Avui, l'intel·lectual apàtrida i exconfinat Jorge Semprún ha participat, juntament amb un centenar d'exdeportats més, en els actes de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Buchenwald, el més gran construït durant el nazisme en territori alemany.
En el seu discurs, Semprún s'ha adreçat a aquell lluitador comunista de 22 anys que fou ell mateix: "En la frontera última d'una vida de certituds destruïdes, d'il·lusions mantingudes contra vent i marea, permetint-me un record serè i fraternal cap a aquell jove portador de bazooka de 22 anys". Aquell 11 d'abril de 1945, juntament amb d'altres joves deportats, Semprún agafà les armes contra els nazis del camp tot intuïnt proper l'exèrcit nordamericà. En el seu discurs, l'autor ha recordat que els primers alliberadors de l'exèrcit dels Estats Units que arribaren a Buchenwald foren, paradoxes de la història, dos jueus nordamericans d'orígen alemany!.
Conscient també d'assistir possiblement a la darrera commemoració de l'alliberament del camp (donat que es celebren cada cinc anys), Semprún ha reflexionat sobre l'extinció per raons d'edat de la memòria directa dels sobrevivents als camps d'extermini. Ben aviat doncs, segons Semprún, la darrera i única memòria de l'horror serà la memòria del poble jueu: "Així, en la memòria dels nens i adolescents jueus que segurament sobreviuran encara el 2015, és possible que perduri la imatge global de l'extermini, una reflexió universalista. Això és possible i penso que fins i tot desitjable; en aquest sentit, doncs, una gran responsabilitat que afecta a la memòria jueva... Totes les memòries europees de la resistència i el sofriment només tindran, com a darrer refugi i baluart, d'aquí a deu anys, a la memòria jueva de l'extermini. La més antiga memòria d'aquella vida, ja que fou, precisament, la més jove vivència de la mort".
Aquí he trobat el discurs sencer, traduït pel diari El País.
diumenge, 11 d’abril del 2010
diumenge, 21 de març del 2010
Lliçons per a després de la nevada
Una setmana després de l’excepcional nevada que ha afectat les nostres comarques, mentre encara molts dels nostres conciutadans no han recuperat la normalitat i quan comencem la ingent tasca d’inventariar els danys i perjudicis soferts i d’implementar línies de suport, voldria compartir algunes reflexions sobre els fets viscuts i la manera com s’han gestionat. Tot plegat en positiu, intentant extreure’n un aprenentatge cara el futur, i en clau estrictament gironina.
La prevenció
Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.
Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.
Els serveis de provisió pública
Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.
Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.
També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.
Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.
Els serveis de provisió privada
A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.
Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.
La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.
I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.
Epíleg
Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.
I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.
La prevenció
Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.
Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.
Els serveis de provisió pública
Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.
Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.
També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.
Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.
Els serveis de provisió privada
A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.
Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.
La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.
I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.
Epíleg
Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.
I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.
diumenge, 10 de gener del 2010
Jaime Gil de Biedma
En aquest evocador article d'ahir a El Punt, l'Únic Argument, la Imma Merino ens recordava que es complien vint anys de la mort de Jaime Gil de Biedma. Ara que molts potser descobriran aquest poeta maleït arran del film El Cónsul de Sodoma, val la pena recordar que Gil de Biedma estava força vinculat a les comarques de Girona, donat que passà moltes temporades a Ultramort (Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo.). Allà li feia les cures derivades del tractament de la seva malaltia un conegut sindicalista de la UGT gironí.
De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.
Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.
Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:
A través del espejo
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.
Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...
Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man
(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)
De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.
Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.
Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:
A través del espejo
Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.
Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.
Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...
Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man
(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)
dissabte, 2 de gener del 2010
Queda inaugurada la dècada de l'accés
Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.
El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.
Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.
Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?
En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...
Bon any i bona dècada a tots i a totes.
El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.
Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.
Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?
En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...
Bon any i bona dècada a tots i a totes.
dimarts, 22 de desembre del 2009
dissabte, 12 de desembre del 2009
Aristocràcia 2.0
Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:
“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.
Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.
A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.
A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”
Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...
Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!
Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.
Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.
No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.
“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.
Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.
A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.
A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”
Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...
Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!
Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.
Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.
No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.
Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.
dimarts, 8 de desembre del 2009
L'aeroport de Girona i el seu futur
Les darreres informacions sobre una imminent presència de la companyia Ryanair a l'aeroport del Prat han aixecat senyals de preocupació dels sectors socials i econòmics gironins sobre el futur de l'aeroport de Vilobí. En aquest sentit, potser cal recordar tres qüestions bàsiques: qui gestiona l'aeroport de Girona, qui el promociona i quines oportunitats de futur hi tenim. Sobre el primer punt, és una infraestructura de l'Estat, que AENA gestiona en xarxa i que ha estat objecte de nombroses peticions territorials de traspàs a la Generalitat; pel que fa a la promoció, fins l'any 2002 l'aeroport va restar abandonat a la seva sort, amb 550.000 passatgers i una davallada interanual del 10%. Davant d'aquesta infrautilització, a finals de 2002, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Cambra de Comerç van engegar un projecte de promoció i cooperació econòmica, per aprofitar unes bones instal·lacions i uns bons professionals. Tot sumat ha generat una expansió sense precedents a Europa, que ha situat Girona en la novena posició de l'Estat espanyol i que acabarà aquest 2009 havent transportat a l'entorn de 5,3 milions de passatgers.
Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.
Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.
El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.
Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.
Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.
El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.
Publicat a El Punt, 6 de desembre de 2010
dissabte, 21 de novembre del 2009
Joan Mató, el millor professor català d'Història
Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.
En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.
L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.
Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.
Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.
En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.
Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.
dimarts, 17 de novembre del 2009
La defensa de la bandera
Tal com ja vaig comentar en aquest post anterior, continua havent-hi gent al nostre país que pretén desplegar la senyera per defensar als imputats en les actuacions policials i judicials conegudes com casos Millet i Pretòria. Primer hi hagué qui parlà de profanació a les essències referint-se a la investigació policial en el cas Palau, i ara hi ha qui titlla d'atac a Catalunya l'operació Pretòria. He sentit aquest argument, entre d'altres ocasions, en boca de Joan Laporta defensant, des de la seu de la Fundació Catalunya Oberta, a Prenafeta i Alavedra. Segurament la interlocutòria del jutge Garzón que envià a la presó als dos polítics és atacable jurídicament des de molts punts de vista. Però les estratègies de defensa fonamentades en el greuge nacional fan literalment pena. I posats a dir-la grossa, si hem d'alçar alguna bandera en defensa de segons què, proposo que alcem aquesta.
dijous, 12 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)