Els trens que hem perdut.

Sembla que el Tren d'Alta Velocitat arriba a Barcelona. Hi arriba vint-i-sis anys més tard que es posés en servei la primera línia d'alta velocitat ferroviària entre París i Lió. Setze anys més tard que les modernes i vitals ciutats de Madrid i Sevilla quedéssin connectades per aquest mitjà. Arriba dies més tard que els francesos ja hagin presentat els trens AGE, dotats d'una nova tecnologia que supera les prestacions de l'alta velocitat tradicional.

L'alta velocitat ferroviària arriba tard a la capital d'un país que havia estat pioner en el desplegament del ferrocarril, de la mateixa manera que ho fou en d'altres infraestructures. És evident que el Catalunya ha perdut més d'un tren. Ara paguem una manca de planificació històrica. Però també potser de decisió, de voluntat, de fermesa. I no sempre les responsabilitats s'han de buscar Ebre enllà.

6 nacions, retribucions dels alcaldes i en Camil.

Cap de setmana tranquil, amb una agenda inusualment neta d'activitats vinculades a la feina, però també de familiars -obligades febres d'inici de la llar d'infants del nostre fill!-. La tarda del dissabte la passo amb uns amics tot disfrutant del 6 nacions de Rugby, amb l'Anglaterra-Gal·les. Segueixo sense entendre-hi molt d'aquest esport però m'agrada el seu joc transparent, ordenat i civilitzat, però sobretot m'agrada compartir una estona (i unes pintes de cervesa, com no!, tractant-se de rugby) amb els que hi entenen. M'assebento des apassionats debats entorn de la professionalització o no d'aquest esport existents en països emergents com ara Argentina, de la mateixa manera que existiren fa uns anys a les potències europees del rugby. Entre converses animoses deixem que flueixi la tarda del dissabte, allargant el temps del cèlebre tercer temps.

Aquesta ha estat la setmana en què que s'ha presentat el futur Decret de la Generalitat que establirà les retribucions dels alcaldes i alcaldesses dels petits municipis catalans (que són la majoria dels municipis). A partir d'ara, i gràcies a la feina del Departament dirigit pel Conseller Puigcercós, que ha aconseguit el consens de tot el municipalisme, els nostres electes locals podran percèbre una retribució digna per la seva tasca. Coneixeu la consideració i el respecte que em mereix la feina dels electes dels petits municipis, (precisament la meva primera iniciativa com a Delegat del Govern i que recull la foto que adjunto fou la de visitar l'ajuntament amb menys habitants de la nostra demarcació, Palau de Santa Eulàlia, tal com vaig recollir en aquest post). Ara el Govern ha volgut sufragar els sous dels electes i posar fi, mitjançant una regulació d'imports, a les típiques polèmiques sobre les quanties de les retribucions als alcaldes. S'acaba també amb el fet que la majoria d'ajuntaments no disposen de diners per pagar els representants de la ciutadania o, pitjor encara, en què aquests hi perden diners, donat que han de manllevar temps de les seves feines privades. Amb uns alcaldes i alcaldesses retribuïts adeqüadament, la nostra democràcia local -base de tot el sistema institucional- serà més digna i eficient, i el conjunt del país hi guanyarà.

Aquests dies també s'ha fet públic que l'amic Camil se'n va a treballar a Barcelona. I és que la UGT, en una mostra de saviesa en la presa de decisions, ha volgut portar cap a la cúpula de l'organització una de les persones que més ha treballat en l'eixamplament de la base territorial i social del sindicat. En Camil deixa de treballar a Girona i jo ja li he donat algun consell per a sobreviure en l'anar i venir de Barcelona. En Camil deixa de treballar a Girona, però aquí queda una bona emprempta de la seva feina (per si no fos suficient haver aconseguit que la, a voltes, autoenlluernada societat gironina, en només deu anys, accepti al de Vallromanes com un dels seus). Sí, en Camil deixa de treballar a Girona però som molts, i moltes, els qui esperem que no cessi d'exercir a les nostres comarques aquest amic vital, que construeix ponts, alegre, a voltes incisiu, però sempre dialogant, que ens ensenya receptes de cuina i ens acompanya en la nostra vida blocaire. Molta sort en la nova etapa, Camil!.

Agraïments.

La meva modesta activitat de blocaire -aquest tercer espai que és públic però que no té a veure amb la meva activitat pública, i que també és privat però que no és vida privada-, ja supera -qui ho havia de dir! poc constant com sóc en aquest gènere de propòsits- el centenar de posts. Us agraeixo als que m'heu empès i ajudat en aquest camí, des de l'empemta inicial d'en Camil -recordo ja fa un any, en un dinar a l'Albareda, com m'explicava l'eina del Google Analytics- fins al comentari que avui fa en Donaire sobre la blocosfera gironina, on esmenta aquests Camins de Ferro. Passant per tants amics i amigues blocaires, la majoria dels quals us tinc enllaçats a la dreta d'aquesta pàgina, que heu esdevingut una referència per a mi. Gràcies també als qui m'heu anat deixant comentaris degut als quals, de vegades, he acabat reformulant alguna reflexió. I parlant d'agraïments, acabo felicitant a un altre blocaire gironí de referència, en Carles Puigdemont, pel complet reportatge fotogràfic de la visita que, des de la Delegació del Govern, vam organitzar a la futura seu unificada de la Generalitat a Girona.

L'aigua del Ter. Un petit apunt per al debat.

Segueixo amb molt d'interès els posicionaments de diverses persones i entitats d'aquestes darreres setmanes a l'entorn del baix cabal del riu Ter i de la qüestió de l'aportació d'aigua del riu a l'àrea urbana de Barcelona. Un debat antic -recordo ja de molt jove la defensa aferrissada de l'enyorat Ferrer i Gironès dels interessos dels usuaris de l'aigua del Baix Ter-, i que s'ha revifat en motiu de l'actual situació de sequera.

He crescut al tram final del Ter i, per tant, he pogut constatar l'estrés del riu en superar-se sovint durant els estius els llindars mínims d'aigua, amb les consegüents mortaldats de peixos. Per això em sento molt proper, a priori, dels qui reivindiquen que el cabal d'un riu nodreixi prioritàriament la seva conca, d'acord amb el principi d'autosuficiència de les conques i d'evitació dels transvassaments.

Ara bé, les comarques gironines estan molt lluny de l'autosuficència en molts d'altres aspectes. Per exemple, en matèria energètica, àmbit en què també els experts postulen que la generació s'ha d'apropar al consum. I aquí resulta que els gironins som absolutament depenents d'altres territoris. És a dir, externalitzem (normalment cap al sud del Principat, on els ciutadans fa anys que conviuen amb nuclears, petroquímiques i línies de molt alta tensió) les conseqüències negatives pel medi de la producció energètica que tan quantiosa i ufanament consumim.

En l'eterna tensió entre desenvolupament i medi ambient, no es poden fer reflexions excessivament parcials o compartimentades. No en tinc una evidència científica però sospito que si els gironins posem a la balança els beneficis i les càrregues en comparació a d'altres territoris del país, no crec que hi sortim perdent. En qualsevol cas, disculpeu la gosadia de tractar aquestes qüestions tan complexes sense aportar argumentacions de major rigor acadèmic. Només pretenia incorporar un element més en el debat dels nostres crèdits hídrics vers d'altres territoris.

(Foto extreta del portal turístic de l'ajuntament de Torroella)

Pluralitat, també territorial.

Fa uns mesos els membres del Consell de l'Audiovisual de Catalunya féren una jornada de treball a Girona, en una part de la qual hi forem convidats diversos responsables institucionals gironins. Tots coincidirem en lamentar l'escassa presència de les nostres comarques als mitjans de comunicació nacionals. Normalment si hi sortim és que n'ha passat alguna de grossa, o bé som objecte d'un tractament certament perifèric.

No sé si fou pels nostres laments, però estic molt content de saber que el CAC ha elaborat per primera vegada un informe sobre pluralisme territorial. L'informe, com no podria ser d'altra manera, ha constatat una concentració d'informació sobre la comarca del Barcelonès, molt per sobre del percentatge de població que hi viu. En concret, mentre que aquesta comarca té el 31,2% de la població de Catalunya, TV3 li dedica el 59,1% del temps de notícia; TVE a Catalunya, el 55%; i 8tv, el 70,7%.

Ja és hora que quan es pensi en pluralisme no es pensi només en pluralisme polític. Esperem que aquests informes de pluralitat territorial es vagin actualitzant i, sobretot, s'introdueixin correctius per equilibrar el país també informativament. I és que també hi ha vida intel·ligent més enllà de les rondes.

Històries de trens.

Bona producció de la 2 de TVE, el programa Historias de Trenes. El capítol d'avui estava dedicat al Tren Patagónico que connecta les ciutats argentines de Viedma i Bariloche, Atlàntic i Cordillera, tot creuant grans extensions patagòniques. Ja tinc ganes de veure propers capítols, ambientats a Mèxic, Austràlia, Sudàfrica o que ens transportaran per les velles línies europees.

La mateixa setmana que hem sabut que a Catalunya els cotxes agafen el tren. I és que Ferrocarrils de la Generalitat i Seat han posat en funcionament una nova línia de mercaderies ferroviàries que connecta la factoria de Martorell amb el port de Barcelona. El servei permetrà transportar 80.000 vehicles l'any, tot evitant la circulació per carretera de 25.000 camions. Experiències com aquesta són més necessàries que mai en un país com el nostre, en què el transport de mercaderies depèn excessivament de la carretera. I és que el futur anirà pels camins de ferro...

Una cançò.

Hey There Delilah - Plain White T's

La puresa enemiga de la llibertat.

Èxit de la jornada Cap a la Independència celebrada ahir dissabte a Torroella. Èxit tant per la nombrosa assistència de públic com per la qualitat de les intervencions que hi vam escoltar. El Secretari General d'ERC, qui tancà la jornada, em feu recordar que, efectivament, amb aquest mateix títol, Cap a la Independència, el partit concorregué a les eleccions catalanes de 1992. Era la primera vegada que un partit parlamentari es presentava amb la paraula independència, fins aleshores -i això va pels més joves- ubicada en la més absoluta perifèria i marginalitat del sistema polític. Dissent anys més tard tenim independentistes amb responsabilitats institucionals en tots els nivells de govern de país, i l'independentisme s'ha homologat a d'altres conceptes centrals en la vida i l'opinió públiques de casa nostra.

Molt suggerents les intervencions de López Tena, de Maria Mercè Roca i d'Elisenda Paluzie, entre d'altres. Interessants els arguments a l'entorn de l'independentisme pràctic.
En qualsevol cas, retinc una de les frases finals de la intervenció de Puigcercós: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure. I és que la Catalunya lliure serà inclusiva o no serà. Una bonica música pels qui mai ens hem sentit purs en gairebé res.

Ah!, i moltes felicitacions i tot el reconeixament a la feina feta per la gent de la secció local d'Esquerra a Torroella.

(Una bon resum de la jornada, acompanyat d'oportunes reflexions, als comentaris de la Dolors Bassa i d'en Camil Ros).

Eleccions als Estats Units.

Aquest 2008 hi ha d'haver eleccions generals al Pakistan, Puerto Rico i a Espanya, presidencials al Paraguay, República Dominicana, municipals a França, Brasil i Xile, autonòmiques a Andalusia.... i l'elecció presidencial als Estats Units. Almenys fins ara, però, aquest darrer és el procés electoral que sembla aplegar un major interès tant de la premsa escrita com de la blocosfera de casa nostra, malgrat no ser precisament les eleccions més properes geogràficament ni temporalment, i que es produeixen, a més, en un entorn constitucional, polític i cultural molt diferent al nostre.

Percebo, d'altra banda, una certa admiració dels nostres intel·lectuals i opinadors cap a aquesta primera fase del complex procés electoral presidencial que són les primàries. La comparteixo. Llàstima que per a molts, el que és embadaliment respecte als Estats Units es converteix en denostació i crítica negativa quan un partit de casa nostra emprèn processos de competència interna, obrint els seus òrgans a la participació de les bases, formalitzant corrents d'opinió o apoderant les assemblees de militants... Sovint aquests partits són titllats de portadors d'inestabilitat i de poc fiables. Curiosa paradoxa.

També em sorprenen aquests càndits arguments que lloen la figura d'Obama per ser afroamericà o la de Clinton per ser dona. Arguments semblants als que vaig sentir respecte a Ségolène Royal a les presidencials franceses. En aquell cas, mentre molts i moltes s'estusiasmaven per la possibilitat que una dona arribés a la màxima magistratura francesa, no s'adonaven dels dèficits de la seva candidatura. Poc favor farem a la defensa dels drets de les dones o de les minories ètniques amb posicionaments així!.

Finalment no acabo d'entendre perquè els mitjans dediquen més espai a informar del procés de primàries al Partit Demòcrata que del Partit Republicà...

L'exili del Baix Empordà al 1939.

Per mi el primer llibre de l'any. L'exili del Baix Empordà al 1939, de l'historiador Jordi Gaitx, editat per l'ajuntament de La Bisbal, recull de manera molt exhaustiva els noms i els principals fets de la migració política que comportà l'entrada de les tropes franquistes a la comarca del Baix Empordà. Havia llegit alguna crítica força positiva d'aquest estudi, que també em recomanà l'amiga Agnès Valentí en un comentari en aquest bloc.

Llibres com aquest són indispensables per tal de recuperar la memòria històrica d'un temps no tan llunyà, en què bona part dels nostres ascendents visquéren circumstàncies enormement tràgiques.

El treball també recull completes biografies de persones que haguéren d'abandonar el seu poble i el seu país com ara els torroellencs Josep Marull, Joan Cabratosa, Severo Planas o Pere Blasi.

En definitiva, un rigorós treball de recerca històrica amb voluntat de compendiar, amb tot detall, els fets i els noms de l'exili del 39 a la nostra comarca.