Post d'agost (III).- Oficis perduts

Hi havia un temps en què la majoria d'estudiants, a l'estiu, treballaven. Ni intercanvis estudiantils, ni estades lingüístiques, ni camps de treball, ni romanços... tot això estava per inventar, o bé era cosa dels nens de la capital. A l'Empordà, a la meva època d'estudiant de secundària i d'universitat, a l'estiu, tots a treballar, que a la costa hi ha molta feina!. No cal dir que el treball de temporada, per un o una adolescent, tenia molt de ritual iniciàtic. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En qualsevol cas, com dic, i per contextualitzar el que vull comentar avui sobretot pels més joves, a l'estiu, a l'Empordà, els estudiants treballaven.

Doncs bé, les principals dedicacions de les meves feines de temporada, als estius de finals dels vuitanta a l'Estartit, han desaparegut. Ja són història!.

La primera de les feines de temporada a què em vaig dedicar, en un càmping de l'Estartit, consistia bàsicament en atendre la recollida d'ampolles de beguda utilitzades. Perquè no fa tants anys, quan es comprava una coca-cola, una aigua o una cervesa, s'abonava el preu de l'envàs. Preu que era retornat per l'establiment al client en el moment de retornar-se l'ampolla. Ni el tetra-brick, ni les llaunes, ni les ampolles de plàstic havien envaït encara les estanteries. La meva feina consistia, doncs, en recollir l'ampolla utilitzada i lliurar un val al client, val que es podia utilitzar com a descompte al supermercat o que era directament bescanviat pel seu valor en diners a la caixa. Ja ho veieu, això sí que era reciclatge. Curiosament a Berlín, fa unes setmanes, vaig comprovar com el mateix sistema començava a imposar-se en alguns establiments que volien fer bandera de modernitat i de lluita a favor del medi ambient!.

La segona de les meves feines de temporada fou en una entitat bancària, i en bona part a la secció de moneda estrangera. Abans de l''euro això donava molta feina a bancs i caixes de zones turístiques. A més, les monedes (com ara ocórre amb la relació dólar-euro) eren objecte de constant fluctuació. Que si el marc puja i el franc belga baixa. Que si la corona sueca, que si la lira italiana... En aquest sentit recordo com cada setmana imprimíem un full amb els valors de cada moneda per tal de repartir-lo a agències de canvi i hotels... De vegades els moviments del mercat monetari ens obligava, fins i tot, a repartir el full diàriament.

Ja ho veieu. Els canvis a les nostres societats van creant nous oficis perduts. Arqueologia laboral que m'estranya que encara no recullin les fires d'artesania o els museus etnològics.

Post d'agost (II). Quan els llibres es piquen l'ullet

Va passar-me fa un any i mig. Acabava de llegir "El río de la desolación. Un viaje por el Amazonas" de Javier Reverte i tot seguit vaig iniciar el "Pandora al Congo", la segona novel·la de l'exitós Sánchez Piñol --anàrquic com sóc, ja veieu que ni en l'ordre de les meves lectures segueixo cap criteri--. Doncs bé, em sorprengué descobrir que aquests dos llibres tan diferents (i llegits consecutivament) compartien un personatge central en comú: Roger Casement, antic cònsul britànic a El Congo i al Brasil. Curiosa coincidència, insisteixo, tractant-se de dos llibres que en principi no tenen res en comú, una novel·la fantàstica i un llibre de viatges. Vaig tenir la sensació que els dos volums es picaven mútuament l'ullet. A partir de llavors els dos exemplars estan de costat a la prestatgeria. Conviuen junt a l'obra magistral de Joseph Conrad, "El cor de les tenebres" (precisament Casement fou amic personal de Conrad, a qui mostrà la veritable cara del riu Congo).

I d'aquesta manera vaig ordenant(?) els meus llibres; quan observo que dos volums, sigui quin sigui el seu gènere o estil, de cop i volta es piquen l'ullet, els poso junts. Per exemple, en un altre racó del moble llibreria (model Billy d'Ikea) tinc de costat poemaris de Gabriel Ferrater i de Jaime Gil de Biedma, estabilitzats a la lleixa gràcies a una ampolla buida de ginebra. Comparteixen veinatge amb "La leyenda del santo bebedor" de Joseph Roth i "Sota el volcà" de Malcom Lowry.

Molt sovint em veig obligat a canviar l'emplaçament d'algun llibre. Per exemple, durant un temps vaig tenir "La Escritura o la vida" de Semprún al costat de "Milena", de Margerite Buber-Neumann (ambdues històries narren cruament l'experiència als camps d'extermini nazis). Però després de llegir les "Cartes a Milena" de Kafka, ràpidament vaig col·locar-li al seu costat el "Milena". Com a mínim que Frank Kafka i la seva estimada Milena Jesenská puguin tenir, a la meva llibreria, el contacte que els negà la vida real!. I sempre em quedarà Primo Levi per posar al costat del llibre de Semprún... Ja ho veieu, una nova adquisició literària pot comportar moviments incalcul·lables d'exemplars a les meves prestatgeries...

Tot plegat fa que en dies que llegeixo més llibres, com ara l'estiu, se'm giri molta feina. No us imagineu la dedicació que demana aquest ubicar i reubicar llibres conforme van teixint inesperats lligams.

Post d'agost (I). Encallats al segle passat

Me n'he adonat tot llegint una sèrie d'entrevistes a líders polítics catalans a l'Avui, en què es pregunta als nostres màxims mandataris per la música que escolten o que tenen al reproductor MP3: cap d'ells escolta música del segle XXI!. El mateix fenòmen que observo sovint quan, en el cotxe d'algun amic i company de viatge generacional, tot xafardejant els CD's que porta a la guantera, veig que gairebé tots són del segle XX. I quan s'escolten ràdios musicals, es recórre a emissores especialitzades en música dels setantes, vuitantes i norantes...

¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.

Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.

Bones notícies pel Baix Ter

Si dilluns passat es presentava a Torroella el projecte, llargament reivindicat des del territori, de Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, avui divendres, a la Delegació del Govern, s'ha signat el conveni que possibilitarà l'execució de les obres de millora dels regadius del tram final del Ter.

El futur Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter ha de possibilitar una gestió coherent i conjunta d'aquests espais naturals, incloent les zones humides del tram final del riu; espais que formen un conjunt d'excepcional interès paisatgístic i cultural, però també geològic i biològic. A banda de la preservació del medi natural en un territori fortament humanitzat, aquest Parc Natural ha de ser també una eina de desenvolupament local, un actiu també en termes econòmics, ja que podrà esdevenir un focus d'atracció de turisme de qualitat en aquesta primera línia de la costa tan castigada a d'altres indrets de la Mediterrània.

I amb la signatura d'avui del conveni pel finançament de les obres de millora de regadius entre la Generalitat i les Comunitats de Regants de la Presa de Colomers i del Molí de Pals, mitjançant el qual els regants únicament hauran d'assumir un 3% del cost, es dóna el tret de sortida de les obres. Unes obres que dotaran de major eficiència al conjunt del sistema de réc, garantiran la disponibilitat d'aigua pels regants i faran més sostenible mediambientalment l'ús agrícola de l'aigua. Tot plegat, juntament amb l'anunci de les obres a la presa de Colomers, generarà un substancial estalvi d'aigua del qual se'n beneficiarà el riu.

Una bona setmana, per tant, penso, per la gent del territori del Baix Ter.

Les veritats del president Maragall

Em permeto recomanar-vos la lectura de l'article del President Maragall publicat avui a El Periódico, on s'esbossa un lúcid relat del procés d'aprovació de l'Estatut així com dels paranys que enterboleixen el futur més proper de la política catalana. Novament, i per part d'un testimoni de primer ordre, s'evidencia el galdós paper de Zapatero i de Mas en els moments més rellevants del procés estatutari.

(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)

Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.

Postals de la ciutat de l'Spree.

Hem passat uns dies de vacances a Berlín, lluny de les xafogors mediterrànies. Una capital per retornar-hi sempre, i segurament ara una de les ciutats més barates de l'Europa Occidental. Berlín, sempre culta i vigorosa, té un altre aventatge pel visitant, i és que malgrat l'hospitalitat dels berlinesos no rep un turisme massificat com d'altres capitals. Aquestes en són algunes postals:

Una persona, una habitació

Tram de Leipziger Straße, amb els blocs d'habitatges característics del Berlin comunista.

Obres i més obres

Una ciutat jove en permanent (re-)construcció.

La Plaça de Postdam

Arrassada durant la guerra, cul-de-sac a l'època del mur, Postdamer Platz és avui l'aparador del nou Berlín.

"Ich bin ein Berlinder"

Vam coincidir amb un hoste il·lustre: Barak Obama. No li van deixar l'escenari de la Porta de Brandenburg, però va fer el seu míting kennedià uns metres més lluny, a la Große Stern. Aquesta és la invitació que, amb milers de còpies, es distribuïa per la ciutat. Ens allotjàvem ben a prop, però vam preferir seguir la intervenció per la televisió de l'hotel. I és que dues-centes mil persones eren un fort desincentiu fins i tot per la meva obamamania.

Alte Museum

La reina Nefertiti amb el rei de la casa.

El català, llengua comuna.

Després de declaracions de polítics que semblen desvariejar, després dels Manifiestos dels pseudointel·lectuals de l'espanyolisme de torn, de la patètica picabaralla dels diputats Oriol Pujol i Joan Ferran ahir al Parlament, després de les desafortunades declaracions del diputat Felip Puig sobre el català del President, després de tot plegat, arriba per fi una mica de seny i sentit comú.

I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.




Aquí podeu llegir el manifest.

Torna el vinil.

Els estic veient reaparèixer cada vegada més a les botigues, els entranyables discs de vinil!. I no es tracta únicament de reedicions d'antics treballs sinò que molts grups enregistren les seves noves creacions en aquest format (artistes com Amy Winehouse, RadioHead, Coldplay o Héroes del Silencio, per exemple)... I diuen els entesos que, en tractar-se de tirades curtes, gairebé artesanes, la qualitat dels actuals discs de vinil és altíssima.

Mentre, paradoxalment, en el món del consum audiovisual assistim a una progressiva desaparició dels suports físics en general. Ja ho havia predit Jeremy Rifkin a La Era del Acceso; allò important és l'accés, els continguts, mentre els continents cada vegada seran més relatius. I la música ja no es consumeix bàsicament en CD's, sinò via internet, Ipod's, ordinadors, mòbils, o sistemes d'audio de saló amb disc dur, entre d'altres.

És a dir, mentre tot sembla indicar que el CD té els dies comptats degut als nous formats digitals i a les noves formes de consum musical, quedarà el disc de vinil com a format clàssic, pels romàntics que no vulguin renunciar al suport físic.

Torna doncs el vinil i torna per quedar-se. I aquesta vegada molt possiblement guanyarà la batalla definitiva al CD d'àudio.

Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.

Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).

Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.

-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.

-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.

-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.

Centralisme mediàtic.

En els darrers cinc o sis dies, les comarques de Girona han viscut esdeveniments de primer ordre; de categoria, podríem dir-ne, global. Estic parlant d’una Exposició Mundial de figures històriques, d’una cimera internacional dedicada a la lluita contra el tràfic de droga (amb la presència de ministres i màxims responsables judicials), i en el plànol cultural, de l’actuació de figures musicals com REM o Mariza o Iggy Pop.

Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.

El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.