Política 2.0. Que les noves tecnologies no ens facin traïdors.

Aplaudeixo les iniciatives que diputats com José Antonio Donaire, Carles Puigdemont o el mateix president Benach estan explorant a l'entorn del concepte de política 2.0 i, més concretament en el cas del nostre òrgan legislatiu, de Parlament 2.0. El mateix Donaire ens convida a pensar-hi en el seu darrer post, i en Narcís Sastre, assumint el repte, ens recupera de l'oblit l'experiència de Democràcia.web --encara recordo alguna entusiasta presentació d'en Jordi Sánchez sobre aquesta iniciativa de la Fundació Bofill-- que com recorda l'amic Narcís ha quedat pràcticament desactivada.

La idea de millorar de manera substancial la nostra democràcia representativa aprofitant, entre d'altres eines, el potencial de les noves tecnologies, em recorda diferents experiències del darrer deceni per tal d'utilitzar aquestes noves tecnologies en la millora de les relacions entre administració pública (poder executiu, per entendre'ns) i ciutadà. Molts ens il·lusionàrem amb el potencial d'aquestes eines per canviar el nostre model administratiu, obsolet i burocratitzat. I què hem aconseguit?. Informatitzar la burocràcia. És a dir, ara podem inscriure'ns a través d'internet a les activitats esportives municipals o podem pagar els nostres impostos on line, cosa que està molt bé. Però no hem propiciat un veritable canvi de model a les nostres organitzacions públiques. El que dic: hem passat d'un model burocràtic a un model burocràtic informatitzat.

El mateix podria passar amb les iniciatives de la política 2.0. És a dir, penso que és molt suggerent el debat que se'ns proposa amb aquest concepte. Que són molt valentes les iniciatives dels diputats esmentats i que és molt imaginatiu l'ús que fan d'eines com el Facebook, els blocs, o el Twiter. Fins i tot podria ser que ens trobéssim davant els primers senyals d'un nou i esperat paradigma. Però amb determinades visions, excessivament tecnocèntriques, o tecnooptimistes, correm el risc de limitar-nos a informatitzar les eines de la vella i gastada democràcia.

Facebook, blocs, Twiter? Molt bé, gràcies. Però ¿i quelcom molt més entenedor, com ara les llistes obertes?. O posar al dia la legislació electoral amb una llei catalana que apropi realment els representants de la nostra nació al ciutadà?. Potser tot això no és gaire tecnològic, però si veritablement 2.0.

V Jornada Ernest Lluch

Al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí es celebra aquest proper dissabte 4 d'octubre la V Jornada Ernest Lluch, dedicada enguany al diàleg intermediterrani.

Pel seu interès us adjunto el programa.

Premis Blocs Catalunya

He observat en els darrers dies una certa campanya electoral a la blocosfera catalana: links a la pàgina de votacions, peticions de vot, propostes de permutes de sufragis, etc... Aquest fet ens indica ja, més enllà d'una legítima i engrescadora competència, l'èxit de la convocatòria de la gent de STIC.cat, la primera edició dels premis Blocs Catalunya.

Ja falta poc per l'acte a l'Auditori de Girona on es lliuraran els premis. De ben segur serà un èxit. Però més enllà del proper dia 10 STIC.cat tindrà també molt a dir i molt a oferir.

Des d'aquí, modestament, volia agrair-los el seu treball i desitjar-los --desitjar-nos-- un camí ple d'èxits en el creixament en l'àmbit de les TIC als Països Catalans.

Esquerra Lusòfila de Catalunya

Els meus companys de partit i amics (tot i que en els temps que córren alguns dirien "els meus companys de partit no obstant amics") Albert Pereira i Pep Carrapiço han assumit les presidències regionals d'ERC al Camp de Tarragona i a Girona respectivament. Els conec a tots dos --he tingut l'oportunitat de compartir projectes amb ells en diferents moments i circumstàncies-- i estic convençut que faran molt bé la seva feina; ambdós tenen molta capacitat de treball, una llarga trajectòria de fidelitat al projecte de l'esquerra nacional i sobretot, tenen, quan convé, el punt just d'escepticisme o, si voleu, de no dogmatisme que, juntament amb una certa mirada irònica cap a la realitat, ajuden a humanitzar el projecte.

Però no només pretenia fer la pilota als nous càrrecs directius del partit (que també, mai se sap...) sinò assenyalar una altra circumstància que comparteixen els nous presidents regionals. Fixeu-vos-hi: Pereira i Carrapiço. Ambdós tenen cognom i ascendent portuguès.

En aquest punt, cal recordar també la passió per Portugal del vicepresident Carod-Rovira, interessat des de sempre en enfortir les relacions entre els catalans i els portuguesos.

Ja ho veieu, el veritable corrent dins d'Esquerra és el lusòfil. Serà per allò de què l'"autonomia que ens cal és la de Portugal"...

La memòria i les arrels

Com a continuació del post anterior, en què us explicava l'acte d'homenatge a Josep Irla a Sant Feliu celebrat el passat 20 de setembre, adjunto aquesta foto amb en Víctor Torres, fundador d'ERC, als seus fantàstics 92 anys, tot fullejant un llibre sobre el seu germà, el poeta Màrius Torres (foto d'en Xevi Vilà de Palafrugell, excel·lent regidor i fotògraf!).

Josep Irla, el futur.

Poc a poc les institucions del país comencen a fer justícia al president Irla. El passat 11 de setembre eren totes les institucions gironines (ajuntament, Consell comarcal, diputació, Generalitat) les que efectuaren per primera vegada conjuntament l'ofrena floral al cementiri de Sant Feliu (i ja era hora!, després de tants d'anys d'ofrenes en ambient de gairebé semiclandestinitat). I el dia 19, en què s'esqueia el cinquantè aniversari de la mort d'Irla, les màximes autoritats del país (President, President del Parlament i Vicepresident) retien l'homenatge al qui fou màxim mandatari català a l'exili amb tota la solemnitat i dignitat que es mereix Irla.

També ahir la Fundació Irla feia el seu homenatge a Sant Feliu al polític que li dóna nom, amb la presència de familiars del polític i d'altres interessants convidats, com ara Víctor Torres, fundador d'ERC i antic secretari general de la Presidència de la Generalitat d'Irla. Vegeu el video de la notícia de TV3.

Confio que tot plegat serveixi per recuperar el personatge. I no quedar-nos únicament amb la seva faceta pública com a president a l'exili, sinò també com a polític gironí molt emblemàtic (el parlamentari gironí més votat, comissari delegat de la Generalitat de Macià a Girona, alcalde ganxó...) i bon gestor públic.

Però més enllà del polític hi ha l'home. Una persona austera, emprenedora, patriota, defensora dels febles, disposada a sacrificar-se i allunyada dels protagonismes personals. Que la recuperació de la figura d'Irla no sigui només una mirada al passat. I que tots aquests valors ens rearmin, en aquest país de perplexos, per tal dibuixar nous horitzons de futur.

PS: Són moltes les persones que han contribuït a la recuperació de la memòria del President Irla. En quasevol intent d'enumeració m'arriscaria a cometre algun oblit injust. Hi dedicaré algun altre post. Però permeteu-me ara tan sols referir-me a dues persones: l'ex Alcalde Vicente i l'ex Regidor Joan Casamitjana de Sant Feliu de Guíxols.

Viure per veure

Després de tant de temps defensant la no intervenció estatal en l'economia i reclamant la desregularització dels mercats, alguns dels nostres amics liberals (segons s'autoqualifiquen) han fet el silenci. Resulta que els Estats Units, paradigma d'allò que funciona segons aquests reconvertits al liberalisme econòmic que tan estan aflorant a casa nostra, els Estats Units ara intervenen el sistema financer, destinen diner públic als mercats i, fins i tot, nacionalitzen bancs!

Si algun Estat europeu hagués decretat alguna mesura silimar, ràpidament els nostres amics --tan Catalans i tan Oberts, això que no falti-- haguéssin parlat de l'Europa obsoleta i poc competitiva, dels nostres tics planificadors, de l'excés d'estatalisme. Potser fins i tot haguéssim llegit algun brillant article a l'Avui sobre el pòsit marxista dels dirigents de la vella Europa...

¿Quina cara posarà el gran Miterrand des del seu cel republicà, ell que juntament amb comunistes i radicals d'esquerra, expropià el 1981 la banca francesa?.

Benvolgut José García

Llegeixo a la premsa que, segons Idescat, el nom més freqüent a Catalunya i també a Girona és José. Pel que fa al cognom, igualment en els dos àmbits, guanya García. El segueixen Antonio, Martínez, López...

Ja tenim oficialment batejat el gironí mitjà o, com a mínim, el més freqüent: en José García.

El coneixem prou a en José els responsables polítics? i ell, es fa sentir suficientment?. Què pensa en José García de la presència de l'estelada als balcons municipals durant la diada?. És més, és dels que celebra o dels que reivindica el dia 11 de setembre, el nostre José?

Ens coneixem José?

Segons altres dades estadístiques, en José García mira Telecinco (el canal de televisió líder en audiència a Catalunya).

En José García que mira Telecinco. El personatge que ens representa a tots, si utilitzem el criteri estadístic de la major freqüència.

Ens coneixem José?... Amic José García?

País de vins

M'hi he trobat en més d'una ocasió. En compartir un àpat amb amics, familiars o coneguts, sobretot de l'àrea de la capital del país, i proposar un vi de l'Empordà. De seguida es fa evident algun gest d'estranyesa, d'escepticisme o, fins i tot, de desaprovació. Mostres, tot sigui dit, que desapareixen automàticament quan les persones en qüestió degusten el vi proposat (això quan m'en surto amb la iniciativa). I és que sovint, a la Catalunya metropolitana, impera un cert papanatisme en matèria de vi consistent en mostrar un major enlluernament quan més llunyà (i car) sigui el producte.

Baixa autoestima? Deficitari coneixament dels productes de qualitat del país?. No ho sé. També és veritat que els cellers de l'Empordà, sovint de petita producció, fins fa ben poc no han treballat estratègies de cooperació per a promocionar el seus vins (nostrat individualisme empordanès!). En qualsevol cas, no deixa de ser preocupant i injusta la baixa presència dels vins de l'Empordà a les cartes dels restaurants barcelonins. Amb la paradoxa que, mentre els nostres restaurants, oferint gastronomia de la terra, són una referència internacional, el vi de l'Empordà, indissociable de la nostra terra i el nostre menjar, històricament no ha estat objecte del mateix interès (amb notables excepcions, cada vegada més nombroses, atenent la creixent exportació).

Sigui com sigui, resulta que la qualitat dels vins de l'Empordà és excel·lent, i així acaba de ser qualificada pels experts, sense anar més lluny, l'anyada de 2007. Les característiques orogràfiques i geològiques del territori empordanès són similars a les zones de més producció de qualitat del país, i potser encara millors, donada la singularitat de la tramuntana, d'acreditats efectes beneficiosos per la vinya i el raïm. Ah!, i els preus són més que raonables (per ara).

Convidem-nos a descobrir els vins de l'Empordà!. A emprendre el més plaent dels viatges a la recerca de tots els matisos del vi empordanès, on s'hi intueix la duresa dels paisatges del Cap de Creus, les brises marines de les darreres estribacions de les Gavarres abans de fondre's a la Mediterrània o la temperació de les nostres planes. I el treball silent de generacions i generacions de viticultors. I el necessari punt de rauxa de la nostra gent...

Una bona ocasió per fer-ho es presenta la setmana que vé amb la 24ena Mostra del Vi de l'Empordà que es fa a Figueres entre el 10 i el 14 de setembre. I com a preàmbul, demà diumenge, a la Selva de Mar es celebra la Festa de la Verema, que es dedica enguany als precursors de la vinya al Cap de Creus, i en què la D. O. Empordà, molt amablement, m'ha convidat de participar-hi.

Salut i bon vi de l'Empordà!

Post d'agost (i IV). Demà, Sant Tornem-hi!

Darrer dels comentaris d'agost. Moment per repassar què ha donat de si aquest parèntesi estival. Moment també, per cert, en què aquests Camins de Ferro arriben a les seves 20.000 visites, cosa que aprofito per agrair-vos a tots i a totes.

Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.

Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...





Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...

En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:







I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.

Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.

Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.

En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.