserrat Abelló, per la part que li toca.


Acabo amb uns versos d'Abelló (que vaig utilitzar en l'acte institucional de commemoració del dia de la dona treballadora a Girona el passat mes de març), tot convidant-vos als qui no la conegueu a descobrir aquesta excel·lent poeta.

“Parlen les dones...”:

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.