CAMINS DE FERRO

Canvi de marc

2011-11-09T17:58:00.001+01:00

Des de sempre els partits d'esquerres (si se'm permet la generalització) han fet propostes de tipus "incrementalista": incrementar ajuts, universalitzar serveis, millorar prestacions, etc.... Però en aquesta campanya electoral, potser per primera vegada en la història, els partits progressistes (novament, perdoneu si generalitzo) han canviat el caire de les seves proclames, passant a propugnar propostes "conservacionistes": mantenir polítiques de benestar, defensar els serveis públics, garantir el nivell de prestacions socials, etc…

Mentre abans es tractava de progressar, ara és temps de mantenir. Un determinat marc comunicatiu i de pensament, i no tant la realitat econòmica, va guanyant l'espai públic i imposa un nou camp de joc als actors polítics. No cal haver llegit George Lakoff per preveure qui està en millors condicions per guanyar la partida partida...

Peces-Barba, rera les paraules.

2011-10-28T16:33:00.002+02:00

Peces Barba diu que “possiblement ens hagués anat millor deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Analitzem la frase: ¿Quin és el subjecte, aquest “nosaltres”, en aquesta primera persona del plural que utilitza? Evidentment és un subjecte, una unitat, un actor històric, que no inclou Catalunya ni Portugal.

Perfecte!: el principal constitucionalista del PSOE, parlant distesament, és a dir, sincerament i sense filtres, reconeix implícitament d’altres subjectes, d’altres actors, com Catalunya i Portugal, que mai no han format part d’aquest “nosaltres”. Quina defensa dels drets històrics catalans, que el Tribunal Constitucional espanyol s'ha entossudit a negar per Catalunya! Precisament, com a jurista despert que és, adonant-se del significat del seu comentari, ha basat el seu desmentiment o rectificació dient que "Espanya és una nació i Catalunya una part entranyable del seu territori".

D’altra banda, quan afirma que ara “no farà falta bombardejar Barcelona”, vé a dir que els anteriors bombardejos sí que foren necessaris….

Bravo!

Els impostos i nosaltres

2011-10-06T16:28:00.002+02:00

No cal insistir massa en la idea, avui transversalment acceptada a Catalunya, que una de les mancances més acusades del nostre autogovern es deriva de les limitades competències en matèria fiscal. Sabem que Catalunya no pot definir el sistema fiscal més adequat a la realitat econòmica i social del país, ni fixar, gestionar o decidir la destinació de la recaptació dels impostos. Aquesta mancança comporta una forta sagnia de fluxos econòmics que surten de Catalunya, així com una greu injustícia pel país i els seus contribuents.

Dit això, però, voldria fer una petita reflexió de la peculiar visió que sobre els impostos ha predonimat tradicionalment entre bona part de les classes dirigents catalanes. Una visió que és barreja de recel atàvic, liberalisme mal entès i manca de sentit d’estat. M’explicaré recordant tres episodis de la nostra història recent.

En primer lloc, persisteixen encara molts dubtes que els negociadors catalans defenséssin d’una manera prioritària i contundent les competències en matèria fiscal en la negociació de l’Estatut de Sau, durant la transició. Ignoro fins a quin punt és cert que els representants polítics de Catalunya no van exigir a Madrid el concert econòmic. Semblaria que els partits catalans d’aleshores, tant les esquerres majoritàries (PSC i PSUC) com CiU, no van prioritzar aquesta demanda, tal com recull Javier Arzalluz a les seves memòries. Es parla fins i tot d’una conversa telefònica entre Ramon Trias Fargas i Jordi Pujol, en què aquest darrer renunciaria a la fórmula del concert per a Catalunya sota l’argument que la funció recaptatòria està mal vista i és preferible deixar-la per a l’administració central. Insisteixo, no sé fins a quin punt són fonamentades aquestes crítiques. Però de ben segur que bona part de la nostra classe política estava impregnada d’aquella tradicional al.lèrgia de la burgesia catalana cap als impostos. En una nostrada variant del “que inventen ellos”, els catalans preferíem que recaptéssin els altres. I no convenia -pensaven potser alguns dels nostres polítics- que la immaculada Generalitat es corrompés amb la sempre perversa potestat recaptatòria. Visió ben oposada a la de la burgesia basca que tenia molt clar que el concert econòmic passava per damunt de moltes altres demandes competencials.

La música d’aquesta visió, insisteixo, falsament liberal, ha sonat també en el debat sobre l’impost de successions a Catalunya, tant en ocasió de la seva supressió per a la majoria de contribuents en l’anterior legislatura, com en motiu de la seva eliminació d’enguany. Fa uns dies Germà Bel recordava els valors vinculats a l’esforç, al treball i al mèrit que hi ha darrera els sistemes impositius que incorporen aquest impost, molt present, d’altra banda, des dels inicis històrics de les democràcies liberals europees. A Catalunya l’hem suprimit, amb arguments, recordo, com que al País Valencià i a Madrid tampoc s’aplicava. Fantàstic! Preferim equiparar-nos a les economies del “pelotazo” que no pas als sistemes fiscals dels països més avançats d’Europa. Aquest és el segon exemple.

Finalment, i en tercer lloc, aquesta visió segurament ha estat també present en motiu del restabliment de l’impost sobre el Patrimoni. Un impost que es planteja amb un mínim exempt d’un milió d’euros i que, per tant, afectarà només a un petit segment d’(afortunats) contribuents, i que serà cedit a les autonomies. Doncs bé, en el moment de devallada d’ingressos més preocupant que es recorda, ja s’ha anunciat que per poc que es pugui renunciarem a l’aplicació d’aquest impost.

La crisi econòmica es manifesta bàsicament a les administracions públiques amb una brutal devallada d’ingressos. La caiguda de la recaptació ha estat més acusada que totes les possibles retallades en la despesa. Per això penso que no podem seguir traslladant a la ciutadania missatges poc pedagògics contra les figures tributàries. El creixament, la solidaritat i la cohesió social del país estan en risc. Per això, aplaudeixo algunes escletxes que em fan pensar en un positiu canvi de paradigma dels dirigents catalans, com ara l’anunci del president Mas d’un impost sobre les grans fortunes, o la valentia de molts alcaldes i alcaldesses que no dubten en incrementar els impostos i taxes locals per garantir un nivell digne de serveis públics.

Ofensiva judicial contra el català a l'escola; és l'hora de la política.

2011-09-11T21:51:00.002+02:00

Arran de la Interlocutòria del TSJC que requereix a la Generalitat la implementació de la vehicularitat de la llengua castellana a l’ensenyament, en un incident d’execució instat per diversos particulars, s’han tornat a escoltar veus insistint en la legalitat i la constitucionalitat (espanyoles) del sistema d'immersió lingüística a l'escola catalana. Tal argumentació, potser provinent d’una fe il·lusa i mesella en l’ordenament constitucional espanyol, la considero equivocada.

Es pot edulcorar tant com es vulgui, però l’any passat el Tribunal Constitucional espanyol va deixar clar el seu posicionament contrari al caràcter exclusiu de la llengua catalana com a llengua vehicular a l’ensenyament. Ho féu en fixar la seva interpretació (preceptiva i vinculant per a tots els poders públics) de l’article 35 del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Certament aquest article contemplava el català com a llengua vehicular en el sistema educatiu: "Totes les persones tenen dret a rebre l'ensenyament en català, d'acord amb el que estableix aquest Estatut. El català s'ha d'utilitzar normalment com a llengua vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament universitari i en el no universitari". Però la criticada sentència sobre l’Estatut, la STC31/2010, imposa una interpretació molt limitada i restrictiva del precepte que, al meu entendre, desvirtua la consideració del català com a llengua vehicular en l’ensenyament. Entre d’altres pronunciaments, la sentència fa les següents consideracions (d’obligat compliment, insisteixo): “nada permite, sin embargo, que el castellano no sea objeto de idéntico derecho ni disfrute con la catalana, de la condición de lengua vehicular en la enseñanza”. “En consecuencia, el segundo enunciado del art. 35.1 EAC no es inconstitucional interpretado en el sentido de que con la mención del catalán no se priva al castellano de la condición de lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza. Por lo mismo, el solo reconocimiento de un derecho a recibir la enseñanza en catalán no puede interpretarse como expresivo de una inadmisible voluntad legislativa de excepción, de suerte que la interpretación constitucionalmente admisible es la que conduce a la existencia de ese derecho a la enseñanza en castellano”. “En consecuencia, el apartado 1 y el primer inciso del apartado 2 del art. 35 EAC admiten una interpretación conforme con la constitución en el sentido de que no impiden el libre y eficaz ejercicio del derecho a recibir la enseñanza en castellano como lengua vehicular y de aprendizaje en la enseñanza”. Cal recordar que en un altre extrem de la Sentència, el Tribunal va eliminar l’incís “i preferent” en relació a la definició continguda a l’Estatut del català com a llengua pròpia i preferent de Catalunya. No hi ha dubte doncs que d’acord amb la legalitat espanyola la llengua castellana també ha de ser vehicular en l’educació a Catalunya.

I molt em temo que aquesta interpretació servirà més aviat que tard per invalidar els articles que garanteixen la immersió lingüística continguts a la Llei d’Educació de Catalunya aprovada el 2009 pel Parlament. És sabut que un dels objectius d’aquesta llei fou precisament el de blindar el sistema d’immersió lingüística en català a l’ensenyament, fins aleshores dispers en diverses normes i sotmès a una certa precarietat jurídica. Precarietat que històricament ha estat aprofitada per elements minoritaris però molt beligerants legalment, que no han dubtat a judicialitzar la qüestió de la llengua a l’escola, disparant així contra un pilar fonamental per a la cohesió social del nostre país. Doncs bé, convé recordar que la Llei d’Educació catalana també ha estat impugnada al Tribunal Constitucional, per part del PP. Es fàcil preveure, doncs, tenint en compte el precedent de la Sentència de l’Estatut, que la Llei d’Educació serà la propera víctima de la croada judicial espanyola contra el català, donant d’aquesta manera el tret de gràcia definitiu a la immersió lingüística en català a l’escola a Catalunya.

Tal com ja vaig dir en motiu de la Sentència sobre l’Estatut, ara és l’hora de la política. Cal entendre i explicar clarament que l’actual marc constitucional espanyol impedeix, en matèria de llengua i en d’altres matèries, de fer el que Catalunya vol i necessita. Ara no toca de tornar a fer enginyeria jurídica amb l’ordenament que deriva de la constitució espanyola, sinò de començar a pensar en el nostre propi ordenament constitucional. Que ho entengui tothom: les solucions que Catalunya necessita, compartides des de la centralitat del país, no es poden concretar en el vigent ordenament jurídic espanyol.

Malson 2.0

2011-08-08T16:52:00.000+02:00

Malson kafkià per al segle XXI:

“Joseph K. es llevà un dissabte havent oblidat tots els seus codis secrets, contrassenyes i paraules de pas. Sense la corresponent clau d’accés, la tarja de crèdit restava inoperativa i el caixer automàtic li boquejà els comptes bancaris un cop esgotats els tres preceptius i infructuosos intents de treure efectiu. No podia demanar ajut per telèfon mòbil ni per correu electrònic, tancats ambdós sota contrassenyes ara oblidades. Sense possibilitats tampoc d’accedir al facebook o al twitter o als portals de banca electrònica... Aïllat i sense diners, intentà tornar a casa però el maleït codi digital al portal d’accés li impedeix d'entrar a l’edifici...”

Semprún, l'escriptura, la vida i la memòria.

2011-06-08T22:03:00.001+02:00

La personalitat de Jorge Semprún destaca des d'infinitat de punts de vista diversos. Podríem parlar de la seva excepcional intel·ligència, de la seva malaltíssa capacitat de creació literària, del compromís en la militància antifranquista. Podriem esmentar també la seva permanent heterodòxia i llibertat de criteri, que li valgueren l'enfrontament amb els elements més dogmàtics dels aparells dels partits (fou expulsat del PCE de Carrillo, i Alfonso Guerra l'allunyà amb vilesa dels cercles d'influència socialistes). Intel·lectual apàtrida, cineasta, ministre de Cultura espanyol (a casa nostra li tocà gestionar el polèmic afer del testament de Dalí), qui escollí la llengua francesa com a pàtria, articulista brillant... Les virtuds d'aquest personatge polièdric són moltes i ja s'han recollit abastament avui als mitjans de comunicació, amb motiu de la seva defunció.

Aquí modestament voldria destacar la seva aportació en la transmissió de la memòria de l'horror dels camps d'extermini nazis. Com és sabut, un jove combatent Semprún fou internat a Buchenwald, el camp de concentració més gran construït en territori alemany. En vaig parlar l'any passat en aquest blog en motiu del 65è aniversari de l'alliberament del camp de Bunchenwald, Semprún i la memòria jueva.

Ho recordo novament avui, i recordo també com em marcà personalment, a mitjans dels anys noranta, la lectura de "La Escritura o la Vida". Un assaig memorialístic i metaliterari, que ofereix un viatge per la història i la literatura, des de l'horror del nazisme fins al més preuat de la poesia francesa. Des de la memòria del combatent fins a l'autocrítica de l'etapa de militància política. De Goethe fins a Aragon. Un llibre que m'obrí a la descoberta de tota la creació literària i periodística de l'autor, començant per "El Largo Viaje" el seu primer llibre, la portada del qual reprodueixo.

Acabo, recollint aquí novament el discurs de Semprún en la celebració del 65è aniversari de l'alliberament de Buchenwald. L'esdeveniment es commemora cada cinc anys i el Semprún de 2010 intuïa que es tractava de la seva última participació, com així ha estat. Llegim-lo a manera de llegat i d'homenatge. Hi trobarem condensada una emotiva reflexió sobre la memòria de l'horror a partir del record de l'encontre de Semprún amb els primers soldats nord-americans, curiosament jueus, destinats a participar en l'alliberament del camp de concentració i extermini.

Manel al país del "bon rotllo"

2011-05-30T20:22:00.009+02:00

Pocs esdeveniments socials poden aplegar avui a Catalunya tanta diversitat d’assistents com un concert de Manel. Per exemple, d'entre el públic que omplia aquest dissabte l'Auditori de Girona s'hi trobaven mostres de tot l'espectre ideològic gironí: des de la CUP fins al PP (passant pel director general de Patrimoni Cultural) o des d’indignats fins a assessors financers, conformant una comunió entusiasta que abraçava un mínim de tres generacions diferents.

Enhorabona doncs a la gent de Manel per haver innovat el panorama musical amb aquesta encertada fusió indie-folk que, amanida amb uns textos intel·ligents, marca la pauta de la moda de la música en català. Ells són ara la referència de l’èxit a Catalunya, i noves formacions ja exploren la mateixa fórmula que ha catapultat Manel al capdemunt de les llistes d’èxits.

Però més enllà de la indubtable qualitat del grup, val la pena aprofundir en la fórmula de qui tan clarament ha sabut connectar amb un públic divers i massiu. I és que els Manel, en esdevenir en certa manera la referència de la centralitat musical catalana, ens ofereix un oportú mirall on cercar aquells principis, valors o actituds que actuen com a marcs identificadors de molta gent del nostre país. Així doncs, potser sense pretendre-ho, aquests nois projecten i a la vegada personifiquen els anhels i les identitats de bona part dels catalans d’aquest inici de la segona dècada del segle XXI. S'han explicat abastament els ingredients del seu èxit: La senzillesa, el bon rotllo i aquestes melodies dolces que encaixen polidament en uns acords austers, tot plegat sense estridències i amb una posada en escena sòbria i elegant.

Els Manel emergeixen també com a paradigma d'una joventut sana i espavilada. Aquells nois que qualsevol família benestant voldria com a gendres. Per primera vegada en la cultura musical popular del darrer mig segle -potser des del Dúo Dinámico-, la joventut idolatra uns músics que han abandonat qualsevol missatge o forma de rebel·lia. Fins i tot, permeteu-me la frivolitat, aquests nois semblen no haver trencat mai cap plat, lluny dels excessos de tot tipus associats als líders musicals de tots els temps.

El somriure simpàtic, les maneres polides,.. valors triomfadors a la Catalunya d’avui. Tot i que de vegades es troba a faltar la sotragada estrident d'una guitarra distorsionada, aquell punt de mala llet de qui canta amb disconformitat, o tan sols un acord estripat que sacsegi mínimament el compàs d'uns temps edulcorats. Visca Manel en el país del bon rotllo!

Nos quoque cives tregistani sumus

2011-05-23T22:56:00.003+02:00

De vegades convé trobar un "no-lloc" on refugiar-se. Una platja, l'estació de Portbou, un macrocentre comercial... O la ciutat de Trieste. Per entendre la ciutat de Trieste, la potència creadora d'aquest no-lloc, és molt recomanable l'exposició La Trieste de Magris al CCCB de Barcelona. Fins i tot s'hi perceb l'udular inquietant del vent de la Bora.

Gràcies, mestre Miquel Sitjar per la postal enviada des del Caffè San Marco. Tens tota la raó: Nosaltres també som ciutadans de Trieste!.

La lucidesa de Joseph Roth

2011-01-15T23:46:00.007+01:00

«Que Déu ens doni a tots nosaltres, bevedors, una mort tan senzilla i tan bonica».

Així s’acaba “La Llegenda del Sant Bevedor”, el llibre de Joseph Roth que vaig llegir fa molts anys, en aquella primera joventut en què hi ha lectures que són una certa experiència iniciàtica. La novel•la explica els intents d’un clochard que viu sota els ponts del Sena d'arribar a l’església parisenca de Sainte Marie des Batignolles. Contínues borratxeres s’interposen en aquest peculiar peregrinatge. I el protagonista finalment no aconseguirà el seu objectiu, en morir víctima dels excessos de la beguda. Curiosament, pocs mesos més tard d'aquell 1939, el propi Joseph Roth moria també a Paris enmig d’un delirium tremens per la ingesta de grans quantitats d’alcohol.

Després de llegir bona part de l'excel·lent creació literària d’aquest jueu errant, nihilista i desarrelat, es constata que a Joseph Roth el matà la nostàlgia d’una pàtria. El món de Roth, la seva pàtria perduda, no era altre que el vell Imperi Austrohongarès, l’estat plurinacional i pluriconfessional que existí a Europa fins el 1918 sota la dinastia dels Habsburg. El món de Roth era el món d’ahir que retratà Zweig. Aquell vell ordre caòtic i a la vegada aristocràtic, aquella idea de nació de nacions que encarnava el vell emperador Francesc Josep. Un Imperi, un món i una època hedonistes, de valsos i d'emperadrius, però també d'anarquistes i de tertúlies als cafès vienesos. Viena, Praga, Budapest… les capitals d’un estat culte, generador de bona part dels corrents de la literatura i del pensament contemporanis: Freud, Wittgenstein, Kafka, Broch. I la família Strauss, i Musil, i el valerós soldat Schwejk (el Quixot d’Àustria-Hongria!) de Hasek. Tot aquest món s'esvaí amb la Primera Guerra Mundial deixant a Joseph Roth orfre de pàtria.

Amb els anys el vell Imperi d’Europa central ha esdevingut un mite, en ser objecte d’infinitat de mirades nostàlgiques. Sense anar més lluny, som molts els qui cada primer de gener aplaudim la Marxa Radetzky, que tanca el concert d’any nou de Viena, la popularitat de la qual prové d’aquells anys de l’Imperi, on la Marxa era tot un himne patriòtic (Roth donà precisament el títol de Marxa Radetzky a un dels seus millors llibres). El món habsbúrgic també com a escenari per a la malenconia.

En aquest sentit, el triestí Claudi Magris, gran estudiós de la mitteleuropa, dedicà precisament la seva tesi doctoral al “Mite Habsburguic en la literatura austríaca moderna”. I és que en els seus anys de joventut esquerranosa, Magris es proposà de combatre el mite des de posicionaments marxistes, identificant l’Imperi a la reacció, al conservadurisme. Es proposà de combatre’l, però cometé l’errror d’enamorar-se d’allò que havia de constituir l'objecte de la seva crítica. Des del Caffè San Marco (on escrivia el seu treball) d’una Trieste que no és ni italiana, ni eslava ni germànica, sinò tot a la vegada, Claudio Magris s’apassionà pel món dels habsburgs. No podia ser d’altra manera, tractant-se de cafès i de barreges identitàries!.

El vell Imperi es disolgué a principis del segle XX víctima de la seva enorme diversitat interna. La burgesia emergent ja no és aquella noblesa imperial burocratitzada i supranacional, que coneix totes les llengües i respecta totes les cultures dels territoris d’Àustria i Hongria, i que té a l'Emperador com a únic senyor. Les noves classes volen dotar-se de banderes, himnes i fronteres. Les nacions prenen el relleu als imperis. El vell món fa aigües arreu. L’Europa central bull, els balcans rogeixen. I un tret a Sarajevo el 1918 mata l’hereu del tron imperial, encetant així la caiguda sagnant de fitxes de domino que són les grans guerres del segle passat.

De vegades també sento la malenconia per una pàtria que no sé si mai ha estat meva.

Aquell vell abric blau de tots els desembres...

2010-12-29T10:44:00.000+01:00

It's four in the morning, the end of december
I'm writing you now just to see if you're better
New York is cold, but I like where I'm living
There's music on clinton street all through the evening.
...

Leonard Cohen
Famous Blue Raincoat

Nou Govern. Velles coalicions?

2010-12-21T09:42:00.003+01:00

Als propers dies prendrà possessió el nou Govern de Catalunya. Un Govern que continuarà essent de coalició, com ho han estat tots els governs catalans des de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern. En algunes ocasions s’han constituït governs “tripartits” (com el de CDC-UDC-ERC al 1984, amb Hortalà com a Conseller republicà, o els dels dos darrers mandats sota les sigles de PSC-ERC-IC), mentre que en d’altres ocasions han estat “bipartits” (de CDC-UDC, com el que es constituirà aquests dies). En qualsevol cas, insisteixo, l'executiu català ha estat gestionat sempre mitjançant fórmules coalicionals.

Potser per això, el nostre país també és un referent en l'estudi doctrinal dels governs de coalició. La seva formació, el seu funcionament i els seus efectes, han estat sovint objecte d’estudi per part d'especialistes de la ciència política i d'analistes de polítiques públiques, fins al punt que molts dels treballs realitzats per politòlegs catalans sobre coalicions són un referent a nivell espanyol i llatinoamericà. En aquest sentit, destaquen els treballs dels professors Jordi Matas i Josep Maria Reniu, així com les recerques efectuades des de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials. O fins i tot, la mateixa tesi doctoral de l'actual secretari general d’ERC, Joan Ridao, dedicada a l'estudi de les coalicions polítiques a Catalunya.

Tots els estudis realitzats deixen molt clar que la coalició és la fórmula més recorrent a les democràcies parlamentàries europees, extrem també fàcilment constatable per qualsevol observador de la política internacional. Aquest article de Matas i Reniu, publicat en motiu de la creació del govern català d’Entesa l'any 2006, recordava que dels gairebé 350 governs formats en 13 sistemes parlamentaris europeus des del 1945 fins l'actualitat, prop del 60% respon a la dinàmica de govern compartit. Com també és sabut, al nostre entorn més immediat trobem governs de coalició de manera molt freqüent a l’àmbit local, sovint també a escala autonòmica, però absolutament mai als governs centrals espanyols. Espanya i Grècia són l'excepció europea.

Però vull centrar-me ara no tant en els processos de formació d’aquests governs i en el seu impacte en la gestió de la nostra administració, sinò en la seva operativa interna, en l’establiment de les seves relacions interpartidistes. En definitiva, en les lògiques de repartiment d’àmbits de responsabilitat. I és que aquí, i no tant en la pròpia fórmula d'un govern de coalició, crec que radica la clau de l'èxit o del fracàs d'aquests governs. Parlo des d’un punt de vista estrictament personal d’acord amb la meva experiència de molts anys de treball a l’administració de la Generalitat i a l’àmbit local.

Allò més habitual en les coalicions és l’assignació, en bloc, d’un departament o unitat governamental a una formació política de les que formen el govern. Així, el partit que ostenta la titularitat d’un departament (o regidoria, en l’àmbit local) “colonitza” (fent servir una expressió de Reniu a "Els governs de coalició"), amb els seus propis quadres, tots els àmbits de gestió de l’esmentada unitat, preservant-los de qualsevol intrussió d'una altra formació que formi part del Govern.

Però hi hauria una altra alternativa consistent en el disseny d’estratègies creuades d'assignació de responsabilitats, un model només tímidament explorat al nostre país. En aquest sistema conviuen alts càrrecs dels diferents partits caoligats gestionant una mateixa parcel·la del govern. Personalment, m’inclino per aquest model d’encreuaments a tots nivells, perquè entenc que serveix millor l’interès general governamental, i contribueix a minimitzar les intervencions dels aparells dels partits en els mecanismes de presa de decissions. D'aquesta manera, es minimitza la fragmentació pròpia de molts governs compartits i de ben segur es facilitar una millor gestió de la comunicació al ciutadà. La cultura de coalició i el treball en xarxa en resulten enfortits i els conflictes entre socis (seria massa ingenu pensar que no han d’existir) es poden afrontar d’una manera més coordinada i sota un clima d'una major confiança.

Per això m’han agradat algunes vagues notícies, que he llegit aquest cap de setmana, en el sentit que el govern del president Mas trencarà amb la tradició catalana de repartiments de blocs departamentals complets a partits polítics. Estarem atents els propers dies per veure si així finalment es materialitza.

Morrissey, o quan la malenconia pren la veu

2010-12-14T11:09:00.003+01:00

Everyday is like sunday
Everyday is silent and grey
Hide on the promenade
Etch a postcard:
"how I dearly wish I was not here"
In the seaside town
...that they forgot to bomb
Come, come, come - nuclear bomb
...
(Everyday is like sunday)

Norfeu

2010-12-12T21:50:00.001+01:00

...
Foraster, què vols?

Les barques a l'encesa no fan por,
Fa por el vaixell de l'holandès errant
Que no va per la mar sinò per dins
De mi mateix i sé que vol fer nit
En el meu port de vell desmantellat.

...

Joan Vinyoli

Sempre Rulfo

2010-11-29T22:26:00.000+01:00

"El camino subía y bajaba: "Sube o baja según se va o se viene. Para el que va, sube; para el que viene, baja."

-¿Cómo dice que se llama el pueblo que se ve allá abajo?.

-Comala, señor.

-¿Está seguro de que ya es Comala?.

-Seguro, señor.

-¿Y por qué se ve esto tan triste?.

-Son los tiempos, señor."

Reforma territorial a França

2010-11-22T12:14:00.004+01:00

Aquests dies s’ha adoptat a França una important reforma de l’organització territorial. Em sorprèn (i em preocupa) l’escàs ressò que ha tingut aquí aquesta notícia, no només tenint en compte la nostra proximitat geogràfica i de cultura administrativa, sinò també que es tracta d’una d’aquelles qüestions que a Catalunya tenim sempre a l’ordre del dia i generen permanents debats.

Efectivament, el Senat francès va aprovar la setmana passada la reforma de les Col•lectivitats Territorials, afectant tots els nivells territorials francesos (regional, departamental i local), amb la finalitat de simplificar i alleugerir l’arquitectura institucional del país al territori. Començant des de baix, la reforma pretén afavorir la cooperació entre municipis, obligant per llei la mancomunació de serveis. També es fomenta la fusió d’ens locals i la creació d’àrees metropolitanes.

Pel que fa a l’àmbit supralocal, les noves lleis aprovades disminueixen dràsticament el nombre de càrrecs electes, que a partir d’ara seran a la vegada consellers generals i consellers regionals (fusionant doncs la funció d’interlocució política a nivell de departament i de regió). Dels 6000 consellers regionals i departamentals actuals es passarà a menys de 3500 en la renovació prevista el 2014. Aquests nous consellers territorials seran escollits per escrutini uninominal majoritari a dues voltes i per sis anys. S’abandona així el principi de proporcionalitat, fet que ha merescut moltes crítiques al projecte.

I un altre dels aspectes més sensibles ho ha estat la desaparició de la clàusula de competència general que fins ara tenien els consells generals i les regions. En virtud d’aquesta regla, les institucions podien ocupar-se d’àmbits d’actuació dels quals no en tenien necessàriament la competència expressament atribuïda, com per exemple en matèria d’habitatge, però que tampoc cap norma els ho vedava. A partir d’ara, doncs, departaments i regions només podran actuar en aquells àmbits competencials expressament atribuïts, amb algunes excepcions si s’acredita l’interès públic territorial.

Finalment, també ha generat molta oposició per part del món local francès la supressió de l’anomenat impost professional, que servia per a finançar els municipis. Tot i que l’Estat ho compensarà amb subvencions directes, és evident la pèrdua d’autonomia fiscal dels ens locals.

Es tracta d’un conjunt de mesures impulsades pel President Sarkozy amb la creació de la Comissió per a la reforma dels Governs Locals l’octubre de 2008, i l’aparició de l’Informe Balladur el març de 2009 que conté les bases de les mesures legislatives finalment aprovades.

Fins aquí només una breu descripció de la reforma, a un nivell molt genèric. No he aprofundit suficientment en el tema com per fer-ne un comentari crític, tot i que podria reproduir alguns arguments molt fonamentats que m’han fet arribar amics de la Catalunya Nord o que he llegit a la premsa francesa. Tot i així, evitaria caure en els apriorismes, com les previsibles i ja sabudes crítiques al jacobinisme i centralisme francès. Ens posem massa aquesta lupa quan analitzem l’actualitat francesa des d’aquí, i no sempre ens és útil per entendre les coses.

És evident que la reforma exposada limitarà encara més la llibertat d’acció d’alguns poders locals. Però també ho és que es guanya en estalvi, racionalitat i en cooperació entre els diferents ens locals.

I enllaçant amb el que deia al començar, no estaria de més que els qui ens interessa la política i la gestió pública coneguéssim millor realitats tan properes com aquesta. En aquest punt, acabo amb dos exemples o anècdotes.

El primer en l'àmbit del transport: Aquests dies que Catalunya, després d’anys i panys, acaba d’aconseguir el traspàs del transport ferroviari regional, potser cal recordar que a França ja fa molt de temps que aquesta és una competència de les regions. I la regió, no us ho perdeu!, té la competència de la gestió dels aeroports, sí, a la jacobina França!. El segon exemple és el cas dels indicatius territorials a les plaques de matrícula dels vehicles, que a França estan permesos i a l’estat espanyol prohibits (un català del nord o un basc del nord pot lluir un indicatiu del seu territori a la placa de matrícula del cotxe, mentre que un connacional del sud no pot fer-ho).

En definitiva, més coneixament i menys idees reçues, per dir-ho com en Flauvert.

(Foto: EFE)

Ofertes monotemàtiques

2010-10-19T16:21:00.001+02:00

Les noves marques electorals que han irromput al mapa polític català són ofertes monotemàtiques al voltant del fet identitari: Reagrupament, Solidaritat, Ciudadanos… També tenim la PxC i la seva antidemocràtica i excloent manera d’entendre la identitat. Sempre els tons són elevats, els missatges contundents, els matisos inexistents… I les crítiques a l’actual sistema de partits són generalitzades, així com el distanciament respecte de les ideologies clàssiques -nosaltres no som ni de dretes ni d’esquerres, em diuen-. ¿De què és símptoma tot això, estimats analistes crítics de la realitat que sou la majoria dels amics que em seguiu (a banda de ser culpa del tripartit, òbviament)?.

És veritat que el sistema representatiu occidental ofereix poques escletxes participatives davant determinades realitats, i per això s'ha de revisar en profunditat. Però també és cert que l'especialització en la identitat i la consegüent desresponsabilització respecte d'altres interessos socials globals, són molt rendibles per a captar el votant desencisat i castigat per la crisi. Aixó sí, pagant el preu de la demagògia.

Un personatge de frontera en una terra de frontera

2010-09-27T15:27:00.014+02:00

Ahir al matí vam ser a Portbou -remolins de tramuntana, paisatges retallats amb precisió, mar estremidora-. Vam anar-hi per homenatjar Walter Benjamin, qui morí just fa setanta anys en aquest municipi.

Podia semblar que ens hi havíem aplegat per a recordar un fet atzarós, una simple suma de casualitats, com les que desembocaren en la mort de Benjamin a Portbou. És evident que Portbou no era destinació final predeterminada per al pensador jueu, aquell setembre de 1940 de derrota. Però seria injust quedar-nos exclusivament amb la idea de la casualitat. I és que si aprofundim amb el que representa Portbou, en el seu paper i estar en el món, hi descobrirem lligams amb Walter Benjamin que van més enllà del caprici de la història.

La mateixa idea de frontera, per exemple. La frontera, tan determinant en l’orígen i l’evolució de Portbou; Portbou, terra de pas. Però la frontera és també el punt més allunyat del centre. Més allunyat del dogma. Qui està a la frontera està més a prop de l’altre. Qui habita la frontera coneix millor allò diferent. La gent dels territoris fronterers està més capacitada per a bastir ponts, per dialogar. Com es predica de Walter Benjamin, el seu pensament es situa al marge de moltes fronteres i ben allunyat dels dogmes. Benjamin i Portbou: un personatge de frontera en un territori de frontera.

O la idea del ferrocarril. El ferrocarril que a Portbou és vida i desenvolupament, i que per això molt legítimament se'l reivindica. El ferrocarril que és també metàfora d’Europa, com s'ha dit abastament. Fou en combois ferroviaris que els deportats jueus, com de ben segur ho foren amics i familiars de Benjamin, entraven als camps d’extermini. I els trens de les fugides i els trens de les derrotes. Com els trens amb què Benjamin recorria Europa intentant escapolir-se del domini nazi.

Però la relació entre Benjamin i Portbou es solidifica gràcies a la recuperació del seu llegat aquests darrers anys. Amb els “Passatges” de Karavan, per exemple. I ben aviat amb el Centre de Memòria Walter Benjamin, que s’edificarà a l’antic ajuntament de la població. I amb els col·loquis internacionals que ja es van consolidant, així com els recentment instaurants Premis Walter Benjamin. I les rutes guiades, i els treballs de recerca…

El vincle entre Portbou i Benjamin és projecció al futur i no només mirada al passat. Un vincle sòlid i creatiu que va molt més enllà de l'homenatge que vam retre a Benjamin al cementiri, i d'unes paraules escrites o dites amb major o menor fortuna a mercè de la tramuntana.

Enllaços relacionats:
Notícia al Diari de Girona
Notícia a El Punt
Article de Fonalleras al Periódico

Unitat?, així no, gràcies

2010-08-12T17:21:00.009+02:00

Estic francament avorrit de la darrera flamarada estiuenca de determinat independentisme català, que s'ha passat bona part de les darreres setmanes fent crides a la unitat dels independentistes.

Sóc dels que penso que el frontisme no porta enlloc. L'independentisme no pot ser el monopoli d'una sola opció electoral. I dividir amb precisió quirúrgica els independentistes de tota la resta de la societat, condueix a una derrota segura dels qui volem que el país avanci cap al seu alliberament nacional. Aprenguem de les experiències que han reeixit: Cal que l'independentisme guanyi en transversalitat, i que tots els partits i formacions, amb tots els seus matisos, vasculin cap a un major component sobiranista.

En comptes d'esmerçar tantes energies en estèrils crides a la unitat, al tancament de files, fem que l'independentisme sigui més amigable i central. Que sigui el denominador comú de la majoria de les formacions catalanes.

Unitat? Així, no, gràcies.

La sentència. Una primera valoració.

2010-06-29T16:27:00.004+02:00

La democràcia

No he llegit encara la sentència completa del Tribunal Constitucional en relació a l’Estatut de Catalunya. Tinc interès en conèixer especialment la seva part interpretativa, que em temo reduirà substancialment el potencial de millora de l’autogovern que contenien molts preceptes estatutaris.

Vull recordar que la sentència és criticable políticament però inatacable jurídicament. No hi ha cap instància prevista legalment que la pugui canviar o modificar. Per tant, tanca definitivament el procés de reforma estatutària iniciada en el mandat del president Maragall.

Per això crec que les reaccions a la sentència no han de ser jurídiques. Ara és l’hora de la política. I l’estratègia política ha de passar per tornar a apel•lar a la sobirania popular. Així de senzill, transparent i comprensible: La sortida més clara i precisa d’aquest conflicte de legitimitats creat pel TC en revisar una norma votada directament per la ciutadania, no pot ser altra que un nou pronunciament dels ciutadans. Una nova consulta que aquesta vegada incorpori l’opció de superació del marc constitucional que ens ha portat a aquest carreró sense sortida. En la línia de la defensa del dret a decidir que, d’una manera força transversal i apartidista, han interioritzat molts ciutadans en el procés de consultes populars sobre la independència.

Contra la sentència, doncs, democràcia. Qui hi pot tenir por?

L’estratègia

Diversos amics m’han interpelat les darreres hores sobre el que pensem fer des d’àmbits del Govern de Catalunya. En aquest punt sóc dels que crec que la reacció, una primera i visible reacció, ha de venir de la mà del màxim d’entitats i partits catalans, també de les formacions que donen suport al Govern. Hem de recuperar els consensos del 30 de setembre de 2005 que el pacte de la Moncloa, primer, i aquesta sentència, després, han espatllat. Malament que la reacció fos protagonitzada pel poder executiu. I com he dit abans, coincidint en allò que està prioritzant ERC per al proper mandat, m’inclino per la celebració d’una consulta popular sobre el futur del nostre país en la major brevetat i els màxims consensos possibles.

Els ponts

Seguint les xarxes socials aquestes darrers hores, m’adono que els qui més blasmem contra la sentència del TC som els ja convençuts de la via independentista. Els qui ja vam votar no a l’estatut. Els qui pertayem a formacions que en el seu dia ja es van oposar a una Constitució que estableix un Tribunal que pot revisar normes plebiscitades pel poble. Veiem, doncs, confirmades les nostres previsions respecte a la consideració que ens tenen les institucions espanyoles. Però en comptes del “ho veieu? Ja ho dèiem!” penso que ara pertoca escoltar i comprendre els desencisats de la via autonomista o federalista. Catalans amb forts vincles personals i sentimentals amb Espanya i que avui es senten més perplexos i desenganyats que mai. Escoltem-los doncs i establim-hi ponts. És l’hora de construir la cohesió interna necessària per afrontar els reptes de futur que té plantejats el nostre país. Si novament caiem en el parany tan nostrat del “tants caps tants barrets”, els magistrats del TC hauran aconseguit el que pretenien: anorrear-nos nacionalment per molt de temps.

(Fotografia extreta de El Punt el dia que vaig participar en la consulta organitzada el 25 d'abril per Girona Decideix)

Els nostres herois quotidians

2010-06-07T22:15:00.003+02:00

Divendres passat varem organitzar la festa de reconeixament als participants del programa de Voluntariat per la Llengua de les comarques de Girona. Aquest any la celebració es feu a Girona, i inclogué una visita a la Fira Tot Cat, finalitzant amb un magnífic concert de Els Amics de les Arts.

Novament vam ternir l'oportunitat d'agrair la dedicació voluntària, positiva i il·lusionada de tots els voluntaris, en favor de la nostra llengua, cultura i, de ben segur també, la convivència i la cohesió del nostre país. A tots els voluntaris, aprenents, professionals, establiments col·laboradors, moltes gràcies! Vosaltres sí que sou els nostres herois quotidians.

Foto de família d'alguns dels participants a la festa d'enguany.

Als detractors de la consulta sobre la Diagonal de Barcelona

2010-05-17T11:19:00.002+02:00

Tot i que no l’he seguit massa, em sap greu com ha acabat tot el tema de la consulta per la reforma de la Diagonal promoguda per l’Ajuntament de Barcelona. Valoro molt positivament qualsevol experiència de democràcia participativa, de moment encara, desafortunadament, massa aïllades i poc freqüents.

En aquest cas, crec que els grups polítics majoritaris a l’Ajuntament de Barcelona no han estat a l’alçada. En un cas per voler aprofitar la consulta per desgastar l’equip de govern i en l’altre per intentar convertir-la en un instrument per a remuntar en les enquestes. I al voltant d’això, no m’ha agradat tampoc gens la frivolització en el tractament del tema a la majoria de mitjans de comunicació i xarxes socials.

Amb aquests plantejaments polítics i mediàtics ¿qui serà l’agosarat que s’atrevirà a promoure una iniciativa de participació ciutadana?. Els defensors de l’statu quo del monopoli de les decisions dels representants polítics (i en conseqüència de la limitació d’espais per a demanar la veu als ciutadans en qüestions i àmbits en què això sigui possible i adequat), tenen ara més arguments que mai.

De ben segur, els botxins de la consulta de la Diagonal han enterrat també moltes esperances de noves escletxes cap a una major participació dels ciutadans en els afers públics. Enhorabona!

Tornarem a vèncer

2010-05-08T09:51:00.002+02:00

El nostre primer dia, al Telenotícies

2010-04-27T09:24:00.005+02:00

Video de TV3 sobre el trasllat.

Trasllat a cavall del drac de Sant Jordi

2010-04-24T22:53:00.005+02:00

A la Delegació del Govern estem de trasllat. No es tracta d'una simple mudança, d'un canvi d'espai físic de treball. Estem parlant de l'inici d'una nova organització, d'una nova manera d'entendre la relació entre l'administració territorial de la Generalitat i el ciutadà, de la generació de més espais transversals i major eficàcia en els punts de contacte amb el ciutadà. Estem davant davant d'un d'aquells grans moments estratègics de les organitzacions, allò que els experts anomenen un veritable canvi organitzatiu, que conté sempre també un canvi cultural.

Neix un nou ordre de les coses. Magnus ab integro rerum nascitur ordo, que proclamava Virgili en un vers de l'Egloga IV que m'ha "regalat" el bon amic Miquel Sitjà, enmig d'un seu text que per a mi ha estat una de les més agradables sorpreses de Sant Jordi, i a qui li agraeixo enormement el detall.

A poques hores del dia "D", demà passat dilluns, en aquest silenci serè de mitjanit de dissabte, miro enrera cap al que han estat aquests darrers dies i la sensació és de vertígen: treure tots els mobles i la documentació de la històrica seu de Gran Via 9, posar en marxa la logística del trasllat, preparar la jornada de portes obertes de Sant Jordi, organitzar la informació de servei públic i la reclamada pels diferents mitjans, etc...etc... I tot això sense abandonar les activitats ordinàries previstes: dia de les Esquadres, activitats de Sant Jordi, amb l'esmorzar literari ja plenament consolidat (aquest any amb l'inici de la lectura continuada de Pla inclós) entre d'altres.

I penso que tinc sort de treballar amb la gent del nostre equip. Amb els qui, per exemple, han fet moltes més hores de les que els pertocaria atenent visites en la jornada de portes obertes d'ahir al nou edifici. O amb els qui dirigien les tasques de trasllat i montatge de mobles, treballant voluntariosament gairebé fins a la mitjanit durant aquests passats dies. Un treball il·lusionat, del qui no espera res a canvi.

Donaria molt perquè els ciutadans coneguéssin bé aquests treballadors públics. Que ràpidament caurien determinats tòpics!

Semprún i la memòria jueva: Buchenwald, 65 anys després.

2010-04-11T20:36:00.003+02:00

Avui, l'intel·lectual apàtrida i exconfinat Jorge Semprún ha participat, juntament amb un centenar d'exdeportats més, en els actes de commemoració del 65è aniversari de l'alliberament del camp de concentració de Buchenwald, el més gran construït durant el nazisme en territori alemany.

En el seu discurs, Semprún s'ha adreçat a aquell lluitador comunista de 22 anys que fou ell mateix: "En la frontera última d'una vida de certituds destruïdes, d'il·lusions mantingudes contra vent i marea, permetint-me un record serè i fraternal cap a aquell jove portador de bazooka de 22 anys". Aquell 11 d'abril de 1945, juntament amb d'altres joves deportats, Semprún agafà les armes contra els nazis del camp tot intuïnt proper l'exèrcit nordamericà. En el seu discurs, l'autor ha recordat que els primers alliberadors de l'exèrcit dels Estats Units que arribaren a Buchenwald foren, paradoxes de la història, dos jueus nordamericans d'orígen alemany!.

Conscient també d'assistir possiblement a la darrera commemoració de l'alliberament del camp (donat que es celebren cada cinc anys), Semprún ha reflexionat sobre l'extinció per raons d'edat de la memòria directa dels sobrevivents als camps d'extermini. Ben aviat doncs, segons Semprún, la darrera i única memòria de l'horror serà la memòria del poble jueu: "Així, en la memòria dels nens i adolescents jueus que segurament sobreviuran encara el 2015, és possible que perduri la imatge global de l'extermini, una reflexió universalista. Això és possible i penso que fins i tot desitjable; en aquest sentit, doncs, una gran responsabilitat que afecta a la memòria jueva... Totes les memòries europees de la resistència i el sofriment només tindran, com a darrer refugi i baluart, d'aquí a deu anys, a la memòria jueva de l'extermini. La més antiga memòria d'aquella vida, ja que fou, precisament, la més jove vivència de la mort".

Aquí he trobat el discurs sencer, traduït pel diari El País.

Lliçons per a després de la nevada

2010-03-21T20:08:00.000+01:00

Una setmana després de l’excepcional nevada que ha afectat les nostres comarques, mentre encara molts dels nostres conciutadans no han recuperat la normalitat i quan comencem la ingent tasca d’inventariar els danys i perjudicis soferts i d’implementar línies de suport, voldria compartir algunes reflexions sobre els fets viscuts i la manera com s’han gestionat. Tot plegat en positiu, intentant extreure’n un aprenentatge cara el futur, i en clau estrictament gironina.

La prevenció

Dies abans del dilluns 8 de març tots estàvem avisats que un intens temporal de neu afectaria les nostres comarques. Des de finals de la setmana anterior s’havien activat els avisos de Protecció Civil, i la predicció meteorològica era clara, precisa i abastament difosa pels mitjans de comunicació. Recordo per exemple com el diumenge 7, en horari de màxima audiència i per part del propi Director General de Protecció Civil, s’alertava des del TN de TV3 del risc d’agafar el vehicle privat l’endemà.

Pla Neucat activat, predicció clara, recomanacions amplament difoses... El mateix dilluns al matí vaig intervenir en les principals emissores de ràdio gironines insistint que els ciutadans evitessin el vehicle privat. Es va dir expressament que no s’utilitzessin les carreteres de l’entorn de la ciutat de Girona. Tot i així, ben entrada la tarda, encara hi havia cotxes que sortien de Girona amb tota temeritat, sense cadenes. Comportaments clarament incívics d’alguns conductors van impedir també el pas de vehicles de servei, com llevaneus o d’emergències. No es tracta de traslladar la responsabilitat als ciutadans. Només apunto un primer motiu de reflexió entenent, a més, que quan un missatge no arriba adequadament al seu destinatari sovint hi té una responsabilitat clara l’emissor.

Els serveis de provisió pública

Des de mig matí de dilluns ens vam mobilitzar a Girona per tal de garantir en tot moment la provisió al ciutadà dels serveis públics essencials durant la situació d’emergència. Vam estar reunits o en contacte permanent comandaments policials i d’emergències i tots els serveis territorials implicats. Operatius similars es van desplegar també a tots els ajuntaments afectats. En aquest sentit, es va fer un esforç molt important per netejar la xarxa viària. Així, i amb l’excepció d’un tram de la N-II, a primera hora de la tarda de dimarts les principals vies estaven obertes al trànsit.

Aquella nit i matinada també vam posar en marxa una massiva tasca de recuperació de persones aïllades en vehicles i combois ferroviaris. Gràcies sobretot a l’esforç dels ajuntaments en habilitar espais, es van poder acollir unes dues mil persones en equipaments municipals. Al llarg del matí de dimarts es va tancar aquest dispositiu sense lamentar cap afectació per a la integritat física de les persones.

També ens vam ocupar de mantenir els nostres centres sanitaris en funcionament, així com bona part dels geriàtrics i equipaments residencials de caràcter social. Vam gestionar, fins i tot durant el pitjor moment de la nevada, diversos trasllats de pacients que s’havien de dialitzar i d’embarassades en risc, resolts en tots els casos de manera satisfactòria gràcies a l’acció del SEM, Bombers i Mossos, sota la coordinació de l’operatiu que vam instal·lar a la seu de la Regió d’Emergències de Girona. També vam mobilitzar el màxim d’efectius policials a les nostres viles i ciutats que, sumats a les policies locals, van treballar per a garantir la seguretat i el servei al ciutadà. En aquest sentit, cal destacar la ràpida resposta de totes escoles en garantir el retorn segur dels alumnes als seus domicilis, tasca conjunta de totes les administracions locals i la Generalitat.

Gràcies a tota aquesta feina feta, al capvespre de dimarts la mobilitat dels ciutadans estava garantida en les principals vies de comunicació gironines, el transport públic tornava a funcionar i la gent recuperada de les carreteres i ferrocarrils ja era als seus domicilis, havent-se restablert la majoria de serveis públics de caràcter essencial (municipals o de la Generalitat). Raonablement, no sembla pas desmesurat aquest termini de vint-i-quatre hores, donada l’excepcionalitat de la tempesta de neu.

Els serveis de provisió privada

A partir de la mitjanit, quan ja portàvem diverses hores sense subministrament elèctric, vam començar a perdre el contacte telefònic, tant de la xarxa fixa com la mòbil, amb alcaldes i d’altres interlocutors. La xarxa de telefonia anava caient sigui per l’esgotament de les bateries dels repetidors o per la caiguda dels cables. La manca de subministrament energètic va perjudicar també diverses xarxes de distribució d’aigua potable, en fallar bombes d’impulsió i d’altres mecanismes que s’alimenten de l’electricitat. Així es va produir una situació d’incomunicació que a través de tots els mitjans possibles vam intentar solucionar.

Ben aviat doncs ens vam adonar que la intensitat del temporal, la quantitat de neu acumulada i la caiguda d’arbres afectaven greument les nostres línies de transport elèctric, en alta, en baixa o en mitjana tensió. Els danys en la xarxa elèctrica en fenòmens meteorològics d’aquesta excepcionalitat poden ser comprensibles. I el cert és que les afectacions es van donar tant en línies noves, com la de les Gavarres, com en antigues. Insisteixo, això no deixa de ser lògic en un episodi com el de la nevada que ens ocupa. Quan fins i tot cauen arbres aparentment robusts, no és d’estranyar que les torres elèctriques acabin afectades. També s’ha de reconèixer la ràpida mobilització de tècnics i operaris de Fecsa-Endesa. El gran problema en relació amb l’actuació de la companyia ha estat la poca fiabilitat de la informació que s’ha donat a l’usuari i a les administracions. Els interlocutors de l’operador elèctric van errar successivament les previsions que ens van donar sobre el termini de recuperació del servei i la diagnosi de les afectacions a la xarxa de la seva titularitat. I en moments així, la incertesa i la manca de fiabilitat de les informacions fan tan o més mal que la mateixa mancança del servei.

La manca de subministrament elèctric ha generat molt de patiment als gironins i gironines. A tots els que ho han sofert cal demanar-los disculpes i compensar-los degudament. En tot cas aquesta serà la línia de treball des del Govern a Girona. Cal arribar al fons de tot el que ha passat en l’àmbit del subministrament elèctric i fer efectives totes les responsabilitats exigibles.

I finalment, ha quedat clar que no podem ajornar més temps el debat sobre el model energètic gironí. Un model fràgil que ha manifestat tossudament la seva precarietat i que constitueix un fre a la nostra competitivitat i a la qualitat de vida dels nostres ciutadans.

Epíleg

Agraeixo expressament la dedicació decidida i el treball per a superar la situació que han fet molts voluntaris, servidors públics i, sobretot, molts ciutadans anònims.

I no vull acabar sense fer un reconeixement als alcaldes i alcaldesses dels municipis afectats. El seu treball de vegades solitari, sovint incomprès i sense els recursos òptims, ha estat fonamental per a la recuperació de la normalitat després de la nevada. El món local, de la mà dels nostres alcaldes i alcaldesses, ens dóna un exemple de dignitat de la política i del servei públic. En podem estar ben orgullosos.

Jaime Gil de Biedma

2010-01-10T18:49:00.004+01:00

En aquest evocador article d'ahir a El Punt, l'Únic Argument, la Imma Merino ens recordava que es complien vint anys de la mort de Jaime Gil de Biedma. Ara que molts potser descobriran aquest poeta maleït arran del film El Cónsul de Sodoma, val la pena recordar que Gil de Biedma estava força vinculat a les comarques de Girona, donat que passà moltes temporades a Ultramort (Una casa desierta que yo amo,/ a dos horas de aquí,/ me sirve de consuelo. / En sus tejas roídas por la hierba / la luna se extenua,/ se duerme el sol del tiempo.). Allà li feia les cures derivades del tractament de la seva malaltia un conegut sindicalista de la UGT gironí.

De la vida i de la creació de Gil de Biedma (tiu, per cert, de la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre y Gil de Biedma) sempre m'han interessat els punts de contacte amb un altre dels meus poetes de capçalera; Gabriel Ferrater. Membres ambdós de l'anomenada escola de Barcelona, amb una història vital i literària amb components fortament autodestructius, foren companys de borratxeres i d'un intent de trencar amb una doble grisor: la pròpia d'aquells anys del franquisme i la d'una certa cultura catalana d'oposició al règim dominada per unes quantes i excloents famílies d'intel·lectuals d'aleshores. Les eines per a la lluita de Gil de Biedma i Ferrater eren la poesia, el vitalisme i l'alcohol. Lluny de l'acadèmia i la de tantes vaques sagrades que era la literatura catalana d'aquells anys.

Gil de Biedma dedica alguns textes a Ferrater, com ara aquest fragment en anglès: For both of us we were in very high spirits, -Chinchón if I remember- we kept playing old lyrics Sung of Judy Garland, thought the world was a friend and talked ourselves to drunkeness for hours without end. Com es pot comprovar, l'idioma no constituïa cap frontera per aquests poetes, i així l'obra de Ferrater té molt més a veure amb la de Gil de Biedma que no pas amb la d'altres autors en llengua catalana.

Serà després del suicidi de Ferrater quan Gil de Biedma li dedica un poema a la seva memòria:

A través del espejo

Como enanos y monos en la orla
de una tapicería en la que tú campabas
borracho, persiguiendo jovencitas…
O como fieles, asistentes
-mientras nos encantabas-
al santo sacrificio de la fama
de tu exceso de ser inteligente,
éramos todos para ti. Trabajos
de seducción perdidos fue tu vida.

Y tus buenos poemas, añagazas
de fin de juerga, para retenernos.

Cada vegada que, tot passejant per Les Rambles de Barcelona, passo per davant de l'antiga seu de la Compañia General de Tabacos de Filipinas, faig una discreta reverència davant el despatx que ocupava Gil de Biedma a la seva empresa familiar. Ara hi ha un Starbucks Cafè. Llàstima, res de Chinchón, doncs...

Of all the barbarous middle ages, that
Which is most barbarous is the middle age
Of man

(Versos de Byron citats per Gil de Biedma tot encapçalant el poema A Gabriel Ferrater)

Queda inaugurada la dècada de l'accés

2010-01-02T22:19:00.008+01:00

Comprem música a iTunes i llegim el diari a través de la xarxa, com també escoltem la ràdio i veiem la televisió sense els tradicionals aparells receptors i a l l'hora que ens plagui (i no quan ho decideixi el programador de l'emissora). Fins ara maldàvem per mantenir-nos actualitzats en els aparells i suports físics de cada moment; que sí vinil o CD, que sí VHS, DVD o Blu-Ray, que sí.... Però aquestes preocupacions que tant ens han angoixat les darreres dècades arriben a la seva fi.

El consum de béns culturals s'allunya cada vegada més del suport físic per a centrar-se en el contingut. El continent, els continents, van perdent qualsevol significació. L'usuari ja decideix, posteriorment a l'adquisició, quin suport o suports li convé per a cada ús en concret. És una decisió que li correspon estrictament a ell. Personalment, per exemple, de tant en tant enregistro algunes de les cançons que guardo al disc dur de l'ordinador a un CD d'àudio, imprimint si convé la portada i el llistat de temes. En d'altres ocasions les passo al reproductor portàtil o al telèfon mòbil, sense excloure que de tant en tant, les copio a un llapis de memòria per a traslladar-les a d'altres unitats d'emmagatzement (com ara discs durs d'altres ordinadors o de reproductors multimèdia). I l'exemple pot servir per pel·licules, programes de ràdio o obres literàries.

Deia Jeremy Rifkin a The Age of Access (publicat ja fa deu anys!) que a l'economia hipercapitalista, comprar coses als mercats i disposar de propietats serà una cosa obsoleta, doncs el que s'imposa com a norma és l'accés "puntual" a gairebé tota classe de serveis a través de les immenses xarxes comercials que operen al ciberespai. Ha arribat un moment en què paguem més per a l'experiència d'utilitzar coses que per les coses en elles mateixes.

Rifkin en dedueix conclusions certament pessimistes, tot afirmant que la cultura acabarà a les mans de les xarxes comercials i ja només els llaços econòmics relligaran la nostra societat. Sense negar-ho, personalment veig també en aquest procés diversos elements positius. No ho són el clar reforç de la capacitat de tria del consumidor?. O la major igualtat en l'accés, l'abaratiment de molts productes, la proximitat entre artista i públic...?

En qualsevol cas, una cosa és segura; quan acabi la dècada que acabem de començar, el flamant reproductor de Blu-Ray que dimecres ens portaran els Reis dormirà, polsós, els somni dels justos. Al costat de tota la col·lecció de CD's de música que fa pocs dies encara el tió ens engreixava...

Bon any i bona dècada a tots i a totes.

Bones festes a tots i a totes

2009-12-22T17:18:00.000+01:00

Aristocràcia 2.0

2009-12-12T15:29:00.006+01:00

Sense anar més lluny, divendres 4 de desembre:

“A quarts de nou del matí prenc un cafè a una cafeteria al davant de la nova seu de la Generalitat a Girona. Tot fullejant la premsa saludo en Gil de TV Girona, veí del barri. A les nou entro a l’edifici de l’antic Santa Caterina on he quedat amb dirigents sindicals i patronals gironins, amb els quals hem volgut tenir la deferència de mostrar-los les noves dependències abans no entrin en funcionament.

Tot seguit, a les deu, comencem una reunió a la Sala Carles Rahola per preparar la vialitat hivernal a les carreteres de les nostres comarques. Ens hi trobem tots els titulars de la xarxa viària gironina, Diputació, Estat, els responsables de PTOP i Interior, juntament amb Mossos, Bombers i col•laboradors de la Delegació del Govern.

A les dotze, cap al Parc Cienfíic de la UDG, a presentar l’important Acord de Mesures per a l’Ocupació Juvenil de Catalunya, amb l’Eugeni Villalbí, la Núria Arnay i la Maria Puig. Tot seguit, cap a casa ràpid, mentre la Mònica va al metge a demanar l’alta, jo dono el dinar al petit.

A les quatre de la tarda, a la Delegació del Govern, ens visita el nou Cònsul dels Estats Units a Barcelona. Reunió interessant. Tot seguit a signar coses pendents i rebre les habituals trucades de Mossos, Bombers i d’altres, per, més tard, tancar la paradeta, que comença un cap de setmana tranquil•let…”

Cada activitat hagués pogut ésser objecte de la corresponent entrada al facebook, o d’un tweet, adjuntant-hi potser alguna fotografia. Fins i tot, mitjançant recursos materials i humans de la feina, la cosa podria arrodonir-se amb esmerats comentaris, oportuns videos i altres filigranes. I així cada hora de cada dia de cada setmana...

Potser això és el que s’espera dels polítics i representants institucionals presents al facebook, twitter i d’altres plataformes virtuals. Segurament aquesta és també una manifestació dels principis de transparència i proximitat. Potser sí. Potser ben aviat en seré un entusiasta usuari!

Però sincerament, aquesta pràctica, sobretot en les seves formes més intensives, ara per ara em genera molts dubtes. I els comparteixo amb vosaltres en les reflexions d’aquest post. Què en penseu? Realment ens toca fer això als qui tenim responsabilitats polítiques?. No estem ja prou presents a l’escena pública?.

Segueixo amb fruïció aquells posts de polítics que, lluny de voler-nos demostrar que treballen molt, prefereixen compartir amb nosaltres les impressions d'un concert de jazz o d'una recepta gastronòmica (i això no va només pels amics Camil i Àlex). També admiro aquells que volen compartir, pensaments, preocupacions, dubtes, crítiques o opinions que no sempre coincideixen amb allò políticament correcte o amb la disciplina de partit. I és que bona part de les nostres agendes ja es pot localitzar ràpidament als nostres webs institucionals, i el rastre del que fem es pot seguir fàcilment gràcies a la feina dels mitjans de comunicació… En canvi, hi ha tasques interessantíssimes que desenvolupen molts ciutadans sense la presència mediàtica que tenim nosaltres, i ni tan ells gosen insistir amb els seus posts o tweets… o directament no tenen prou temps ni recursos (ni assessors amb nòmina) per a fer-ho.

No ho tinc clar, insisteixo. És cert que jo també utilitzo aquestes plataformes, però sovint, degut als dubtes que aquí comparteixo amb vosaltres, tendeixo a frenar-me, a actuar amb una certa prevenció… i és que em temo que aquesta sobrerepresentació política facebookera o twittera acabi creant una aristocràcia 2.0.

Amb aquestes reflexions també vull donar resposta a alguns lectors que sovint m'han preguntat la raó que no traslladi al blog o al facebook bona part de les actuacions que porto a terme a la feina.

L'aeroport de Girona i el seu futur

2009-12-08T18:36:00.001+01:00

Les darreres informacions sobre una imminent presència de la companyia Ryanair a l'aeroport del Prat han aixecat senyals de preocupació dels sectors socials i econòmics gironins sobre el futur de l'aeroport de Vilobí. En aquest sentit, potser cal recordar tres qüestions bàsiques: qui gestiona l'aeroport de Girona, qui el promociona i quines oportunitats de futur hi tenim. Sobre el primer punt, és una infraestructura de l'Estat, que AENA gestiona en xarxa i que ha estat objecte de nombroses peticions territorials de traspàs a la Generalitat; pel que fa a la promoció, fins l'any 2002 l'aeroport va restar abandonat a la seva sort, amb 550.000 passatgers i una davallada interanual del 10%. Davant d'aquesta infrautilització, a finals de 2002, Generalitat de Catalunya, Diputació de Girona i Cambra de Comerç van engegar un projecte de promoció i cooperació econòmica, per aprofitar unes bones instal·lacions i uns bons professionals. Tot sumat ha generat una expansió sense precedents a Europa, que ha situat Girona en la novena posició de l'Estat espanyol i que acabarà aquest 2009 havent transportat a l'entorn de 5,3 milions de passatgers.

Es critica que Girona ha esdevingut el segon aeroport de Barcelona, que el model de baix cost no és l'adequat o que hi ha un «monocultiu». Ben curiosament aquests aspectes són l'essència de l'èxit de la infraestructura: un aeroport viable no ho ha de ser d'una sola ciutat o d'unes comarques, sinó d'una gran àrea d'influència capaç de sumar sinergies. Avui aquesta àrea econòmica la formen les comarques de Girona, però arriba també a Granollers, al Maresme, Vic, Perpinyà, fins i tot a Montpeller. I la demanda de transport aeri d'aquesta àrea continuarà existint, ja que no canviarà la geografia, ni les necessitats dels nostres ciutadans ni la centralitat o les bones comunicacions d'un aeroport que, amb l'arribada del TGV i el parc aeroportuari que la Generalitat promou, encara milloraran més. D'altra banda, no és que Girona hagi triat low cost, és que el mercat va en aquesta direcció. El model de viatges ha evolucionat cap a estades curtes i de turisme de ciutats. Tot i així, no hem deixat de treballar per una necessària diversificació: al seu moment es va apostar per Spanair, ara tenim confirmades noves operacions de Transavia i ben aviat presentarem nous projectes, com ara els de la companyia Andalus.

Cap a on pot evolucionar la situació? Ara per ara el present és marcat per una crisi molt important al sector aeri, amb companyies amb greus problemes econòmics i aeroports amb números vermells. Girona, per contra, continua funcionant molt bé. En cas que fets negatius perjudiquin el nostre aeroport haurem de continuar treballant en les solucions, com ja s'ha fet fins ara. Ryanair ha assegurat que vol continuar creixent a Girona i tenim acords de futur fins al 2013. Tot i així, si la companyia finalment opera des de Barcelona, és evident que hi haurà una adaptació, però només la demanda pot garantir la viabilitat. A favor tenim set anys d'avantatge competitiu i el fet que s'hagi obert un mercat, com ho demostren els 22,3 milions de passatgers que han passat per Girona en aquest període.

El cert és que l'aeroport de Girona és útil perquè s'ha vinculat al seu territori, disposa de modernes instal·lacions, les institucions del territori tenen una estratègia definida, sòlida i coherent i existeix un mercat potencial en una àrea econòmica que el fa sostenible i necessari per Catalunya.

Publicat a El Punt, 6 de desembre de 2010

Joan Mató, el millor professor català d'Història

2009-11-21T22:21:00.009+01:00

Tots recordem aquells moments de les nostres trajectòries que conformen els principals canvis vitals. Per exemple, el pas de la infància -la veritable pàtria de l'home, que deia Rilke, la única per la qual val la pena lluitar-, a l'adultesa o, si voleu, a la joventut. Per unes quantes generacions de torroellencs aquest canvi s'iniciava quan, un bon dia, acabat l'ensenyament bàsic, ens plantaven a Palafrugell per a estudiar el batxillerat. Durant aquells anys, entre anades i vingudes amb la Sarfa, s'esmunyí la nostra infància o adolescència i comencàrem a descobrir allò que té de bó i de dolent l'edat adulta. I és que a l'Institut de Palafrugell, el Frederic Martí i Carreras, tinguérem la sort de comptar amb excel·lents docents que ja no ens tractaven com a nens.

En aquest sentit, recordo un bon dia d'inici de curs, possiblement el 1983-1984, quan el professor Joan Mató, el Senyor Mató, entrà a la classe i ens digué que li tocava impartir-nos Història d'Espanya, des de la prehistòria fins a l'època comtemporània. Que li tocava, però que no ho pensava fer. Ens seria més profitós, mantenia, centrar-nos exclusivament al segle XIX espanyol. I quanta raó tenia; tots sabem que el dinou espanyol, més aviat per desgràcia que no pas per sort, encara ara aporta moltes claus interpretatives de la nostra actualitat. Tampoc ens recomanà el llibre de text, el típic manual escolar, que corresponia. Ens remeté a un assaig d'Història, dels que es poden trobar a qualsevol llibreria especialitzada i no a les escolars: "Historia de España contemporánea, de 1808 hasta nuestros días", de Témime, Broder i Chastagnaret. Amb les explicacions del Senyor Mató, veritables conferències, i amb les seves recomanacions bibliogràfiques, començarem a sentir-nos tractats, doncs, com a persones madures. No recordo mai problemes de disciplina a les seves classes.

L'any següent vam tornar a tenir al Senyor Mató de professor, aquesta vegada d'Història de l'Art. I a partir d'aquell moment, quan he viatjat i he vist la cupula de Santa Maria del Fiore, o la pedra Rossetta, o alguna de les més importants mostres del romànic català, ja no he pogut deixar d'associar l'obra d'art a la diapositiva que ens projectava el professor Mató. Diapositives, sovint sorgides dels seus propis viatges, acompanyades sempre del comentari precís per a entendre-les i contextualitzar-les.

Qui digui que la Història o la Història de l'Art no serveixen per la vida personal i professional de les persones, és que no ha tingut de professor el Senyor Mató.

Per això voldria felicitar a la Fundació Estrella Casas i a l'Institut de Ciències de l'Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona per la iniciativa d'atorgar el premi al millor professor d'Història de Catalunya al professor Joan Mató (a la foto, un moment de l'acte de lliurament, aquest divendres a la Fontana d'Or de Girona). També agrair l'excel·lent organització d'aquest acte rodó i emotiu a la Montserrat Llovera, actual i incansable directora de l'IES de Palafrugell on, des de fa més de trenta-cinc anys, en Joan Mató segueix donant classes.

En uns moments en què sovint ens trobem amb professionals de l'educació que manifesten una certa fatiga i una visió negativa de tot allò que envolta la docència, és reconfortant comptar amb l'exemple de professors com el Senyor Mató, que acudeix a classe dia a dia (ningú li recorda cap absència per malaltia en les seves tres dècades i mitja d'exercici) amb la mateixa energia, positivitat i il·lusió del primer dia.

Gràcies Joan i Montse per permetre'm participar a un acte tan emotiu.

La defensa de la bandera

2009-11-17T12:47:00.009+01:00

Tal com ja vaig comentar en aquest post anterior, continua havent-hi gent al nostre país que pretén desplegar la senyera per defensar als imputats en les actuacions policials i judicials conegudes com casos Millet i Pretòria. Primer hi hagué qui parlà de profanació a les essències referint-se a la investigació policial en el cas Palau, i ara hi ha qui titlla d'atac a Catalunya l'operació Pretòria. He sentit aquest argument, entre d'altres ocasions, en boca de Joan Laporta defensant, des de la seu de la Fundació Catalunya Oberta, a Prenafeta i Alavedra. Segurament la interlocutòria del jutge Garzón que envià a la presó als dos polítics és atacable jurídicament des de molts punts de vista. Però les estratègies de defensa fonamentades en el greuge nacional fan literalment pena. I posats a dir-la grossa, si hem d'alçar alguna bandera en defensa de segons què, proposo que alcem aquesta.

Un bon consell...

2009-11-12T20:17:00.000+01:00

Al damunt dels nostres cants... la cartera.

2009-10-05T16:19:00.002+02:00

A l'Avui (un diari que es publica a la província de Barcelona) vaig llegir aquest article, "La profanació del temple" fa un parell de mesos. La professional i lloable operació dels Mossos en relació a l'espoli del Palau de la Música perpetrat per Millet es titllava de sacrilegi i de traició a les essències pàtries. Val la pena recordar-ho ara, uns mesos més més tard. Delinqüència de guant quadribarrat.

La profanació del temple (Avui, 25 de juliol de 2009)

L'estat de la llengua, motius per a l'optimisme

2009-09-17T14:06:00.007+02:00

Presentàvem ahir a Girona amb en Bernat Joan, Secretari de Política Lingüística, l’enquesta d’usos lingüístics de la població de les comarques de Girona. Es tracta d’una eina que ens possibilita una bona fotografia dels hàbits lingüístics dels ciutadans residents a la nostra demarcació. L'enquesta s’ha elaborat amb una metodologia millorada respecte d’anteriors edicions, i partint d'una bona mostra: 746 persones de les comarques de Girona amb un marge d’error del 3,67 %.

Una ràpida conclusió dels resultats de l’enquesta ens porta a valorar negativament que a Girona disminueixi el coneixament del català, en relació a la darrera enquesta de 2003, amb una proporció que ronda un punt percentual en el cas de la comprensió de la llengua i deu punts percentuals en el cas de saber-la llegir.

Tot i així voldria destacar diversos elements que apunta l’enquesta i que en una lectura precipitada dels seus resultats podrien passar desapercebuts, malgrat la seva extrema importància. Ahir els va destacar molt bé en Bernat Joan i aquí m'agradaria resumir-los:

-Les comarques de Girona han tingut un increment de població importantíssim durant aquests anys, basat especialment en la immigració. Efectivament, el nombre de residents a la demarcació nascuts a l'estranger ha passat d'un 12 % fa cinc anys al 20 % actual. És a dir, pràcticament hem doblat el nombre de nouvinguts. Es tracta d'un fenòmen inèdit a la nostra història recent i sense massa referents a d'altres regions de l'entorn. Doncs bé, malgrat haver-se gairebé doblat el nombre de persones nouvingudes, el coneixament de la llengua catalana només ha disminuït, com a màxim, deu punts percentuals. Això vol dir que desenes de milers de persones vingudes de fora (la majoria) han integrat i fet seva la nostra llengua.

-L'enquesta també recull que més de 250.000 persones de les nostres comarques tenen interès a aprendre el català o millorar-ne els coneixaments. D'aquestes, més de 80.000 són persones nascudes a l'estranger, i representen el 64,2% del total d'estrangers de casa nostra. Això vol dir que el català és percebut per part de la majoria d'immigrants com a llengua útil i de futur.

-Pel que fa als usos lingüístics a la família, un 46% dels enquestats manifesta parlar en català amb els seus pares, mentre un que 57,3 % manifesta parlar en català amb els seus fills. No sé si us adoneu de l'extrema positivitat d'aquesta dada: El català disposa a Girona d'un procés de transmissió intergeneracional molt favorable. És a dir, en general parlem més en català amb els fills que amb els pares, i això és propi de les llengües potents. A la inversa, que una llengua es parli més amb els pares que no pas amb els fills (com ha passat en la nostra història recent amb el català a la Catalunya Nord, per exemple) vol dir que no és percebuda com a llengua de futur.

-L'anterior dada, juntament amb el fet que l'àmbit interpersonal on s'usa més la nostra llengua és l'educatiu (per damunt del laboral, d'amistats o de veïnatge) ens mostra novament la importància del nostre model d'immersió lingüística a l'escola, i la vital necessitat de preservar-lo.

Segur que molts hi seguiran veient el got mig buit i expressaran visions apocalíptiques sobre el futur de la nostra llengua. Però poques llengües al món, fins i tot llengües amb estat propi que les defensen i promouen, haguéssin resistit el repte de la incorporació de tants nouvinguts al seu territori com tan bé ho ha fet el català a les comarques de Girona els darrers cinc anys. Sense abaixar la guàrdia, podem estar-ne contents.

I una darrera dada de la qual l'espècie en vies d'extinció que som els francòfils n'hem d'estar orgullosos: la llengua francesa és molt més entesa, parlada, escrita i coneguda a les nostres comarques que no pas a cap altre territori del país, en percentatges que superen els cinc punts.

Decido ergo sum

2009-09-05T15:45:00.002+02:00

Doncs això, decidir com a condició per a l'existir. Decidir autònomament per a existir en llibertat. No decidir és no ser, a Arenys o a Estocolm. Amb el permís d'en Descartes i d'en Miquel Sitjar, que m'ha aconsellat la traducció al llatí més precisa de decideixo, el Decido ergo sum podria ser un bon lema per a totes les plataformes, entitats, partits, escissions dels anteriors, escissions de les escissions, corrents crítics..., independentistes. A veure si llegim, doncs, un Decido ergo sum pancarteril en alguna de les diverses manifestacions que prepara el catalanisme properament, sempre, evidentment, en hores que no facin res d'interessant a Telecinco, el canal de TV líder d'audiència a Catalunya.

La tardor dels canvis

2009-08-30T16:09:00.002+02:00

Ens apropem al vintè aniversari dels fets de la tardor de 1989 que culminaren aquell novembre amb la caiguda del mur de Berlin (¿és una impressió meva o realment els anys acabats en 9 solen deparar canvis de fons?, vegeu per exemple 1929 i la seva crisi, o el nostre 1939 amb la derrota republicana i l'inici de la segona guerra mundial). Els analistes i opinadors ja tenen afilades les seves plomes. Preparem-nos per una allau de comentaris, articles i monogràfics sobre aquells fets, i del context de la guerra freda en general. No faltaran els qui ens parlaran d'ideologies caducades, o els qui ens evocaran paradisos que mai existiren.

Sempre que recordo els fets d'aquells dies de 1989 em vé el cap el tema Wind Of Change, dels Scorpions. Deixo l'enllaç aquí per si la balada ajuda a agafar-nos amb serenitat i rigor aquesta oportunitat de revisitar el nostre passat, individual i col·lectiu. No són temps d'impartir lliçons de cap tipus, que la història ja està prou magrejada.

Infraestructures per a després de la crisi

2009-08-16T22:54:00.000+02:00

Fa poques setmanes els governs català i estatal van acordar la reforma del sistema de finançament de la Generalitat. És una bona notícia que a partir d'ara Catalunya deixi de rebre menys diners que la mitjana de totes les comunitats. Però el més destacable és que per fi s'alleugereixi la injustícia estructural que significaven els anteriors models de finançament. Tot i que no hem de renunciar a disposar al màxim dels recursos que el nostre país genera, el cert és que per primera vegada un model de finançament redueix de manera important el dèficit fiscal català. I en tot cas, disposarem de més recursos per atendre les necessitats socials i econòmiques del país.

I és que en un context de recessió que està comportant molts problemes a les famílies i al teixit empresarial, el govern té fixada la prioritat en l'atenció a les persones (formació per a la requalificació dels aturats, desplegament de la llei de serveis socials) i a les empreses (facilitació dels tràmits a l'activitat econòmica, ajuts a la innovació, avals per fer front a la restricció de liquiditat). Entenem que ara més que mai convé atendre les famílies i el teixit productiu. Però, i en especial a les comarques de Girona, tenim una altra prioritat: ens hem proposat estendre i posar al dia les nostres infraestructures, ja sigui per garantir una mobilitat més ràpida i segura o per dotar els usuaris dels serveis públics d'equipaments dignes i de qualitat. També reforcem la inversió compartida entre la Generalitat i els ens locals gironins per tal de recuperar els barris i nuclis històrics més degradats, amb l'objectiu de contribuir a la cohesió social i a l'arrelament de la població.

Efectivament, en aquests moments l'esforç inversor en matèria d'infraestructures a Girona és més notable que mai: obres a la xarxa viària, com ara el desdoblament de la C-31 entre Platja d'Aro i Palamós (103 milions d'euros), o el condicionament de la C-31 entre la Tallada d'Empordà i Torroella de Fluvià (75,9 milions d'euros); actuacions en centres educatius, com ara la pròxima construcció d'un institut escola a Lloret de Mar (8,2 milions d'euros); o centres sanitaris, com ara el nou hospital comarcal de la Garrotxa (obra adjudicada per 32,4 milions d'euros); o –en l'àmbit de la justícia– la construcció del centre penitenciari Puig de les Basses (109 milions d'euros), o l'edifici de la nova Audiència Provincial. Tampoc no podem oblidar la importància d'actuar com mai no s'havia fet en la millora de catorze nuclis i barris de la nostra demarcació, amb una inversió pública històrica que supera els 112 milions d'euros, o el recent programa Viure al Poble, que beneficiarà cinc petits municipis amb un ajut de més de 3 milions d'euros.

La llista d'actuacions és força més llarga. I ben segur que el nou finançament impulsarà projectes la viabilitat pressupostària dels quals fins ara perillava.

Per tot plegat, estem prop de l'horitzó de superació dels dèficits històrics en infraestructures a les comarques de Girona, la qual cosa ha de coincidir amb l'assumpció, per part del nostre govern i del territori, de la titularitat i de la gestió de l'aeroport de Girona i de la xarxa ferroviària de proximitat, tradicionalment gestionades lluny dels interessos dels gironins. Tot plegat ha de contribuir a dinamitzar l'economia i, sobretot, a assolir l'alt nivell de qualitat dels serveis públics que es mereixen els ciutadans.

Jordi Martinoy
(article publicat a El Punt, de 16 d'agost de 2009)

Reflexió d'agost a l'entorn de la manifestació en contra la futura sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut

2009-08-12T09:56:00.015+02:00

Diu que es prepara una manifestació de protesta davant la sentència del Tribunal Constitucional espanyol mitjançant la qual, previsiblement, l’Estatut d’autonomia català de 2006 pot sofrir alguna revisió.

De nou el poble català és cridat a caminar. De nou “Fuenteovejuna… ¡Todos a una!” que deia aquell, desempolsarem l’estelada i farem autocars i entrepans. Suarem i descobrirem noves consignes. Els organitzadors intentaran que l’acte no coincideixi amb un partit del Barça, o potser sí. I l’endemà tots a treballar… una mica més cansats. Físicament. Però també pel nostre mal de país…

Una manifestació en defensa de l’Estatut, diu que es prepara. Un Estatut que, en cap moment, qüestiona la legalitat espanyola. Un Estatut, el retallat de 2006 que, de fet, és una Llei Orgànica estatal que atorga a Catalunya el mateix rang que qualsevol comunitat autònoma espanyola, definint un esquema de relacions multilateral amb l’estat central (defugint, doncs, el tracte de tu a tu). En definitiva, un Estatut que, sobretot després del pacte Mas-Zapatero de gener de 2006, no vol anar més enllà de la Constitució espanyola; ans el contrari, s’hi vol adaptar plenament. Per això, alguns hi vam votar en contra.

Si acceptem aquesta realitat, és a dir, que vam aprovar un Estatut que és bàsicament una llei espanyola, i que vam renunciar (legítima i democràticament) a superar el marc polític i institucional de la Constitució de 1978, no acabo de veure clar perquè ara hem de plorar tots plegats, amb algunes patums i pares de la pàtria al capdavant, pel fet que el mateix sistema jurídico institucional espanyol que ha fet possible aquest Estatut ens pot alterar el text aprovat per referéndum. Cap llei espanyola, malgrat que el seu procés de tramitació contempli un referéndum, està exempta de l’anàlisi del Tribunal Constitucional. Aquestes són les regles del joc, i les sabíem abans d’iniciar la partida.

Diu que ens tocarà anar a mani a defensar l'Estatut. Hi aniré, si puc, però amb una mica d'incomoditat. No només perquè ja fa temps George Brassens m'encomanà una certa mandra pels aquelarres de patriotisme col·lectiu, sinò pel convenciment que potser estem malmenant energies. Energies que seria bo de reservar per l'ingent treball que és la superació de l’actual marc constitucional espanyol, i l'assoliment d'una relació de bilateralitat amb l’estat com a pas cap a la plena sobirania. Sincerament, i ja em perdonareu, ara per ara no veig massar clara la necessitat d'un nou atrinxerament a la defensiva a favor d’aquesta llei orgànica espanyola que és l’Estatut de Catalunya.

De vegades, ens en sortim

2009-08-06T17:40:00.001+02:00

Temps lliure

2009-08-05T20:07:00.002+02:00

Encara em queden uns dies per fer vacances, però amb l'arribada de l'agost la majoria disposem de més temps lliure. Per començar, aquestes seran les meves primeres dedicacions:

Ganes de llengua, ganes de país.

2009-07-01T17:22:00.003+02:00

L'autor reflexiona entorn de les actituds pessimistes o optimistes amb relació a la llengua catalana, després de l'acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua a les comarques gironines.

Sovint al nostre país, l'actualitat sembla conformar un cert pessimisme ambiental, especialment palpable en temes de cultura, llengua i identitat. No falten motius per a aquest pessimisme, però les actituds negatives tendeixen a consumir energies de manera estèril, sense aportar-hi solucions. Per contra, hi ha la possibilitat de tenir una actitud més positiva, que generi confiança envers el futur, actitud que permet cercar solucions als problemes i, el que és més important, esperança de progrés. Molt sovint no som conscients del petit poder d'aquest optimisme, si voleu metòdic, que es pot reflectir en decisions individuals de cadascú de nosaltres. Crec fermament que el nostre país només progressarà amb actituds constructives, les úniques que contenen un poder innat per seduir i sumar complicitats, elements imprescindibles per construir una societat lliure i cohesionada.

En el cas de la nostra llengua, el català, també poden apreciar-se aquests dos enfocaments. Una certa actitud pessimista del catalanoparlant malmet moltes energies en el lament i acaba generant frustració. També incorre sovint en falsos tòpics com ara el de culpar les persones nouvingudes de la situació de la nostra llengua. L'actitud positiva del catalanoparlant, per contra, el porta a interrogar-se sobre com es poden ajudar les persones que no saben el català per tal que l'aprenguin; s'hi compromet personalment, fet que enforteix d'aquesta manera la cohesió social.

Divendres de la setmana passada vaig poder comprovar que a les comarques gironines hi ha molta positivitat amb relació a la defensa de la nostra llengua, tant per part dels catalanoparlants com per part dels qui encara no ho són. La Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona, mitjançant el Consorci per la Normalització Lingüística, vam organitzar un acte de reconeixement als participants del programa Voluntariat per la llengua, en agraïment a la seva dedicació voluntària a ensenyar/aprendre el català. L'èxit va ser rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi van respirar. Hi havia moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents. Un èxit que es correspon amb els mateixos resultats del programa del Voluntariat a les nostres comarques: només cal recordar que mentre l'any 2006 teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

A Salt va resultar molt satisfactori comprovar com hi ha moltes persones amb actituds positives que han fet el pas de treballar de manera constructiva per a l'enfortiment de la nostra llengua i cohesió social. Malgrat això també vaig constatar que molts aprenents admeten que després de participar al Voluntariat per la llengua -de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió-, al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada alguns catalans d'origen se'ls adrecen en castellà. Tant de bo algun dia a Catalunya deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció del seu origen. No és només una necessitat per a la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, d'educació i de consideració cap als altres.

Els voluntaris per la llengua fa temps que ho tenen clar; ara només cal que tothom s'encomani del seu exemple.

(Publicat a Diari de Girona, dimarts 30 de juny de 2009)

Voluntariat per la Llengua.

2009-06-20T23:13:00.005+02:00

En un entorn mediàtic d'un cert pessimisme ambiental, també en relació a temes de cultura, identitat i país, costa que les bones notícies trascendeixin. I una de les coses que funcionen excel·lentment bé al nostre país, sobretot a les comarques de Girona, és el programa de Voluntariat per la Llengua. Només recordar que mentre l'any 2006, teníem 400 parelles lingüístiques a Girona, vam tancar el 2008 amb més de 1.300; és a dir, en dos anys s'han triplicat els participants!

Ahir a la Coma Cros de Salt vam voler retre homenatge a tots els voluntaris, aprenents i col·laboradors del programa a les nostres comarques, amb un acte lúdic en què hi participà gent vinguda amb autocars d'arreu de la nostra demarcació. L'èxit fou rotund, tant en termes d'assistència (van venir prop de mig miler de participants), com per les bones vibracions que s'hi respiraren. Al bon resultat de la vetllada hi contribuiren els Mazoni, amb un concert que primà les versions acústiques, les Cuineres de Salt, amb el seu menjar preparat amb la il·lusió de sempre, i sobretot moltes ganes de llengua i de país per part de tots els assistents.

I una constatació recorrent per part de la majoria dels aprenents que vinguéren a la festa: Després de realitzar el voluntariat per la llengua, de dedicar-hi temps, esforços i il·lusió, és una llàstima -coincideixen tots- que al carrer, a la feina o a la botiga de la cantonada, molts catalans d'orígen se'ls adrecen en castellà!. Tan de bó algún dia a Catalunya, deixem de discriminar els nostres interlocutors en funció de llur orígen. No és només una necessitat per la nostra llengua, és sobretot una qüestió de respecte, educació i consideració cap als altres.

Aquesta és la notícia a El Punt.

Catalunya i l'euroescepticisme

2009-06-16T23:38:00.012+02:00

Arran del resultat de les passades eleccions al Parlament Europeu (sic), em sorprèn que molts analistes expressin una suposada contradicció entre l'elevada abstenció al nostre país i el tradicional europeisme dels catalans. Deixo de banda avui el tema de l'abstenció per centrar-me en això de què els catalans hagim de ser necessàriament europeistes.

Potser, com feu Flaubert, resta per escriure al nostre país un diccionari d’”Idées Reçues” del catalanisme. Estaria bé recollir tants llocs comuns, tòpics o, en definitiva, idees rebudes, que amb caràcter gairebé de dogma, la ideologia central del nostre país no gosa mai questionar.

Un d’aquests llocs comuns és la idea que el catalanisme ha de ser europeista. I és que mentre a la vida política de països seriosos com Gran Bretanya, França, Noruega, Irlanda, Dinamarca… s’expressen tranquil·lament assenyats posicionaments euroescèptics, de vegades força majoritaris, al nostre país això és vist com quelcom marginal, extremista, que en cap cas podria anar de bracet amb el catalanisme. Només cal recordar els pronunciaments desfavorables en referendums convocats a països com els esmentats, en relació a diferents etapes de la construcció europea. En aquestes democràcies madures no hi ha hagut cap problema en aturar l'actual procés de construcció comunitària quan ho han percebut contrari als seus interessos. Aquí això, ara per ara, seria impensable.

Sovint trobo a faltar a Catalunya, enfront d'un cert papanatisme europeista dominant, la reivindicació del dret a ser euroescèptic. I encara més; tal com ens va als catalans en aquesta Europa apropiada pels Estats, no només en tenim el dret sinò potser també el deure.

Per a la participació a les eleccions europees

2009-06-03T20:34:00.000+02:00

Carles Rahola i Pere Sureda, vides creuades

2009-05-26T22:51:00.005+02:00

En Pere Joan Sureda i Canals tingué l'amabilitat, fa unes setmanes, de regalar-me el llibre que ha escrit sobre el seu pare, el saltenc Pere Sureda Corominas, Del bressol a la cuneta, editat per CCG Edicions. Juntament amb el llibre em lliurà una còpia d'un altre preciós document: el nomenament oficial del Sr. Pere Sureda Corominas com a delineant de la Comissaria Delegada de la Generalitat a Girona. A peu de pàgina del títol de funcionari, datat al juny de 1932, la signatura de Josep Irla com a responsable a Girona de la Generalitat de Macià.

Pere Sureda nasqué en el sí d'una família obrera de fortes conviccions cristianes. Al llarg de la seva vida milità activament en organitzacions catòliques. Bona persona i altruista, li esperava però un tràgic destí: La sagnant deriva anticlerical de 1936 acabà amb la seva vida, assassinat pel comitè d'Orriols.

En llegir la trista història de Pere Sureda he pensat immediatament en Carles Rahola. També un home bó, sense enemics aparents, i que com sabem fou executat vilment pels feixistes vencedors de 1939 al mur del cementiri de Girona. I l'estremidora coincidència: Carles Rahola també fou funcionari de la Comissaria de la Generalitat de Josep Irla.

Imaginem-nos els encontres a la Comissaria delegada de la Generalitat a Girona entre Rahola i Sureda. Treballant a les ordres del Comissari Irla, una altra bona persona. Quin valuós símbol d'una República jove, lliure, respectuosa i culta! Ben aviat però Sureda i Rahola engruixien el llarg nombre de víctimes inocents de la bogeria dels sectarismes ideològics dels anys trenta. I la seva fou també la derrota dels valors republicans que representava Josep Irla.

En qualsevol cas, i tot esperant que algun historiador s'animi a explorar els punts de contacte entre els dos personatges, us recomano la lectura del llibre de Sureda.

Ibarretxe, jubilat anticipadament per la Llei de Partits

2009-05-07T22:20:00.004+02:00

De l'etapa política que s'enceta al País Basc amb el nou president López, allò que em resulta menys qüestionable és el pacte PP-PSE. Pacte ben legítim i d'allò més natural. És més, tinc la impressió personal que el nou Lehendakari sorprendrà a més d'un i no ho farà tan malament...

El que trobo realment greu no és, doncs, el pacte de govern, sinò el dèficit democràtic derivat de l'absència al Parlament de l'esquerra abertzale. I és que un segment significatiu de l'electorat no és present al principal òrgan representatiu basc. Una representació silenciada i que hagués estat decisiva, no cal dir-ho, a l'hora de formar govern.

Aquest dèficit representatiu es deriva d'una actuació externa. En concret, d'una decisió judicial en aplicació de la Llei de Partits Polítics. Una llei qüestionada per diverses institucions internacionals de defensa dels drets humans, però votada afirmativament, cal recordar-ho, per PSOE, PP i CiU. Ho dic perquè la memòria és fugissera i molts dels que ara, des del nacionalisme català, es planyen de l'actual escenari polític basc, no han d'ignorar que el vot favorable a la Llei de Partits fou el primer i decisiu pas cap a la jubilació anticipada d'Ibarretxe.

Proclames figuerenques

2009-04-25T19:50:00.007+02:00

A l'Empordà, de la mateixa manera que podem agafar una canya del riu Manol i posar-nos a dirigir la tramuntana com ho feia el sabater d'Ordis, tenim l'acreditada mania de pujar al balcó de l'ajuntament de Figueres, un parell o tres de cops al segle, i proclamar la república. Ja feia massa anys que cap proclama era cridada solemnement des de la capital que inventà tant el submarí com el republicanisme a Catalunya, i ahir ho féu el mestre i company Carles Coll. Des del mateix escenari que Abdó Terrades proclamà, per primera vegada, la república a Figueres l'any 1843, ahir en Carles volgué deixar constància del seu somni d'una república catalana independent, i el poble de Figueres, amb la plaça plena a vessar, el correspongué amb grans aplaudiments.

Per molts anys, Carles! Gràcies per donar banda sonora als imaginaris col·lectius empordanesos. Gràcies per assenyalar el camí, batuta a la mà, de nous horitzons de llibertat. Gràcies per la teva creació musical, pel teu compromís i, sobretot, per la teva vitalitat i bonhomia.

Vull agrair també l'encert de l'ajuntament de Figueres i del seu alcalde per haver escollit Carles Coll de pregoner per les fires.

Finalment, bones fires i festes de la Santa Creu als qui, republicans o no, feu militància de Figueres i de l'Empordà!

Notícia a El Punt

Notícia al Diari de Girona

La Policia de Catalunya

2009-04-20T12:37:00.006+02:00

Fa dies que tenia ganes d'escriure sobre el cos de Mossos d'Esquadra. Ho faig avui i aquí recuperant la meva intervenció, com a Delegat del Govern a Girona, en l'acte del Dia de les Esquadres de les comarques de Girona de divendres passat a Salt.

"Vull començar adreçant una salutació especial als representants del municipi de Salt, que avui ens acull. És un honor celebrar aquí l’acte central a la Regió de Girona del Dia de les Esquadres (que per primera vegada surt de la ciutat de Girona) signe inequívoc de la voluntat del cos de ser a tots els municipis, d’actuar des de la proximitat i de ser una policia integral i renovadora.

Com a ningú se li escapa, en els darrers mesos els Mossos han estat objecte de molta atenció, molts focus s’han encarat cap a aquest cos policial (“ha estat mirat amb lupa”). Evidentment qualsevol servei públic és criticable, també el policial, però com també s’ha dit aquests dies, no es pot caure en l’error de desacreditar globalment un cos tan professional i vinculat al nostre autogovern com ho és la Policia de Catalunya.

Cal tenir en compte a més que en la nostra societat, oberta i complexa, les variables que conformen la seguretat pública, a part de la feina estrictament policial enconamada als Mossos, tenen a veure també amb polítiques públiques per a la inclusió social, educatives i amb la lluita contra qualsevol tipus de precarietat.... És evident doncs que no es pot delegar a la Policia l’abordatge exclusiu de tot tipus de conflicte a la nostra societat.

En qualsevol cas, sí que és cert que el dia a dia i la voràgine informativa no ens ha d’impedir constatar la importància de la tasca que desenvolupa la Policia de la Generalitat. L'escola de Mollet imparteix una formació de qualitat reconeguda arreu. Els Mossos d’Esquadra participen amb les mateixes condicions que altres cossos policials (que aprofito també per felicitar avui aquí) de polítiques de seguretat transfronterera (com ara en el centre de coordinació de El Portús), sense deixar de banda el treball de proximitat, com es demostra a Girona amb les intervencions de les unitats de relacions amb la comunitat o amb la decisiva participació dels Mossos a la comissió de violència domèstica de les comarques de Girona, intervenció que vull agrair. També vull destacar l’elevat índex de resolució de fets delictius així com l’important paper dels Mossos en la substancial reducció de les víctimes mortals a les carreteres gironines els darrers anys.

Que la tasca que ha desenvolupat el cos a les comarques gironines i a tot Catalunya ha estat encomiable i positiva, ho constato també dia a dia parlant amb ciutadans, entitats i representants del món local de les nostres comarques. Només remarcar que en aquest temps que he tingut la responsabilitat a la Delegació del Govern només he rebut un tipus de demanda en relació als Mossos: que si pot ser n’hi hagin més. Mai el contrari!. Un bon indicador de la valoració del cos per part de ciutadans, actors socials i institucions. Una valoració que vé avalada per una trajectòria llarga, vinculada al territori, i que ha configurat una estructura de policia sòlida. Us en felicito.

Però sortosament, ara ja no estem en temps de congratular-nos pel fet de tenir policia pròpia, sinó en el moment de treballar intensament per millorar-la any a any i dia dia. Millorar-la per donar millor servei als ciutadans i per fer possible un marc de convivència òptim. Aquest és el nostre principal repte de futur.

I precisament de cares a un futur, aquest més immediat, disposarem durant el 2009 i 2010 de major nombre d’agents a les nostres comarques producte de la finalització del desplegament a tot Catalunya, i gaudirem també al nou edifici de la Generalitat a Girona d’una moderna oficina d’Atenció al Ciutadà dels Mossos d’Esquadra, oberta les 24 hores del dia i que permetrà una major proximitat i comoditat a la ciutadania. Aquestes són dues realitats palpables i imminents.

I acabo, no sense felicitar-vos a tots i a totes pel dia de les Esquadres i encoratjar-vos a seguir treballant amb la mateixa professionalitat, i ho dic amb tot l’orgull que com a representant del Govern i sobretot com a ciutadà d’aquesta nació, sento per disposar d’una policia catalana professional i consolidada. Felicitats a tots els guardonats i moltes gràcies a tots i a totes".

A algú li sóna aquesta melodia?

2009-04-17T22:57:00.001+02:00

Assenyalem-los amb el dit

2009-04-05T20:38:00.008+02:00

Aquests dies hem vist com els líders del món occidental han certificat el fracàs del model econòmic i social capitalista basat en el dogma de l'autorregulació del mercat. Ho recordava ahir Castells a La Vanguardia. Mentre, el cor d'intel·lectuals, tertulians i setciències neoliberals que hem hagut de suportar els darrers anys en aquestes terres, ha fet silenci. És curiós, però ara ja ningú et titlla de marxista quan defenses més regulació pública de l'economia, ja ningú t'insulta quan proclames la necessitat de control estatal dels fluxes financers, ja ningú t'alliçona despectivament quan dius que cal limitar determinats beneficis i retribucions d'alts executius de les empreses... Perquè resulta que tot això ho proclamen ara els governants del G20, que han entès que la superació dels principals reptes globals passa per reforçar el control públic del mercat.

Els ho haurem de recordar sempre, el que han arribat a dir els darrers anys tota aquesta gent. No pas per demostrar-los quant d'equivocat era el seu dogma neoliberal (d'això ja se n'ha encarregat la realitat dels darrers mesos), sinò per recriminar-los el mal que ha fet la pràctica del capitalisme desregulat que defensaven amb la seva verborrea sectària. Els hem d'assenyar amb el dit, en nom de tants ciutadans i empreses damnificats.

Ja tenim web

2009-03-31T23:43:00.005+02:00

A la Delegació del Govern a Girona estrenem web. No ens n'hem pas de penjar cap medalla, ans el contrari, em fa una mica de vergonya que fins ara no hagim estat capaços de tirar-la endavant. Però, en fi, més val tard que mai!.

En quasevol cas, hem pensat un espai web que primi els contiguts dinàmics, que s'actualitzen constantment, i de relació amb els ciutadans. Així, a aquesta web del Govern de Catalunya a Girona hi trobareu l'agenda diària de tots els càrrecs territorials de la Generalitat, una sala de premsa amb totes les notes relatives a Girona que emeti qualsevol organisme del Govern, una bústia de contacte, butlletins mensuals d'informació de l'acció de Govern a les nostres comarques, etc.

També hi trobareu els continguts clàssics d'un espai web institucional, com ara informació normativa, la salutació de rigor, adreces d'interès i també tota la informació que va generant el complex procés de trasllat de les dependències de la Generalitat a la nova seu institucional a l'antic hospital Santa Caterina de Girona.

Espero que aquesta web pugui ser d'utilitat i que la podem anar complementant i millorant, amb les aportacions de tots, en el futur.

La democràcia no serà 2.0 si es limita a informatitzar la vella democràcia

2009-03-30T19:46:00.011+02:00

Al fil de l'excel·lent conferència del president Benach d'avui sobre la Catalunya 2.0, he recordat un treball que vaig fer l'any 2000 sobre el paper de les noves tecnologies aplicades a la participació ciutadana en l'àmbit local. Es tractava de la memòria final en el marc del Mestratge de Gestió Pública, que aleshores dirigia Joan Subirats.

Rellegint aquell treball de gairebé una dècada d'antiguitat, m'adono que ja aleshores es depositaven moltes esperances en el paper de les noves tecnologies aplicades en la millora del sistema democràtic representatiu. El treball, que podeu trobar a l'apartat Els meus escrits d'aquest bloc, recull alguns exemples d'iniciatives participatives basades en les TIC realitzades ni més ni menys fa prop de 40 anys!. Permeteu-me la gosadia d'autocitar-me un fragment del treball:

"En aquest context, torna a rebrotar el concepte de “democràcia electrònica”, que no és nou en el món de la ciència política. És un dels conceptes sorgits d’algunes de les utopies tecnològiques suggerides per estudiants, polítics i activistes des dels anys 60 (Tsagarousianou i altres, 1998). Ja molt abans de l’ús d’internet en processos de participació ciutadana, s’havien posat en pràctica diverses experiències basades en l’ús d’instruments tecnològics com ara la televisió per cable interactiva, les conferències telefòniques i les primeres computadores.

A mitjans dels anys vuitanta, per exemple, la fundació American Talk Issue Foundation va idear un sistema d’entrevistes per telèfon anomentat American Talk Issue. La tècnica consisteix en entrevistar un nombre considerable de ciutadans escollits a l’atzar i plantejar-los diverses qüestions d’interès polític, amb l’objecte de què els entrevistats puguin expressar lliurement la seva opinió. Amb les respostes obtingudes es feia una anàlisi de les opinions més consensuades, que després es trametia a tots els actors. També basades en l’ús de la xarxa telefònica s’han realitzat experiències participatives a Amsterdam o Alaska, i d’altres consistents en experiments de televotació (Font, N. 1998). La televisió, en canvi, ha servit de suport en modalitats participatives portades a terme al Regne Unit i als Estats Units durant la primera meitat dels noranta, de les quals Fishkin (1995) en realitzarà un anàlisi crític.

(...) aviat es constata també que les possibilitats interactives de les xarxes informàtiques poden ser útils en processos de participació ciutadana. Aleshores sorgeixen les primeres iniciatives de seguiment de l’activitat política a través de la xarxa. S’acostuma a citar el caràcter pioner de l’experiència que va tenir lloc a l’estat de Minnesota, als Estats Units, amb el naixement del projecte E-democracy (que originàriament pretenia efectuar un seguiment des d’internet de la campanya electoral de 1994). El sistema, promogut per Steven L. Clift, ha esdevingut un referent en experiments posteriors de democràcia electrònica. Actualment Minnesota E-democracy impulsa un fòrum de debats denominat MN-Politics que funciona a través d’una llista de distribució amb l’objectiu de debatre sobre qüestions polítiques de Minnesota. També s’ofereixen debats entre polítics i conferències online".

Queda clar doncs, que els intents teòrics i pràctics per a la renovació dels nostres sistemes democràtics mitjançant eines tecnologiques és molt anterior a l'aparició de les xarxes socials per internet. D'emprenedors tecnooptimistes n'hi ha hagut sempre. Afortunadament.

Però l'experiència ens demostra (i així ho apuntava el president Benach al final de la seva intervenció d'avui ala UDG) que la tecnologia, digital o analògica, només és una solució parcial al problema. I que els canvis substancials només es produiran si enprenem una substitució profunda de l'actual sistema de partits, que ja fa temps que evidència greus símptomes de cansament. Una nova llei electoral més avançada o les llistes obertes poden oferir-nos, per exemple, camins força efectius.

I és que de la mateixa manera que les noves tecnologies han servit per millorar el funcionament de determinades organitzacions, com ara algunes empreses que gràcies a les TIC han aplanat estructures, agilitzat procediments i adaptat contínuament els seus productes, en d'altres només han servit per informatitzar allò que ja funcionava malament. Hi ha qui diu per exemple que l'administració electrònica només ha servit per informatitzar la vella burocràcia i, informatitzant-la, impedir una superació real del model burocràtic. Que no passi el mateix amb la Democràcia 2.0, que no sigui el salvavides que necessitava per sobreviure la vella democràcia...

Tres pensaments

2009-03-23T22:52:00.006+01:00

Amb el creixent centralisme barceloní que patim, em plantejo deixar de commemorar l'onze de setembre. I és que la nostra derrota no fou el 1714, nosaltres ho perdérem tot amb la fi del Comtat d'Empúries.

---

La pressumpta trama de corrupció de diverses autoritats del PP a València, amb l'episodi del sastre del president Camps, ¿no serà extreta d'una novel·la de Ferran Torrent?.

---

Més sobre centralisme: Com és que el diari Avui dediqui dos o tres pàgines fixes a Barcelona i ni una sola a la resta del territori del país?. I això que aquest diari, nacional segons s'autoafirma, és supersubvencionat per les institucions de tot el país. De vegades sembla que a comarques només surtim a l'Avui quan hi ha una desgràcia o un concert de la Núria Feliu.

Quan el nom fa la cosa.

2009-03-11T18:34:00.008+01:00

Representants del món de l’empresa i de les finances de Girona han anunciat la seva voluntat de constituir la Fundació Príncep de Girona, amb objectius d’àmbit social, educatiu i de formació dels joves. Objectius ben lloables, d’una iniciativa absolutament legítima i respectable. Vull afegir, a més, que en general crec que allò important és la feina que es fa des de les entitats o institucions, i no tant la seva denominació. El nom no fa la cosa, és cosa sabuda. I els que em coneixeu sabeu com m’avorreixen els debats sobre símbols o nominalismes.

El nom no fa la cosa però, de vegades, el nom ajuda a explicar el projecte i diu molt dels seus principis inspiradors. Hi penso en constatar que la notícia de la nova Fundació apareix la mateixa setmana que a Girona commemorem els setanta anys de l’assassinat per part del franquisme de Carles Rahola, un home que durant tota la seva trajectòria va treballar justament a favor d’objectius com els que diuen pretendre els promotors de la Fundació. Precisament, també Rahola es mostrà sempre preocupat per la formació dels joves, als quals dedicà, per exemple, el seu Breviari de Ciutadania.

Personalment penso que és una llàstima haver deixat passar l'oportunitat de donar a la nova Fundació, que segons ens diuen està cridada a tenir un paper rellevant a la Girona del futur, el nom d'algun gran gironí com ara Carles Rahola. No només per reconèixer, merescudament, la seva obra i personalitat, sinò sobretot els valors que inspiraren la seva trajectòria, i que són plenament actuals. Hagués estat una bona oportunitat doncs de renovar i projectar cap al futur a través dels nostres joves valors com la tolerància, la democràcia, l’esforç i l’accés universal al coneixament que tant pregonà i transmeté Rahola. I de mostrar-nos a tots plegats que la història, de vegades, també la poden escriure els vençuts.

Dit això, voldria desitjar a la nova entitat molts èxits a favor de l’interès general de tots els ciutadans i ciutadanes de les comarques de Girona.

El cinema en català i les pel·licules que es monten alguns

2009-03-05T21:36:00.004+01:00

Estic d'acord amb el Partit Popular de Catalunya. Els populars catalans diuen que no s'ha d'imposar la llengua en què es doblen o es subtitulen les pel·licules que s'exhibeixen a Catalunya. Que els ciutadans tenen dret a escollir.

Totalment d'acord. Vull poder escollir.

Vull poder escollir però ara no puc fer-ho. Avui mateix, per exemple, totes les pel·licules que es projecten a Girona són doblades o subtitulades en espanyol. On queda el meu dret a escollir?

Amics del PP, on s'ha de signar?

Tres reflexions insolents i un punt frívoles per tancar la setmana

2009-02-22T22:31:00.004+01:00

Primera.- Es veu que el Barça i TV3 La Nostra estan barallats. Tot i que per a alguns això és la fi de la nació, permeteu-me que ho relativitzi, que hi tregui una mica de ferro. El fet que dos patums es barallin no ha de ser necessàriament dolent. Ara diuen que gràcies a La Caixa es podrà resoldre el desencontre. Us imagineu que la cosa acabés malament i les tres institucions entréssin en conflicte?. Tres grans vaques sagrades del país tirant-se els plats pel damunt!. No puc dissimular un cert morbo només d’imaginar-ho…

Segona.- Sembla que ERC sotmetrà a consulta interna la proposta de finançament de Catalunya. Aplaudeixo tots els mecanismes de democràcia participativa, dels quals ERC n’ha estat tradicionalment pionera. Però a l’espera de conèixer els termes en què es plantejarà tal consulta, em pregunto quin militant d’ERC podrà declarar-se satisfet del finançament que finalment s’acordi entre els governs català i espanyol en execució de l'Estatut de 2006. ¿No ens varem oposar al nou Estatut bàsicament pel deficient model de finançament que contemplava?.

Tercera.- El president de la República Txeca i actual president de torn de la Unió Europea, Václav Klaus, ha escandalitzat les ingènues i benpensants ments europeistes. Resulta que Klaus ha gosat qüestionar l’actual procés de construcció europea, ha lamentat l’absència d’un model alternatiu, i ha assenyalat els dèficits democràtics europeus i la creixent distància entre ciutadans i institucions comunitàries. Tothom s'ha afanyat a criticar-lo i a expulsar-lo del políticament correcte europeista. Podem discrepar de les formes, però crec que fariem bé d’escoltar les raons de Klaus. I entendre que no és necessàriament dolent que no tothom combregui amb l'eurooptimisme que alguns volen vendre. Al contrari, l’euroescepticisme és una actitud no només respectable sinò assenyada en els temps que córren. I en tot cas, ben justificable venint dels txecs, país tradicionalment castigat per totes les utopies que ha generat Europa.

La cultura gironina del segle XXI ja no serà monocroma

2009-02-15T16:10:00.002+01:00

Excel·lent reportatge de Xavi Castillón avui a El Punt, "Amb la maleta plena d'idees". Es detalla informació de bona part dels nous creadors culturals de les comarques gironines, arribats d'arreu del món. Retinguem els noms d'aquests artistes vinguts per quedar-se entre nosaltres. Algun d'aquests creadors, de ben segur, tal com ja és un fet amb Roberto Bolaño, formaràn part dels grans noms de la cultura gironina dels propers decenis. Molt bona notícia per un sistema cultural com el gironí, que ben sovint ha donat símptomes de replegament, tancament en sí mateix i una certa incapacitat de renovació.

En record del president del món.

2009-02-11T20:42:00.003+01:00

Tot fent el trapasser per la xarxa he ensopegat amb un bloc sobre les Gavarres, gràcies al qual he sabut de la mort, l'estiu passat, de Jesús Plaja. Aquest bon home de la Bisbal era tot un personatge. Se'l coneixia pels pobles de la comarca amb el nom de Cigronet i arreu es proclamava "president del món". Jo el retrobava cada any a l'aplec de Santa Caterina amb el seu dos caballs. Tot un personatge, l'entranyable Cigronet, la biografia del qual, desgraciadament, dificilment apareixarà als llibres d'història. Un homenot. L'Empordà en estat pur.

Descansi en pau el meu president, el president del món.

Entrevista al Diari de Girona

2009-02-08T22:03:00.002+01:00

Projectes sòlids d´empreses solvents tenen dificultats per trobar finançament de bancs i caixes.

Delegat del Govern a Girona. A la meitat de legislatura, Jordi Martinoy (Torroella de Montgrí, 1967) creu que s'ha d'encarar la crisi aprofitant sinergies i posant en comú les potencialitats dels diferents sectors socials i econòmiques.

LAURA FANALS GIRONA

L'atur a Girona ha crescut més d'un 7% al gener. Com s'ho farà, la demarcació, per sortir-se'n?
Estem en un moment complicat, tot i que seria un error caure en un excés de pessimisme que no permeti veure les potencialitats que tenim. Hem posat èmfasi a reforçar el Servei d'Ocupació de Catalunya, per això n'obrirem una oficina a Salt. També estem reforçant els cicles formatius. I falta relligar totes les potencialitats que tenim, que és un tema pendent. Actors socials, empreses, el Parc Científic... han de fer estratègies de cooperació. També em preocupa el paper de les entitats bancàries. Evidentment hi ha un paper de les entitats públiques, però la seva capacitat econòmica, en comparació a la capacitat de donar crèdits dels bancs i caixes privats, és molt menor. Hi ha projectes sòlids a Girona presentats per empreses solvents que tenen dificultats per trobar finançament. Trobo preocupant que les entitats bancàries, que durant anys han participat de la generació de riquesa, ara no facin el paper d'estimular la reactivació. Haurien de ser més actives.

Tenen prevista ja alguna reunió amb aquestes entitats bancàries?
No hem previst una reunió formal, però sovint tenim trobades i les empreses ens traslladen aquesta preocupació. Les patronals i la Cambra estan agafant informació de tots els casos i intenen incidir en els bancs i caixes, i nosaltres els donem suport.

La crisi ha deixat veure que el model econòmic de Girona estava massa basat en la construcció?
En certa manera, sí, ja que la frenada més brusca ha estat la de la construcció. Afortunadament, però, tenim una demarcació amb moltes potencialitats. Hi ha alguns sectors que, després d'haver fet els deures, es troben en un bon moment, i sobre aquestes bases hem de construir una economia més diversificada.

El Govern defensa l'obra pública per generar feina però, enguany, la principal inversió a Girona serà pagar el peatge a l'ombra de la C-31 Palamós-Palafrugell.
Aquest sistema els hipoteca?
És un sistema de finançament de l'obra pública com un altre, el que volem és que es faci. És necessari posar al dia els grans dèficits històrics de Girona. Han estat molts anys de desinversió, que ens han fet arribar a inicis del segle XXI amb infraestructures obsoletes. Per sort, ara totes les administracions estan fent els deures, més val tard que mai. Són obres que ja s'estan executant: desdoblaments de carreteres, els tretze programes de barris, un Puosc que ha portat més diners que mai.... Paral·lelament, també s'executen obres de l'Estat: el TAV, el desdoblament de la N-II, el tercer carril de l'autopista. I esperem sumar un aeroport gestionat per la Generalitat i un port de Palamós amb projecció internacional.

Els pobles de costa han de patir de cara a l'inici de la temporada, després dels temporals?
Estem treballant perquè a l'estiu tot estigui refet. Les infraestructures de la Generalitat ja estem treballant per reparar-les. Pel que fa a danys dels particulars, s'ha actuat ràpid, el Consorci de Compensació d'Assegurances ha estat àgil i les entitats financeres hi han ajudat. Pel que fa als danys municipals, les administracions acompanyarem els ajuntaments a arreglar infraestructures. Esperem que el gros més important estigui resolt abans de la temporada turística.

Preveu un descens de turistes?
Fa de mal dir. El turisme estarà afectat per la crisi, però això pot determinar canvis en el comportament dels visitants. Potser hi ha gent que opta més pel turisme interior, i això pot compensar la davallada de turisme exterior. També hi ha cada cop més països emergents en el mercat turístic, que abans no sortien i ara ho fan, com l'Europa central i de l'Est. I també ens hem acostumat a no valorar tant la temporada turística en termes quantitatius com qualitatius. Som la demarcació amb més estrelles Michelin per habitant, tenim una bona gastronomia, bons paisatges, bon patrimoni cultural... Això ens ha de ser molt últil. A més, en un entorn en què tots els aeroports redueixen el trànsit i les companyies aèries pateixen un descens de passatgers, el nostre aeroport encara creix.

Ara l'aeroport depèn d'una sola companyia, però la nova Spanair apostarà per Girona?
És veritat que tot ha pilotat al voltant de Ryanair, però ja voldrien molts aeroports tenir una Ryanair com nosaltres. Tenim molt poques companyies, però les que tenim són molt potents i han fet una aposta consolidada per la demarcació. És cert que hi ha companyies que han deixat d'operar a Girona, però amb Wizz Air i Transavia estem treballant perquè mantinguin vols i com a mínim a l'estiu tindrem vols d'aquestes companyies. Tan sols mantinguéssim l'escenari actual, seria un èxit, en un mapa de navegació aèria on tothom va de retirada. Si Spanair s'acaba confirmant com a nou operador amb base a Catalunya, més dinamització per l'aeroport de Barcelona significarà més oportunitats a Girona. Spanair ja té experiència a l'aeroport de Girona i no descarto que puguem establir-hi més relacions.

Joaquim Nadal creu que l'èxit de l'aeroport pot endarrerir el seu traspàs. Vostè també ho tem?
Ens inquieta molt la tardança de l'Estat per fer el traspàs de l'aeroport previst a l'Estatut, igual que les Rodalies ferroviàries. Amb les dues coses hem demostrat que, sense tenir-ne la competència, hem fet els deures. En el cas de l'aeroport, des del territori l'hem situat de no tenir pràcticament cap vol a tancar l'any amb 5,5 milions de viatgers. I hem fet una bona feina amb la promoció del transport públic a l'àrea de Girona. Ara hem d'incorporar les Rodalies, però necessitem el traspàs.

Pot fer alguna cosa, la Generalitat, davant el caos de Renfe?
El caos actual no deixa de ser un efecte puntual de les obres del TAV. Però a banda d'això, les rutes de Renfe estan planificades des de Madrid o Barcelona. No tenim l'oportunitat, des del territori, de dissenyar un sistema d'horaris i freqüències que ens sigui més beneficiós. Per això, la Generalitat ha presentat un pla de Rodalies ferroviàries, al voltant de Figueres i Girona, en el qual, aprofitant la infraestructura actual, es poden optimitzar els horaris i les freqüències i posar més trens.

Queda pendent la interconnexió elèctrica. Després que Mario Monti proposés soterrar-la i que la Unió Europea hagi garantit finançament, la Generalitat ha presentat informes en diferents sentits. Fa la sensació que, com que Energia va per un costat i Medi Ambient per l'altre, la postura del Govern no és clara.
És una infraestructura de l'Estat, nosaltres només fem la gestió dels tràmits de les al·legacions. Vaig seguir la intervenció de Monti on proposava soterrar el tram dels Pirineus, i penso que en els trams on es reprodueixin les mateixes condicions de sensibilitat paisatgística i ambiental del tram transfronterer també s'ha de fer el soterrament. En idèntiques condicions, idèntiques solucions.

El que sí que s'està a punt d'acabar és la nova seu de la Generalitat. Va tot al ritme esperat?
Sí. Tenim la previsió de complir el calendari, que el primer semestre de 2009 s'acabin les obres i puguem entrar en la fase d'equipament i proves, i sobretot en el projecte funcional i organitzatiu. El canvi serà molt important, ja que estem passant d'un funcionament departamental a un funcionament conjunt, on tots els departaments compartiran serveis.

CiU els critica que no s'ubiquin tots els departaments a l'edifici.
No és cert. L'edifici té un sistema de serveis comuns del qual es beneficien tots els departaments, una oficina d'atenció al ciutadà única, aules de formació, serveis d'informàtica i noves tecnologies... El ciutadà, anant a l'Oficina de la nova seu de la Generalitat, podrà fer tràmits de qualsevol departament. Però hem vist que teníem un edifici emblemàtic al centre de la ciutat, la casa Solterra, molt ben ubicat, a cinc minuts de la seu. Per això, hem pensat que valia la pena mantenir-lo. D'altra banda, tampoc volíem omplir de cop i volta tot el nou edifici de la Generalitat. No volem ofegar l'edifici d'inici, sinó deixar marge per a previsions de creixement. Per això hem creat una seu principal i una subseu totalment interconnectades.

Passat l'equador del mandat, què li queda per fer?
Vull veure com s'executen les obres i que no es retardin més del compte. També hem de relligar potencialitats, crec que tothom hi està disposat. Concretament, vull aprofundir en el compromís del retorn d'aigua del Ter. Un cop superada l'emergència, podem tenir un diàleg més asserenat i aconseguir el retorn d'aigua, que serà gradual a mesura que es desenvolupin les infraestructures hidràuliques de Barcelona. També vull reforçar les infraestructures de transport. He vist millores importants a l'aeroport, i el mateix s'ha de fer amb el port de Palamós. Podem crear sinergies. I finalment, ser exigents amb l'Estat per fer efectiu el compliment de l'Estatut.

Obama arriba en tren i el tren arriba a Torroella!

2009-01-27T21:08:00.005+01:00

De tota la posada en escena de la inauguració de l'era Obama, em va agradar el detall del president electe d'arribar a Washington DC en tren. Un bloc com aquest havia de reconèixer aquest gest inspirat en el viatge del president Lincon més d'un segle i mig enrera. Veient el flamant president damunt d'aquest tren partint de Pensilvania, vaig pensar en l'enorme càrrega simbòlica i evocadora que ofereix el ferrocarril. I més encara en un país que consolidà la seva expansió a mida que el tren anava arribant a nous territoris. Els pioners en el somni americà, com l'altre dia Obama, anaven sobre els camins de ferro...

D'altra banda, i seguint amb els trens, el polifacètic i incansable torroellenc Xavier Bisbe és des d'ara també distribuidor oficial a les comarques de Girona de Märklin, l'emblemàtica marca alemanya de modelisme ferroviari. Märklin, amb els seus productes de qualitat, ha fet possibles els somnis dels amants dels trens en miniatura des de fa més de 150 anys. Ja ho sabeu tots els apassionats del tren: a Girona ja tenim un nou centre on aprendre, admirar i adquirir nous productes.

Setanta anys d'una trobada a Cervià de Ter

2009-01-22T20:28:00.016+01:00

Al llarg d'aquest 2009 molts de nosaltres participarem en diversos actes arreu de les comarques de Girona en record de la derrota i de l'exili de 1939. Setanta anys més tard, s'evocarà aquell desastre i la sortida obligada de moltes persones cap a França. Les nostre terres foren testimoni directe d'aquella derrota col·letiva, i veieren desfilar en direcció a la Catalunya Nord les màximes institucions i polítics del principat i de l'estat espanyol. Així, en aquest setantè aniversari es recordarà, entre d'altres fets, la celebració de les Corts Republicanes a Figueres, el pas de Companys cap a l'exili, la sortida del gruix dels nostres intel·lectuals i homes de lletres, la ubicació de les més importants col·leccions artístiques de l'estat així com del tresor de la República en diversos indrets de l'Alt Empordà, etc...

Tindrem oportunitat d'anar-ne parlant i de reflexionar sobre els enfocaments que de ben segur escoltarem sobre aquells fets. Ara però vull recordar un encontre esdevingut a Cervià de Ter a finals de gener de 1939, és a dir, fa just setanta anys. La història la recull l'Atles literari de les terres de Girona, aquesta imprescindible obra coordinada per Narcís-Jordi Aragó i Mariàngela Vilallonga.

Aquells dies de finals de gener fugien cap a l'exili el poeta Carles Riba i la seva esposa Clementina Arderiu. Provinents d'una posició certament benestant es podien permetre l'ús d'ún automòbil, que havia fet funcions d'ambulància de guerra. Circulaven per la carretera de Barcelona en direcció a França. Podem imaginar-nos fàcilment el panorama de misèria i desolació que es devien trobar pel camí: Centenars de persones, amb les seves úniques possessions al damunt, amb rostres de fred i de gana, obrint-se pas caminant per la carretera. A l'alçada de Cervià de Ter, Riba i Arderiu s'aturaren per recollir dos viatgers més, un home d'aspecte malaltís i una senyora gran. Es tractava, ni més ni menys, que d'Antonio Machado i de la seva mare, Ana Ruiz. Ambdós havien dormit a Can Santamaria, a Raset, prop de Cervià.

El dia 22 de gener Machado havia marxat, junt amb part de la seva família i d'altres intel·lectuals en direcció a la frontera, on hi arribarien després de moltes dificultats el dia 27. Machado, malalt, té 64 anys i la seva mare 88. La història que segueix ja és sabuda: passen la frontera caminant i sota la pluja. Finalment, després de dormir fins i tot en un vagó abandonat a Cervera, el dia 29 arriben a Cotlliure. Machado està greument malalt i morirà el dia 22 de febrer (tres dies abans que la seva mare).

Però retornem a la trobada de Cervià de Ter que creurà la trajectòria d'aquests dos grans homes de lletres. Carner i Arderiu féren lloc al seu vehicle per a Machado i la seva mare. Avançaren fins a Viladasens. Allà, al Mas Faixat, a les afores de la població, es va tornar a aturar la caravana d'intel·lectuals que fugien a l'exili. I aquella nit fou la darrera que Machado i la seva mare, Riba i la seva esposa, Corpus Barga, Joaquim Xirau, Tomás Navarro Tomás i d'altres passaren a aquesta banda de la frontera (tal com recull Mariàngela Vilallonga a l'Atles Literari més amunt esmentat).

Aquesta singular trobada motivarà, anys més tard, un poema de Juan Luis Panero (poeta establert a Torroella de Montgrí) anomenat, precisament, Cervià de Ter:

Cervià de Ter

(Relectura de Antonio Machado)
Aquí fue o pudo ser, es igual,
en este caserón que aún se levanta,
absurdo y gris como un abrigo viejo.
Cerca, en el río, húmedos chopos, arcos de álamos,
-Soria tan cerca y lejos-. Un hombre silencioso
hace escueto balance de su vida.
Después lo esperan apretujadas carreteras,
montón de gentes, sudor de miedo y muchedumbre,
cansados huesos, cenizas casi transparentes
y el vagón de la muerte y el hotel final.
Más tarde, banderas de derrota, hueca palabrería,
torpes discursos, aburridas canciones,
todo lo que él odió, el falso decorado,
la retórica inútil, colorines de sueños.
Junto a este río que, contaminado, sigue pasando
hacia la mar, hacia la nada,
le despido y le nombro, recordando,
repitiendo, unas pocas palabras verdaderas.

Panero, Juan Luis
Poesía Completa (1968-1996)

(Darrera fotografia de Machado en vida)

PS: En relació a l'exili dels intel·lectuals catalans, la Institució de les Lletres Catalanes acaba de posar en funcionament aquest bloc per tal d'informar el dia a dia d'aquells fets de fa setanta anys.

Prendre partit

2009-01-10T11:28:00.003+01:00

No deixa de sorprendre'm la "necessitat" de molts catalans de prendre partit per alguna de les parts en el conflicte Israel-Palestina. Novament ho comprobo arran dels atacs d'aquestes setmanes a la franja de Gaza. Només cal donar un cop d'ull a a la comunitat blocaire catalana o al Facebook. No questiono l'interès per seguir aquest conflicte, ni les ganes, sempre saludables, d'estar-ne informat. El que em sorprèn és aquesta necessitat de prendre partit.

Una necessitat que no observo a Catalunya en relació a d'altres conflictes internacionals. En aquest punt, potser cal recordar que la capital d'Estat més propera en línia recta de Barcelona (exceptuant Andorra la Vella) és Alger. I a Algèria (és a dir, a casa dels nostres veïns de la cantonada) hi ha un conflicte armat latent i oblidat. I més al Sud, a l'Àfrica sub-sahariana, hem de lamentar, encara avui, com moren milers i milers de persones en guerres que ni surten als diaris d'aquí, tan ocupats com estan en publicar articles d'opinió o cartes al director a favor de jueus o palestins per part d'autors que potser ni sabrien situar al mapa la franja de Gaza. Perquè els catalans no prenem partit a favor d'alguna de les parts en els conflictes de El Congo, al Xad, a Sudàn o a Somàlia? Perquè (i si voleu, canviem de continent) no ens posicionem en la guerra civil no declarada que pateix Colòmbia?. Alguns d'aquests conflictes són més propers que el remot Orient Mitjà, i fins i tot han patit més víctimes que les que hem de lamentar allà. Un darrer exemple: poques setmanes abans dels atacs a Gaza, Bomai va patir una acció armada que va comportar la mort de gairebé dos centenars de persones, en el marc d'un enfrontament que va provocar, només al 2007, més de mil morts en atemptats a la Índia. Tampoc en aquest cas, no he vist ningú a casa nostra que surti al carrer, cremi banderes o escrigui articles demagògics a favor d'algun dels contendents.

D'on vé, doncs, aquesta necessitat dels catalans (que no percebo en tanta intensitat en altres països del nostre entorn) de prendre part en aquest conflicte?. Perquè tants prejudicis, tants slogans i banderes?. Perquè l'adhesió abans que el coneixament?.

Deu ser cosa del nostre fet diferencial... O que ens agrada sublimar les renúncies properes en els conflictes llunyans.

Segones Jornades Cap a la Independència de Torroella

2009-01-04T22:09:00.000+01:00

Bones festes!

2008-12-24T13:31:00.005+01:00

Bones festes a tots i a totes. Que tinguem un any nou ple d'èxits personals i col·lectius. Especialment per als qui el 2008 us ha mostrat la cara menys amable de la vida, per als qui aquestes festes treballeu sense hores extres per a possibilitar el festival de consum dels altres, i molt especialment per als qui us costa sobreviure al clima del Nadal.

Sort, amics i amigues!

I aquí teniu dues de les millors "altres" cançons de nadal.

Dos anys

2008-12-19T10:49:00.005+01:00

Pas de l'equador de la legislatura. Ja són dos els anys de feina a la Delegació del Govern. Aquí podeu llegir la meva intervenció de dijous al Col·legi de Periodistes a Girona, tot explicant el balanç de l'acció de govern a les nostres comarques i les principals línies d'actuació per al futur. Ens va acompanyar la portaveu del Govern i Directora General de Comunicació, l'Aurora Masip.

En un plànol més personal, m'adono que també aquest bloc ha fet dos anys. Dos anys que són 155 entrades i més de 23.000 visites. Gràcies a tots i a totes!.

PSC, PNB i BNG a favor d'uns pressupostos de l'Estat que no contemplen un finançament just pel país

2008-12-18T17:24:00.008+01:00

Avui s'han aprovat uns pressupostos generals de l'Estat que no reflecteixen el sistema de finançament que preveu l'Estatut. Un sistema, per cert, el previst per l'Estatut, que tal com està redactat no pot significar una millora substancial dels recursos per a Catalunya, i que parteix, a més, d'un marc multilateral de negociació, donant una capacitat de decisió determinant al govern de l'Estat. Però així ho recull l'Estatut i així ho van votar els ciutadans de Catalunya, per això s'ha de respectar. I no ho respecten, insisteixo, els pressuposts avui aprovats a Madrid.

Uns pressupostos aprovats amb els vots dels diputats del PSC, cosa que fa comprensibles les crítiques a aquest partit per haver primat més les lleialtats amb el PSOE que no pas les necessitats del Govern del país que representen. Cert. Com també és cert que els pressupostos s'han aprovat també amb el vot dels nacionalistes del PNB i del BNG, socis tradicionals de CiU, qui tant ara s'apunta a disparar contra el PSC i qui, recordem-ho, va anar de rebaixes a la Moncloa una nit de gener.

Salvem el nostre patrimoni ferroviari

2008-12-14T23:32:00.007+01:00

Als amants del món del ferrocarril, alguns dels quals em consta que llegiu aquest bloc, us suggereixo que visiteu l'estació de tren de Fornells de la Selva el segon o el quart diumenge de cada mes. Amb la família ho hem fet aquest matí. Allà, durant aquests dos diumenges, s'obre al públic la fantàstica exposició ferroviària que manté viva la gent de l'Associació d'Amics del Ferrocarril de les comarques gironines. A més, quan fa bon temps, al costat de l'estació es posa en funcionament un circuït de petit tren de vapor en miniatura on hi poden pujar diverses persones i que agrada molt als més petits. A dins l'estació, hi trobareu tot tipus de material ferroviari i de maquetes (com la gran maqueta de la qual només he fotografiat la part on es reprodueix l'estació de Figueres, en la imatge que obre aquest post). Bona part del material que s'hi conserva prové de les comarques gironines, amb un especial record cap a les línies de via estreta ja desaparegudes.

Tot això ho trobareu a la preciosa estació de Fornells que, abandonada pràcticament de la seva funció, ha tingut la sort de ser cedida a la gent de l'Associació. D'altre material ferroviari existent a les nostres comarques no ha tingut tanta sort. Vegeu aquestes tres fotografies que vaig fer l'altre dia a Flaçà (l'estació més màgica i emblemàtica per molts empordanesos) on es pot comprovar l'estat d'abandó d'interessants elements com ara un antic magatzem-taller, una grua i un vell dipòsit on encara s'hi pot llegir un desdibuixat Flassá.

Tornem a tenir xifrer d'en Navarro!

2008-12-14T23:26:00.003+01:00

Els amics de la publicació electrònica torroellenca Emporion han publicat aquest video sobre l'acte de col·locació del nou xifrer d'en Navarro a la muntanya del Montgrí (l'antic xifrer fou víctima de l'incendi de 2005). El reprodueixo aquí, en homenatge al xifrer de moltes excursions de la nostra infància.

Entrevista a El Punt

2008-12-07T07:59:00.000+01:00

> Jordi Martinoy.: «A les comarques gironines estem millor que en crisis anteriors per superar-la bé»

El màxim responsable de la Generalitat a Girona es mostra confiat que la inversió en obra pública, la millora de les infraestructures i la feina de modernització feta per molts sectors productius permetrà remuntar la situació econòmica

-Fa un any ens deia en una entrevista que havia visitat un centenar de municipis gironins. Ja els ha voltat tots dos-cents vint-i-un?
-«Me'n falta algun, però a molts d'ells hi he anat més d'una vegada. La idea és, en un futur proper, haver-los visitat tots. Sí que he parlat amb tots els alcaldes.»

-Trepitjar el territori és una manera privilegiada de detectar els problemes. Ha pogut percebre la remor de crisi que s'acostava, o l'ha sobtat?
-«Tots teníem molt clar que la dinàmica econòmica vinculada al sector de la construcció arribaria un moment que davallaria, el que segurament no ens pensàvem és que fos tan ràpid i brusc.»

-Patirem molt?
-«Preocupa especialment l'atur. Tot i que cal dir que la memòria és fugissera, perquè la d'ara és una taxa a la que fa cinc o deu anys estàvem acostumats. Això no vol dir que no sigui preocupant i hi estem dedicant molts esforços. El principal és compensar amb inversió, fonamentalment en obra pública, la baixada que té la construcció vinculada al sector residencial. Sumant totes les administracions, avui tenim una quantitat d'obra pública en marxa a la demarcació de Girona que no s'havia vist en cap altre moment històric.»

-N'hi ha prou per mantenir la maquinària productiva en marxa?
-«Crec que estem millor que en crisis anteriors per superar-ho i sortir-ne bé. Primer hi ha el consum. Els ciutadans tenen una eina molt important per ajudar a sortir de la crisi, que és el consum. Hem de fer un esforç per consumir productes gironins, per exemple aquest Nadal. Són bons, tenen preus raonables i ajuden a fer rutllar les empreses d'aquí. A banda d'això, sóc optimista, perquè detecto alguns elements objectius que ens donen possibilitats.»

-Com ara?
-«Hem superat aquell caràcter individualista que tenia l'empresariat gironí. En tenim molts exemples, com els vins de l'Empordà, sectors estratègics com els clústers de la carn i el suro, el lligam entre universitat i empresa. També hi ajuda un teixit de petites empreses que, per definició, són més adaptables.»

-I les que necessiten més suport financer, cosa que no està passant.
-«L'Institut Català de Finances hi està entrant, però és innegable que el motor aquí és la banca privada. I és veritat que constatem aquestes dificultats de l'empresariat, fins al punt que de vegades algunes regulacions d'ocupació o situacions de crisi no es deuen a la falta de comandes o demanda sinó a problemes de liquiditat.»

-El turisme encara no ha rebut fort. Què passarà l'estiu vinent?
-«Per una banda, la crisi és global i per tant hi haurà una retenció en la sortida de turistes cap aquí. Per contra, es preveu que hi haurà més turisme interior i això és una oportunitat. Un altre avantatge és que hem fet un esforç en qualitat. Quinze estrelles Michelin: devem ser la demarcació amb més estrelles per habitant! Això ens posa en el mapa, no quantitativament, però sí qualitativament. També s'ha treballat molt en el turisme interior. I el cas de l'aeroport de Girona és espectacular. Amb sis anys ha passat de 500.000 a 5 milions d'usuaris. S'ha demostrat que quan fem les coses des d'aquí les fem millor.»

-Ryanair també hi ha tingut alguna cosa a veure...
-«Sí, però si ha vingut és perquè hi ha hagut ajut institucional. El que hem fet amb l'aeroport ara cal amb el port de Palamós.»

-Barcelona és una competència molt gran.
-«De la mateixa manera que els aeroports han acabat sent complementaris, amb el port podem fer alguna cosa similar. Un altre repte pendent al sector turístic és la desestacionalització. Segurament, el turisme no vindrà marcat en els pròxims anys tant per factors quantitatius, a veure quants en vénen, sinó per qualitatius i per la desestacionalització.»

-La crisi també toca de ple els ajuntaments. Ara l'Estat, que fa anys que escanya país i municipis amb un finançament deficient, es treu del magí un pla que planteja fins i tot dubtes competencials...
-«Hem de dir sense embuts que hi ha una vulneració de competències estatutàries. Fet aquest discurs, hem d'ajudar els nostres ajuntaments a agafar fins a l'últim euro d'aquest pla.»

-Complicat d'argumentar, no?
-«No podem deixar de reivindicar, perquè el pla estatal no resol el problema de fons, però alhora no podem desaprofitar-lo. De totes maneres, el que agraeixen els ajuntaments és l'estabilitat i la transparència, i això ho hem fet amb el pla d'obres. Hem quadriplicat els diners de l'últim pla del govern de Convergència. I això d'una manera estable i sostinguda, no ens hem despertat de cop. També s'ha rebut molt bé la llei de barris.»

-La crisi pot incidir en el món local en qüestions relacionades amb la immigració. Com s'abordarà això?
-«La demarcació de Girona té un percentatge d'immigració per sobre la mitjana. Ja he esmentat el programa de barris, tenim 163 aules d'acollida. I tenim un programa que pot semblar secundari però que ens està funcionant molt bé, que és el voluntariat lingüístic. A les comarques gironines hi ha 1.400 parelles lingüístiques, una xifra espectacular. No és gratuït que a Girona, tot i ser una de les zones amb més immigració, és on es parla més català. Tenim una societat amb orígens molt diversos però amb un nivell de cohesió raonable.»

-Es preveu que la crisi generi un cert moviment de retorn?
-«Es detecta gent que ha fet estalvis, que és emprenedora i decideix tornar al seu país per muntar un negoci. Però la majoria de nouvinguts tenen el seu projecte de vida aquí.»

-Aquests últims dies ha tornat a sortir a la llum el tema del vot dels immigrants.
-«Crec molt en el model de drets i deures. Si el que reclamem són deures cívics i socials, també ha d'haver-hi un contrapès de manera que aquests ciutadans puguin participar en la presa de decisions. Per tant, jo ho veuria bé tenint en compte que hi ha d'haver reciprocitat amb el país d'origen.»

-Tornant a les obres, un dels grans projectes en marxa, que vostè personalment està vetllant més, és la nova seu de la Generalitat al Santa Caterina. Va tot a l'hora?
-«Sí, però vull fer un trasllat que ocasioni el mínim de trastorns als ciutadans. És millor fer-ho bé que no pas de pressa. Posar a treballar junts tots els departaments, que tenen pressupostos, normatives, equips informàtics i, sobretot, una cultura organitzativa d'anar molt cadascú a la seva, és complex, però ens n'estem sortint. No és una simple mudança, perquè ajuntant-ho tot generem eficiència i estalvi, però no només és això, sinó que millorem molt l'atenció al ciutadà. Ara bé, repeteixo que no tenim cap urgència. Un cop lliurada l'obra, hi haurà un temps de prova fins a finals d'any, i estaríem en condicions de fer el trasllat a finals de l'any vinent o a principis del 2010.»

-Té la sensació que està muntant la casa perquè un cop parada l'ocupi un altre?
-«La meva visió és que aquí hi som de pas i, per tant, no em preocupa. De totes maneres, d'una manera o altra hi continuaré, perquè sóc funcionari.»

-Vostè, a diferència d'altres delegats que hi han estat de pas, com Xavier Soy o Carles Llorens, té un perfil públic menys polític, més tècnic. El fet de representar un govern tripartit el fa ser més prudent a l'hora d'opinar?
-«En dos anys, el govern de la Generalitat a les comarques gironines no hem generat cap polèmica. Estem força cohesionats, i les dificultats i disputes que hi hagi pogut haver, no tenen res a veure amb les adscripcions polítiques de cadascú sinó amb temes pràctics. El paper del delegat jo no el veig tant de gestió directa com de motor, de coordinació. El perfil que pretenc donar és el d'anar per feina. Sense renunciar a fer política, perquè al capdavall tot és política.»

-Parlant de política, el dubte no és si ens el retallaran, l'Estatut, sinó quan. Què hem de fer?
-«Una retallada de l'Estatut és un gran perjudici per als ciutadans. De vegades sembla una discussió de caire molt polític, però l'Estatut és una cosa tan senzilla com poder fer un servei de rodalies a Girona, gestionar l'aeroport des del territori, o tenir recursos per a la llei de la dependència.»

-La cohesió que tothom demana per fer front a la retallada de l'Estatut, la veu factible?
-«A mi em reconforta molt escoltar el president de la Generalitat quan és molt contundent defensant el text aprovat pel poble de Catalunya. Hi ha veus a tots els partits que diuen que no s'ha de transigir amb una retallada. La resposta a una sentència molt adversa del Tribunal Constitucional ha de venir marcada per la contundència, la unitat i per tornar a cridar el poble a consulta, si convé, com deia el president Maragall.»

-Quan diu una retallada «molt» important, «molt» què vol dir?
-«Pot ser una retallada molt gran en nombre d'articles, o perquè afecti articles que són el moll de l'os, com la definició de Catalunya com a nació o el tema de la llengua.»

-Som a mitja legislatura. Quines són les prioritats per la segona part?
-«Vam passar una etapa planificant, l'anterior legislatura, i ara estem executant. Per exemple, teníem un transport públic molt precari. Hem creat l'eina, l'autoritat territorial de la mobilitat i que està donant indicadors molt positius, hem passat a un increment del 20% i a tenir 5 milions d'usuaris d'autobús, que han tret tots aquests cotxes de la carretera. Això s'ha de potenciar en aquests dos anys, fent participar el tren d'aquesta integració tarifària que va tant bé. També veurem com es completen les grans obres d'infraestructures viàries que tenim, i tot això sumat a les obres que fa l'Estat, ens situarà en una xarxa viària molt al dia, amb totes les principals vies d'accés a la demarcació desdoblades.»

-Hi ha la sensació que es va a dos ritmes diferents, perquè les obres de l'Estat són un rosari d'endarreriments.
-«L'Estat ens diu que té pressupost i té partides, però la realitat és que són obres que s'eternitzen. Ara bé, en aquests moments es mou.»

-Hi ha bona relació amb la Subdelegació del Govern estatal?
-«Molt bona. Tenim moltes trobades del dia a dia, a part de les formals. Estem orientats a resoldre problemes pràctics.»

-Una assignatura pendent és el futur del Ter.
-«Les obres hidràuliques són una altra prioritat i hi hem invertit més de 300 milions, amb el compromís de retorn del cabal del Ter.»

-Compromís que ha de complir la Generalitat.
-«D'acord, però això passa des dels anys setanta i només es posa en el punt de mira el govern actual. La situació és injusta, però el primer govern que ho ha reconegut és aquest. Cal impulsar obres a Barcelona que evitin estirar aigua del Ter, i a Girona també estem fent actuacions per no estressar tant el riu, com la millora dels regadius o les xarxes d'aigua. Això ens permet tenir un horitzó clar pel retorn.»

-Horitzó amb data?
-«No sóc partidari de posar dates. Les dates tindran a veure amb l'execució de les infraestructures a Barcelona i amb les mesures d'estalvi que adoptem aquí. De totes maneres, em preocupa molt més la situació a la conca de la Muga. Aquí la solució no és única, però passa per una dessalinitzadora.»

-On?
-«És un procés incipient, i s'ha de pactar amb el territori, i s'ha de dir que hi ha molta receptivitat.»

-Com a torroellenc, com veu el debat del parc del Montgrí?
-«Com a delegat, acabaré fent el que acordin els departaments implicats. Com a torroellenc, penso que podem debatre si és oportú crear un parc natural. Ara bé, si arribem a la conclusió que sí que cal, el que no té sentit és deixar-ne fora els espais humits, els arrossars. Jo no entenc un parc només amb el Montgrí i les Medes. Per fer això, no sé si val la pena mobilitzar tants recursos.»

CARLES RIBERA

Laboa i Humet, dos camins de llibertat

2008-12-02T12:04:00.009+01:00

Acabo de saber que ahir, a banda de Joan Baptista Humet, també ens deixà el gran renovador de la cançò basca Mikel Laboa. Ambdós compartiran de ben segur les cigarretes al món dels ocells de llibertat. In Memoriam, Txoria Txori, el cant a les aus lliures que ha traspassat fronteres, esdevenint un veritable himne.

Si li hagués tallat les ales
esdevindria meu,
no hauria escapat.
Però així,
hagués deixat de ser ocell.
i jo...
jo el que estimava era un ocell.

Gràcies Humet i Laboa, per cantar-nos els colors de la llibertat de les persones i els pobles.

In vino veritas

2008-11-27T16:20:00.004+01:00

Llegeixo als diaris que el 40% del vi que consumim els catalans prové de la Rioja. I que només un 28 % prové de Catalunya. Quan precisament no hi ha cap comunitat amb tantes denominacions d'orígen (ni més ni menys 11!) com té Catalunya. Trist.

Fem el primer pas aquestes festes de Nadal: Tots i totes a consumir vins i caves catalans! Preferiblement --permeteu-me escombrar cap a casa-- bevem vi de la D.O. Empordà. I és que a l'Empordà hi trobarem vins de molta qualitat i, en cada segment de producte, la millor relació qualitat-preu respecte d'altres zones vitivinícoles. Tindrem qualitat, a bon preu i, a més, ajudarem els nostres productors, que bé que s'ho mereixen.

Salut i bon vi!.

Mesures per reforçar l'economia en temps de crisi

2008-11-16T20:21:00.000+01:00

La setmana passada vàrem saber que durant el mes d'octubre el nombre de persones de les comarques gironines que estan desocupades ha augmentat un 12'31% respecte al mes anterior. Ens trobem que actualment hi ha 36.709 gironines i gironins a l'atur, 13.777 persones més que fa un any. També hem conegut que durant els mesos de juliol, agost i setembre deu empreses i persones gironines han presentat suspensió de pagaments, quan durant el mateix període de l'any 2007 se'n van presentar tres suspensions. Aquests dos indicadors ens mostren la duresa de la desacceleració de l'activitat econòmica; veníem d'uns anys de creixement econòmic sostingut, i ara aquest canvi de cicle econòmic brusc ens situa en un context diametralment oposat.

Hem de ser conscients del moment en què ens trobem, cal que l'assimilem tal com és, sense excessos de dramatisme i, sobretot, amb la necessària confiança per afrontar l'esdevenidor. En aquest sentit, el govern de la Generalitat treballa per enfortir l'economia gironina i per impulsar un model productiu competitiu.

En primer lloc, el govern, organitzacions empresarials i sindicats van aprovar fa poc la revisió i l'impuls de l'acord estratègic per a la internacionalització, la qualitat de l'ocupació i la competitivitat de l'economia catalana 2008-2011, que precisament es va presentar la setmana passada a la comissió territorial gironina. En un escenari marcat clarament per la desacceleració econòmica, es fa encara més necessari que els poders públics i els agents econòmics i socials disposem d'un marc estable de diàleg i col·laboració per fer el seguiment de les mesures de l'acord en l'àmbit gironí.

El govern ha reforçat l'atenció a les persones desocupades, que ha representat la incorporació de 16 orientadors laborals en les nostres oficines de treball. Per últim, i no menys important, el govern va aprovar el projecte de llei de pressupostos per a l'any 2009, els quals preveuen que durant l'any que ve el creixement de l'economia serà negatiu. Són uns pressupostos basats en el context econòmic actual, que posaran l'accent en el foment de l'ocupació i en la millora de les condicions de finançament de l'economia; els seus eixos giren a l'entorn de la protecció dels sectors de la població més vulnerables i del suport a l'economia productiva. A les comarques gironines el pressupost que properament haurà d'aprovar el Parlament de Catalunya preveu un destacat increment de l'esforç inversor del sector públic.

Vull fer un aclariment de les informacions que han aparegut, les quals només recullen una part pressupostària de les actuacions que projecta el govern. Tenint en compte la provisionalitat de les xifres, només es fa esment al capítol d'inversions reals i no recullen d'altres com les inversions no territorialitzables (com el desdoblament de l'eix transversal), les obres amb finançament específic (com Bracons, el centre penitenciari de Figueres, etc.), els programes de subvencions (com el PUOSC, el PIE, el pla d'electrificació rural) o les actuacions de GISA (complex Santa Caterina, escoles, etc.) REGSA, REGESA, FORESTAL CATALANA, etc.

Paral·lelament som i serem perseverants en la negociació d'un nou sistema de finançament, les bases del qual estan establertes a l'Estatut del 2006. Des del govern continuarem negociant un bon acord de finançament amb el govern d'Espanya; no podem transigir en l'incompliment de l'aplicació del nou sistema de finançament, ni tan sols amb l'excusa d'estar immersos en un context de crisi; és més, és per aquesta raó que se'ns fa imprescindible assolir un acord just, per garantir el benestar de les persones i la cohesió social de Catalunya.

Article publicat al diari El Punt, aquest diumenge 16 de novembre

En moments complicats...

2008-11-07T22:33:00.005+01:00

Ho he escrit aquí en més d'una ocasió. No concebo aquest bloc com un instrument per a divulgar la meva feina. En aquests Camins prefereixo el nivell més personal i reflexiu que no pas l'argumentari polític o la freda explicació de l'acció de govern. No vull parlar ara doncs de mesures anticrisi o per a la dinamització econòmica.

Tot i així, sí que sento la necessitat d'expressar en aquestes ratlles el meu suport i la meva solidaritat amb els treballadors i treballadores de les empreses papereres gironines Torrespapel i Aconda Paper. Aquest matí m'hi he reunit, en el marc de la seva manifestació a Girona, i he percebut l'angoixa per un futur laboral incert, la dignitat de la seva lluita i la responsabilitat dels gestos.

Molta sort a tots ells!.

Obamamania

2008-11-05T09:47:00.003+01:00

Vaig seguir a estones la nit electoral nordamericana (bàsicament a les mitges parts de Gran Hermano). M’he alegrat del triomf d’Obama (àlies el Mal Menor). De ben segur, alguna cosa es mourà amb el nou President, tal com també alguna cosa s'hagués mogut amb MacCain, no tant potser amb Hillary Clinton. M'alegra el triomf d'Obama, però sense el foll entusiasme d’alguns polítics i analistes europeus. També em pregunto quan tardarà el nou president a decepcionar aquesta legió de fervents partidaris que, des d’aquest racó de món, s’han reconciliat per fi amb Estats Units. Quan serà? Quan es signi la propera sentència de mort? Quan Obama no limiti la tinença d’armes dels ciutadans? Quan en política exterior no canvïi res de substancial?. De vegades ens entossudim a acumular somnis trencats. I no aprenem la lliçò. Al temps...

Autumn Leaves

2008-10-31T23:24:00.008+01:00

Per vosaltres, quina és la música de la tardor?. Per mi, si una cançò pot constituir la banda sonora de la tardor, només es pot tractar de Les feuilles mortes. La cançò de quan la vida separa als qui s'estimen, tot dolçament, sense fer soroll. De quan la mar esborra de la sorra el pas dels amants desunits. La cançò de les fulles que s'amunteguen, com els records i l'enyor. I de quan el vent del nord s'ho emporta tot cap a la nit freda de l'oblit...

La lletra de Prévert ha estat magistralment interpretada per Édith Piaf, el gran Yves Montand o la Gréco.

Però la versió instrumental que avui us proposo és la de Keith Jarret, amb els seus inseparables Gary Peacok i Jack DeJohnette. Del seu àlbum Tokyo'96 (l'Àlex Sáez de ben segur tindrà aquest disc).

Per aturar-ho tot i defallir, amb el piano de Jarret, mentre el vent remou les fulles mortes.

Les Feuilles Mortes
Jacques Prévert

Oh ! je voudrais tant que tu te souviennes
Des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n'ai pas oublié...
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Et le vent du nord les emporte
Dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
La chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais
Et nous vivions tous deux ensemble,
Toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
Tout doucement, sans faire de bruit
Et la mer efface sur le sable
Les pas des amants désunis.

Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
Les souvenirs et les regrets aussi
Mais mon amour silencieux et fidèle
Sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie ?
En ce temps-là, la vie était plus belle
Et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
Mais je n'ai que faire des regrets
Et la chanson que tu chantais,
Toujours, toujours je l'entendrai !

Etxea

2008-10-26T20:52:00.007+01:00

Us imagineu escoltar Miguel Bosé, Teresa Salgueiro, Loquillo, Andrés Calamaro, Estrella Morente, Lluís Llach, Miguel Ríos, Pau Danés, Santiago Auserón o Luís Eduardo Aute interpretant en euskera cançons tradicionals basques? Doncs ho podeu trobar a Etxea, el darrer treball de Kepa Junquera. Un disc que no només destaca per aplegar totes aquestes col·laboracions, sinò principalment per l'excel·lent producció musical que n'ha resultat. Per mi, el millor de Juquera.

Us deixo un parell de mostres del treball. En primer lloc, una cançò que posa els pèls de punta. Lili Eder Bat Badut Nik, interpretada per Maria del Mar Bonet (obriu el següent l'enllaç en una altra finestra, espereu uns segons i el tema començarà a sonar; espero que l'enllaç sigui legal, però és l'únic que he trobat).

http://www.yes.fm/musica/Kepa-Junkera/Etxea/Lili-eder-bat-badut-nik--con-Maria-del-Mar-Bonet-.html

En segon lloc, el video del tema interpretat per Calamaro, Urritia i Loquillo, Oh Pello Pello:

La daina

2008-10-21T17:49:00.026+02:00

Les fotos les vaig fer durant la baixada de mulats d'Espinavell.

Just a trenc de dia, baixant cap a la vall. Presidint el paisatge, el sol tímid, un majestuós Costabona, i un silenci reverencial només estroncat pels renills d'eugues i poltres, que potser intueixen la separació definitiva que s'esdevindrà a la tria d'Espinavell. I uns homes i dones que baixàvem, tremolant, a voltes per les ràfegues gèlides, a voltes per l'indecent mostrari de groc i marró de la tardor pirinenca.

De cop i volta, una daina.

Vaig poder captar aquestes dues fotografies amb el mòbil. Lleuger, jovial, el cèrvid acompanyava els poltres en el descens cap a Espinavell. Es movia entre els cavalls amb una misteriosa complicitat. Feia costat als qui foren, durant els mesos d'estiu, companys de joc allà dalt, als plàcids i solitaris prats pirinecs. L'ancestral tradició no té aturador i el temps de descompte va corrent per eugues i poltres. I la daina que s'ho mira, amb distància foteta. O potser amb perplexitat, davant el fatal destí dels seus companys de viatge. Em miro de nou la daina en aquestes fotografies, preses just abans de què l'animal s'acomiadi del grup i torni lliure cap amunt, lluny d'Espinavell. Amunt, on coneixarà altres poltres que encara ignoren les cadenes de la vall. Em miro de nou la daina.

Quina misteriosa metàfora de la llibertat i de la fragilitat intenta llegar-nos?

Política 2.0. Que les noves tecnologies no ens facin traïdors.

2008-10-13T17:05:00.007+02:00

Aplaudeixo les iniciatives que diputats com José Antonio Donaire, Carles Puigdemont o el mateix president Benach estan explorant a l'entorn del concepte de política 2.0 i, més concretament en el cas del nostre òrgan legislatiu, de Parlament 2.0. El mateix Donaire ens convida a pensar-hi en el seu darrer post, i en Narcís Sastre, assumint el repte, ens recupera de l'oblit l'experiència de Democràcia.web --encara recordo alguna entusiasta presentació d'en Jordi Sánchez sobre aquesta iniciativa de la Fundació Bofill-- que com recorda l'amic Narcís ha quedat pràcticament desactivada.

La idea de millorar de manera substancial la nostra democràcia representativa aprofitant, entre d'altres eines, el potencial de les noves tecnologies, em recorda diferents experiències del darrer deceni per tal d'utilitzar aquestes noves tecnologies en la millora de les relacions entre administració pública (poder executiu, per entendre'ns) i ciutadà. Molts ens il·lusionàrem amb el potencial d'aquestes eines per canviar el nostre model administratiu, obsolet i burocratitzat. I què hem aconseguit?. Informatitzar la burocràcia. És a dir, ara podem inscriure'ns a través d'internet a les activitats esportives municipals o podem pagar els nostres impostos on line, cosa que està molt bé. Però no hem propiciat un veritable canvi de model a les nostres organitzacions públiques. El que dic: hem passat d'un model burocràtic a un model burocràtic informatitzat.

El mateix podria passar amb les iniciatives de la política 2.0. És a dir, penso que és molt suggerent el debat que se'ns proposa amb aquest concepte. Que són molt valentes les iniciatives dels diputats esmentats i que és molt imaginatiu l'ús que fan d'eines com el Facebook, els blocs, o el Twiter. Fins i tot podria ser que ens trobéssim davant els primers senyals d'un nou i esperat paradigma. Però amb determinades visions, excessivament tecnocèntriques, o tecnooptimistes, correm el risc de limitar-nos a informatitzar les eines de la vella i gastada democràcia.

Facebook, blocs, Twiter? Molt bé, gràcies. Però ¿i quelcom molt més entenedor, com ara les llistes obertes?. O posar al dia la legislació electoral amb una llei catalana que apropi realment els representants de la nostra nació al ciutadà?. Potser tot això no és gaire tecnològic, però si veritablement 2.0.

V Jornada Ernest Lluch

2008-10-02T23:11:00.002+02:00

Al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí es celebra aquest proper dissabte 4 d'octubre la V Jornada Ernest Lluch, dedicada enguany al diàleg intermediterrani.

Pel seu interès us adjunto el programa.

Premis Blocs Catalunya

2008-10-01T22:44:00.002+02:00

He observat en els darrers dies una certa campanya electoral a la blocosfera catalana: links a la pàgina de votacions, peticions de vot, propostes de permutes de sufragis, etc... Aquest fet ens indica ja, més enllà d'una legítima i engrescadora competència, l'èxit de la convocatòria de la gent de STIC.cat, la primera edició dels premis Blocs Catalunya.

Ja falta poc per l'acte a l'Auditori de Girona on es lliuraran els premis. De ben segur serà un èxit. Però més enllà del proper dia 10 STIC.cat tindrà també molt a dir i molt a oferir.

Des d'aquí, modestament, volia agrair-los el seu treball i desitjar-los --desitjar-nos-- un camí ple d'èxits en el creixament en l'àmbit de les TIC als Països Catalans.

Esquerra Lusòfila de Catalunya

2008-09-30T18:41:00.016+02:00

Els meus companys de partit i amics (tot i que en els temps que córren alguns dirien "els meus companys de partit no obstant amics") Albert Pereira i Pep Carrapiço han assumit les presidències regionals d'ERC al Camp de Tarragona i a Girona respectivament. Els conec a tots dos --he tingut l'oportunitat de compartir projectes amb ells en diferents moments i circumstàncies-- i estic convençut que faran molt bé la seva feina; ambdós tenen molta capacitat de treball, una llarga trajectòria de fidelitat al projecte de l'esquerra nacional i sobretot, tenen, quan convé, el punt just d'escepticisme o, si voleu, de no dogmatisme que, juntament amb una certa mirada irònica cap a la realitat, ajuden a humanitzar el projecte.

Però no només pretenia fer la pilota als nous càrrecs directius del partit (que també, mai se sap...) sinò assenyalar una altra circumstància que comparteixen els nous presidents regionals. Fixeu-vos-hi: Pereira i Carrapiço. Ambdós tenen cognom i ascendent portuguès.

En aquest punt, cal recordar també la passió per Portugal del vicepresident Carod-Rovira, interessat des de sempre en enfortir les relacions entre els catalans i els portuguesos.

Ja ho veieu, el veritable corrent dins d'Esquerra és el lusòfil. Serà per allò de què l'"autonomia que ens cal és la de Portugal"...

La memòria i les arrels

2008-09-25T20:49:00.006+02:00

Com a continuació del post anterior, en què us explicava l'acte d'homenatge a Josep Irla a Sant Feliu celebrat el passat 20 de setembre, adjunto aquesta foto amb en Víctor Torres, fundador d'ERC, als seus fantàstics 92 anys, tot fullejant un llibre sobre el seu germà, el poeta Màrius Torres (foto d'en Xevi Vilà de Palafrugell, excel·lent regidor i fotògraf!).

Josep Irla, el futur.

2008-09-21T18:06:00.008+02:00

Poc a poc les institucions del país comencen a fer justícia al president Irla. El passat 11 de setembre eren totes les institucions gironines (ajuntament, Consell comarcal, diputació, Generalitat) les que efectuaren per primera vegada conjuntament l'ofrena floral al cementiri de Sant Feliu (i ja era hora!, després de tants d'anys d'ofrenes en ambient de gairebé semiclandestinitat). I el dia 19, en què s'esqueia el cinquantè aniversari de la mort d'Irla, les màximes autoritats del país (President, President del Parlament i Vicepresident) retien l'homenatge al qui fou màxim mandatari català a l'exili amb tota la solemnitat i dignitat que es mereix Irla.

També ahir la Fundació Irla feia el seu homenatge a Sant Feliu al polític que li dóna nom, amb la presència de familiars del polític i d'altres interessants convidats, com ara Víctor Torres, fundador d'ERC i antic secretari general de la Presidència de la Generalitat d'Irla. Vegeu el video de la notícia de TV3.

Confio que tot plegat serveixi per recuperar el personatge. I no quedar-nos únicament amb la seva faceta pública com a president a l'exili, sinò també com a polític gironí molt emblemàtic (el parlamentari gironí més votat, comissari delegat de la Generalitat de Macià a Girona, alcalde ganxó...) i bon gestor públic.

Però més enllà del polític hi ha l'home. Una persona austera, emprenedora, patriota, defensora dels febles, disposada a sacrificar-se i allunyada dels protagonismes personals. Que la recuperació de la figura d'Irla no sigui només una mirada al passat. I que tots aquests valors ens rearmin, en aquest país de perplexos, per tal dibuixar nous horitzons de futur.

PS: Són moltes les persones que han contribuït a la recuperació de la memòria del President Irla. En quasevol intent d'enumeració m'arriscaria a cometre algun oblit injust. Hi dedicaré algun altre post. Però permeteu-me ara tan sols referir-me a dues persones: l'ex Alcalde Vicente i l'ex Regidor Joan Casamitjana de Sant Feliu de Guíxols.

Viure per veure

2008-09-18T21:01:00.005+02:00

Després de tant de temps defensant la no intervenció estatal en l'economia i reclamant la desregularització dels mercats, alguns dels nostres amics liberals (segons s'autoqualifiquen) han fet el silenci. Resulta que els Estats Units, paradigma d'allò que funciona segons aquests reconvertits al liberalisme econòmic que tan estan aflorant a casa nostra, els Estats Units ara intervenen el sistema financer, destinen diner públic als mercats i, fins i tot, nacionalitzen bancs!

Si algun Estat europeu hagués decretat alguna mesura silimar, ràpidament els nostres amics --tan Catalans i tan Oberts, això que no falti-- haguéssin parlat de l'Europa obsoleta i poc competitiva, dels nostres tics planificadors, de l'excés d'estatalisme. Potser fins i tot haguéssim llegit algun brillant article a l'Avui sobre el pòsit marxista dels dirigents de la vella Europa...

¿Quina cara posarà el gran Miterrand des del seu cel republicà, ell que juntament amb comunistes i radicals d'esquerra, expropià el 1981 la banca francesa?.

Benvolgut José García

2008-09-14T20:00:00.006+02:00

Llegeixo a la premsa que, segons Idescat, el nom més freqüent a Catalunya i també a Girona és José. Pel que fa al cognom, igualment en els dos àmbits, guanya García. El segueixen Antonio, Martínez, López...

Ja tenim oficialment batejat el gironí mitjà o, com a mínim, el més freqüent: en José García.

El coneixem prou a en José els responsables polítics? i ell, es fa sentir suficientment?. Què pensa en José García de la presència de l'estelada als balcons municipals durant la diada?. És més, és dels que celebra o dels que reivindica el dia 11 de setembre, el nostre José?

Ens coneixem José?

Segons altres dades estadístiques, en José García mira Telecinco (el canal de televisió líder en audiència a Catalunya).

En José García que mira Telecinco. El personatge que ens representa a tots, si utilitzem el criteri estadístic de la major freqüència.

Ens coneixem José?... Amic José García?

País de vins

2008-09-06T14:32:00.007+02:00

M'hi he trobat en més d'una ocasió. En compartir un àpat amb amics, familiars o coneguts, sobretot de l'àrea de la capital del país, i proposar un vi de l'Empordà. De seguida es fa evident algun gest d'estranyesa, d'escepticisme o, fins i tot, de desaprovació. Mostres, tot sigui dit, que desapareixen automàticament quan les persones en qüestió degusten el vi proposat (això quan m'en surto amb la iniciativa). I és que sovint, a la Catalunya metropolitana, impera un cert papanatisme en matèria de vi consistent en mostrar un major enlluernament quan més llunyà (i car) sigui el producte.

Baixa autoestima? Deficitari coneixament dels productes de qualitat del país?. No ho sé. També és veritat que els cellers de l'Empordà, sovint de petita producció, fins fa ben poc no han treballat estratègies de cooperació per a promocionar el seus vins (nostrat individualisme empordanès!). En qualsevol cas, no deixa de ser preocupant i injusta la baixa presència dels vins de l'Empordà a les cartes dels restaurants barcelonins. Amb la paradoxa que, mentre els nostres restaurants, oferint gastronomia de la terra, són una referència internacional, el vi de l'Empordà, indissociable de la nostra terra i el nostre menjar, històricament no ha estat objecte del mateix interès (amb notables excepcions, cada vegada més nombroses, atenent la creixent exportació).

Sigui com sigui, resulta que la qualitat dels vins de l'Empordà és excel·lent, i així acaba de ser qualificada pels experts, sense anar més lluny, l'anyada de 2007. Les característiques orogràfiques i geològiques del territori empordanès són similars a les zones de més producció de qualitat del país, i potser encara millors, donada la singularitat de la tramuntana, d'acreditats efectes beneficiosos per la vinya i el raïm. Ah!, i els preus són més que raonables (per ara).

Convidem-nos a descobrir els vins de l'Empordà!. A emprendre el més plaent dels viatges a la recerca de tots els matisos del vi empordanès, on s'hi intueix la duresa dels paisatges del Cap de Creus, les brises marines de les darreres estribacions de les Gavarres abans de fondre's a la Mediterrània o la temperació de les nostres planes. I el treball silent de generacions i generacions de viticultors. I el necessari punt de rauxa de la nostra gent...

Una bona ocasió per fer-ho es presenta la setmana que vé amb la 24ena Mostra del Vi de l'Empordà que es fa a Figueres entre el 10 i el 14 de setembre. I com a preàmbul, demà diumenge, a la Selva de Mar es celebra la Festa de la Verema, que es dedica enguany als precursors de la vinya al Cap de Creus, i en què la D. O. Empordà, molt amablement, m'ha convidat de participar-hi.

Salut i bon vi de l'Empordà!

Post d'agost (i IV). Demà, Sant Tornem-hi!

2008-08-31T18:15:00.014+02:00

Darrer dels comentaris d'agost. Moment per repassar què ha donat de si aquest parèntesi estival. Moment també, per cert, en què aquests Camins de Ferro arriben a les seves 20.000 visites, cosa que aprofito per agrair-vos a tots i a totes.

Segurament el gran debat polític de l'estiu ha estat el del finançament de l'administració catalana, en el marc del desenvolupament de l'Estatut de 2006. D'entrada vull deixar clar que aplaudeixo l'esforç d'unitat dels partits catalans, encapçalats pel Govern i el seu president, en defensar allò que és just i necessari per a Catalunya. Aquesta és la línia que hem de seguir en la negociació d'aquests mesos. Però també cal remarcar que, des del punt de vista d'un observador extern, sobten les diferents interpretacions que d'un mateix text (l'Estatut de 2006) se'n fan des de Madrid i des de Barcelona. Desgraciadament pels nostres interessos, la veritat és que penso que la norma estatutària no impedeix la interpretació del vicepresident Solbes. Vegeu aquest article de l'economista Ramon Tremosa on explica que l'Estatut aprovat al Congrés de Diputats no configura un marc bilateral de negociació amb l'estat ni necessàriament ha d'aportar més recursos per a Catalunya, a diferència del projecte d'Estatut aprovat pel Parlament. No sé si toca o no recordar-ho, però els problemes d'ara tenen molt a veure amb el pacte Mas-Zapatero.

Però passem a coses més serioses que tenen a veure amb l'estiu. Per exemple, es veu que aquest 2008 no hi ha cançò de l'estiu. I és que resulta difícil trobar unanimitats sobre aquella cançò de lletra fàcil, ritme enganxós, i, en definitiva, prou matxacona com per ostentar el títol de cançò de l'estiu 2008 (títol, no cal dir-ho, que res té a veure amb la qualitat musical, cosa que vull deixar clara abans que algun purista se'm tiri a sobre). Una de les que més ha sonat és una nova versió d'un antic tema, Ella Elle la, de Kate Ryan. M'agrada que un dels números ú de l'estiu sigui en francès...

Les altres que més han sonat en carpes, ràdioformules i xiringuitos podrien ser Merci de Duffy o el Don't stop the Music de la Rihanna. Ja veieu que en aquesta ocasió les cançons de l'estiu són cosa de dones...

En l'àmbit de la música produïda als Països Catalans (a banda que hem seguit aguantant el Chiqui-Chiqui) ens ha matxacat també de nou, des de Mallorca, en David Tavare. Però la que més m'ha agradat a mi, tot i que no és pròpiament de l'estiu, és Corren, la proposta de Gossos i Macaco, que descobreixo gracies a un post del torroellenc Carles Vilà:

I parlant de música, l'estiu a les comarques de Girona és també els festivals musicals. Estic content del bon nivell del conjunt de festivals de les nostres viles i ciutats. El rigor i coherència de Torroella, la nova empempta del Porta Ferrada, la renovació de Cadaqués, i les apostes més "espectaculars" de Cap Roig i Perelada. Sense oblidar propostes de qualitat com les que ofereix l'Albéniz de Camprodon, la Shubertíada de Vilabertran o, fins i tot, el Músiques Religioses i del Món de Girona. Personalment em quedo amb quatre nits que em resultaren molt agradables aquest estiu: Juan Diego Florez a Perelada, Raimon a Cadaqués, els fados de Camané, Mariza i Carlos do Carmo a Sant Feliu de Guíxols, i, sobretot, Achúcarro a Torroella.

Però deixeu-me fer propaganda d'un petit festival que ja fa tres anys s'organitza a la Devesa de Girona: la mostra de música gironina, on vaig poder assistir per segon any consecutiu.

Dit tot això, només afegir que hauria d'estar al Codi Penal que l'1 de setembre coincideixi en dilluns!.

En tot cas, bona rentrée els que demà comenceu a treballar.

Post d'agost (III).- Oficis perduts

2008-08-18T16:54:00.003+02:00

Hi havia un temps en què la majoria d'estudiants, a l'estiu, treballaven. Ni intercanvis estudiantils, ni estades lingüístiques, ni camps de treball, ni romanços... tot això estava per inventar, o bé era cosa dels nens de la capital. A l'Empordà, a la meva època d'estudiant de secundària i d'universitat, a l'estiu, tots a treballar, que a la costa hi ha molta feina!. No cal dir que el treball de temporada, per un o una adolescent, tenia molt de ritual iniciàtic. Però d'això ja en parlaré un altre dia. En qualsevol cas, com dic, i per contextualitzar el que vull comentar avui sobretot pels més joves, a l'estiu, a l'Empordà, els estudiants treballaven.

Doncs bé, les principals dedicacions de les meves feines de temporada, als estius de finals dels vuitanta a l'Estartit, han desaparegut. Ja són història!.

La primera de les feines de temporada a què em vaig dedicar, en un càmping de l'Estartit, consistia bàsicament en atendre la recollida d'ampolles de beguda utilitzades. Perquè no fa tants anys, quan es comprava una coca-cola, una aigua o una cervesa, s'abonava el preu de l'envàs. Preu que era retornat per l'establiment al client en el moment de retornar-se l'ampolla. Ni el tetra-brick, ni les llaunes, ni les ampolles de plàstic havien envaït encara les estanteries. La meva feina consistia, doncs, en recollir l'ampolla utilitzada i lliurar un val al client, val que es podia utilitzar com a descompte al supermercat o que era directament bescanviat pel seu valor en diners a la caixa. Ja ho veieu, això sí que era reciclatge. Curiosament a Berlín, fa unes setmanes, vaig comprovar com el mateix sistema començava a imposar-se en alguns establiments que volien fer bandera de modernitat i de lluita a favor del medi ambient!.

La segona de les meves feines de temporada fou en una entitat bancària, i en bona part a la secció de moneda estrangera. Abans de l''euro això donava molta feina a bancs i caixes de zones turístiques. A més, les monedes (com ara ocórre amb la relació dólar-euro) eren objecte de constant fluctuació. Que si el marc puja i el franc belga baixa. Que si la corona sueca, que si la lira italiana... En aquest sentit recordo com cada setmana imprimíem un full amb els valors de cada moneda per tal de repartir-lo a agències de canvi i hotels... De vegades els moviments del mercat monetari ens obligava, fins i tot, a repartir el full diàriament.

Ja ho veieu. Els canvis a les nostres societats van creant nous oficis perduts. Arqueologia laboral que m'estranya que encara no recullin les fires d'artesania o els museus etnològics.

Post d'agost (II). Quan els llibres es piquen l'ullet

2008-08-10T12:15:00.012+02:00

Va passar-me fa un any i mig. Acabava de llegir "El río de la desolación. Un viaje por el Amazonas" de Javier Reverte i tot seguit vaig iniciar el "Pandora al Congo", la segona novel·la de l'exitós Sánchez Piñol --anàrquic com sóc, ja veieu que ni en l'ordre de les meves lectures segueixo cap criteri--. Doncs bé, em sorprengué descobrir que aquests dos llibres tan diferents (i llegits consecutivament) compartien un personatge central en comú: Roger Casement, antic cònsul britànic a El Congo i al Brasil. Curiosa coincidència, insisteixo, tractant-se de dos llibres que en principi no tenen res en comú, una novel·la fantàstica i un llibre de viatges. Vaig tenir la sensació que els dos volums es picaven mútuament l'ullet. A partir de llavors els dos exemplars estan de costat a la prestatgeria. Conviuen junt a l'obra magistral de Joseph Conrad, "El cor de les tenebres" (precisament Casement fou amic personal de Conrad, a qui mostrà la veritable cara del riu Congo).

I d'aquesta manera vaig ordenant(?) els meus llibres; quan observo que dos volums, sigui quin sigui el seu gènere o estil, de cop i volta es piquen l'ullet, els poso junts. Per exemple, en un altre racó del moble llibreria (model Billy d'Ikea) tinc de costat poemaris de Gabriel Ferrater i de Jaime Gil de Biedma, estabilitzats a la lleixa gràcies a una ampolla buida de ginebra. Comparteixen veinatge amb "La leyenda del santo bebedor" de Joseph Roth i "Sota el volcà" de Malcom Lowry.

Molt sovint em veig obligat a canviar l'emplaçament d'algun llibre. Per exemple, durant un temps vaig tenir "La Escritura o la vida" de Semprún al costat de "Milena", de Margerite Buber-Neumann (ambdues històries narren cruament l'experiència als camps d'extermini nazis). Però després de llegir les "Cartes a Milena" de Kafka, ràpidament vaig col·locar-li al seu costat el "Milena". Com a mínim que Frank Kafka i la seva estimada Milena Jesenská puguin tenir, a la meva llibreria, el contacte que els negà la vida real!. I sempre em quedarà Primo Levi per posar al costat del llibre de Semprún... Ja ho veieu, una nova adquisició literària pot comportar moviments incalcul·lables d'exemplars a les meves prestatgeries...

Tot plegat fa que en dies que llegeixo més llibres, com ara l'estiu, se'm giri molta feina. No us imagineu la dedicació que demana aquest ubicar i reubicar llibres conforme van teixint inesperats lligams.

Post d'agost (I). Encallats al segle passat

2008-08-07T08:50:00.007+02:00

Me n'he adonat tot llegint una sèrie d'entrevistes a líders polítics catalans a l'Avui, en què es pregunta als nostres màxims mandataris per la música que escolten o que tenen al reproductor MP3: cap d'ells escolta música del segle XXI!. El mateix fenòmen que observo sovint quan, en el cotxe d'algun amic i company de viatge generacional, tot xafardejant els CD's que porta a la guantera, veig que gairebé tots són del segle XX. I quan s'escolten ràdios musicals, es recórre a emissores especialitzades en música dels setantes, vuitantes i norantes...

¿Com podem ser uns apassionats de les noves tecnologies, uns propulsors de les polítiques 2.0 o estar al dia de les darreres novetats literàries i cinematogràfiques, si seguim encallats en els Police, els Llach, els Víctor y Ana, els Leonard Cohen, els Beatles, els Jacques Brel o els Doors, per exemple?. Entenc que hem de respectar i no perdre mai de vista els clàssics (siguin composicions del segle XX o de segles anteriors), però el present també ens ofereix produccions de gran qualitat, es diguin Coldplay, Antònia Font, Julieta Benegas o Antony and the Johnsons.

Amics, amigues, els nous temps exigeixen noves bandes sonores.

Bones notícies pel Baix Ter

2008-08-01T12:29:00.006+02:00

Si dilluns passat es presentava a Torroella el projecte, llargament reivindicat des del territori, de Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter, avui divendres, a la Delegació del Govern, s'ha signat el conveni que possibilitarà l'execució de les obres de millora dels regadius del tram final del Ter.

El futur Parc Natural del Montgrí, les Medes i el Baix Ter ha de possibilitar una gestió coherent i conjunta d'aquests espais naturals, incloent les zones humides del tram final del riu; espais que formen un conjunt d'excepcional interès paisatgístic i cultural, però també geològic i biològic. A banda de la preservació del medi natural en un territori fortament humanitzat, aquest Parc Natural ha de ser també una eina de desenvolupament local, un actiu també en termes econòmics, ja que podrà esdevenir un focus d'atracció de turisme de qualitat en aquesta primera línia de la costa tan castigada a d'altres indrets de la Mediterrània.

I amb la signatura d'avui del conveni pel finançament de les obres de millora de regadius entre la Generalitat i les Comunitats de Regants de la Presa de Colomers i del Molí de Pals, mitjançant el qual els regants únicament hauran d'assumir un 3% del cost, es dóna el tret de sortida de les obres. Unes obres que dotaran de major eficiència al conjunt del sistema de réc, garantiran la disponibilitat d'aigua pels regants i faran més sostenible mediambientalment l'ús agrícola de l'aigua. Tot plegat, juntament amb l'anunci de les obres a la presa de Colomers, generarà un substancial estalvi d'aigua del qual se'n beneficiarà el riu.

Una bona setmana, per tant, penso, per la gent del territori del Baix Ter.

Les veritats del president Maragall

2008-07-30T15:30:00.000+02:00

Em permeto recomanar-vos la lectura de l'article del President Maragall publicat avui a El Periódico, on s'esbossa un lúcid relat del procés d'aprovació de l'Estatut així com dels paranys que enterboleixen el futur més proper de la política catalana. Novament, i per part d'un testimoni de primer ordre, s'evidencia el galdós paper de Zapatero i de Mas en els moments més rellevants del procés estatutari.

(...)"Perquè, si no recordo malament, quan vaig anar amb l'Estatut sota el braç a Madrid --un text aprovat aquí amb el 90% dels vots del Parlament de Catalunya-- em vaig trobar Zapatero amb una llista de retallades. Al cap de poc, va aparèixer Artur Mas per la porta lateral i va resultar que ja havia pactat les retallades amb el president, retallades i acords en virtut dels quals Catalunya ja no era una nació en l'articulat, sinó només en el preàmbul, que no té efectes jurídics positius (i s'hi advertia que eren els catalans els que es consideraven nació, menys encara, nacionalitat). Els mateixos protagonistes havien fet saber al president de la Generalitat, uns mesos abans, la conveniència que abandonés la presidència passat el referèndum.I AIXÍ VASER,quin remei. Entre altres coses perquè ERC era evident que no podia acceptar les retallades i es perdia la majoria al Parlament de Catalunya. Es tornaria així al mateix de sempre, a la conllevància: els autèntics representants de les essències respectives, els nacionalistes espanyols i els nacionalistes catalans, pactarien per sota la taula i educadament les seves discrepàncies sense pretendre el miracle de convèncer-se mútuament de res. Tot resolt. La legislatura es quedaria en tres anys, eleccions i fora. CiU altra vegada a manar, com ha de ser." (...)

Què passarà amb l'Estatut?. Pasqual Maragall. El Periódico de 30 de juliol de 2008.

Postals de la ciutat de l'Spree.

2008-07-26T22:44:00.020+02:00

Hem passat uns dies de vacances a Berlín, lluny de les xafogors mediterrànies. Una capital per retornar-hi sempre, i segurament ara una de les ciutats més barates de l'Europa Occidental. Berlín, sempre culta i vigorosa, té un altre aventatge pel visitant, i és que malgrat l'hospitalitat dels berlinesos no rep un turisme massificat com d'altres capitals. Aquestes en són algunes postals:

Una persona, una habitació

Tram de Leipziger Straße, amb els blocs d'habitatges característics del Berlin comunista.

Obres i més obres

Una ciutat jove en permanent (re-)construcció.

La Plaça de Postdam

Arrassada durant la guerra, cul-de-sac a l'època del mur, Postdamer Platz és avui l'aparador del nou Berlín.

"Ich bin ein Berlinder"

Vam coincidir amb un hoste il·lustre: Barak Obama. No li van deixar l'escenari de la Porta de Brandenburg, però va fer el seu míting kennedià uns metres més lluny, a la Große Stern. Aquesta és la invitació que, amb milers de còpies, es distribuïa per la ciutat. Ens allotjàvem ben a prop, però vam preferir seguir la intervenció per la televisió de l'hotel. I és que dues-centes mil persones eren un fort desincentiu fins i tot per la meva obamamania.

Alte Museum

La reina Nefertiti amb el rei de la casa.

El català, llengua comuna.

2008-07-17T23:00:00.000+02:00

Després de declaracions de polítics que semblen desvariejar, després dels Manifiestos dels pseudointel·lectuals de l'espanyolisme de torn, de la patètica picabaralla dels diputats Oriol Pujol i Joan Ferran ahir al Parlament, després de les desafortunades declaracions del diputat Felip Puig sobre el català del President, després de tot plegat, arriba per fi una mica de seny i sentit comú.

I la lliçò arriba precisament de persones nouvingudes al país, amb un missatge senzill però ferm de defensa de la llengua catalana com a vehicle d'integració i convivència. Escoltem-los i aprenem-ne.

Aquí podeu llegir el manifest.

Torna el vinil.

2008-07-15T18:14:00.008+02:00

Els estic veient reaparèixer cada vegada més a les botigues, els entranyables discs de vinil!. I no es tracta únicament de reedicions d'antics treballs sinò que molts grups enregistren les seves noves creacions en aquest format (artistes com Amy Winehouse, RadioHead, Coldplay o Héroes del Silencio, per exemple)... I diuen els entesos que, en tractar-se de tirades curtes, gairebé artesanes, la qualitat dels actuals discs de vinil és altíssima.

Mentre, paradoxalment, en el món del consum audiovisual assistim a una progressiva desaparició dels suports físics en general. Ja ho havia predit Jeremy Rifkin a La Era del Acceso; allò important és l'accés, els continguts, mentre els continents cada vegada seran més relatius. I la música ja no es consumeix bàsicament en CD's, sinò via internet, Ipod's, ordinadors, mòbils, o sistemes d'audio de saló amb disc dur, entre d'altres.

És a dir, mentre tot sembla indicar que el CD té els dies comptats degut als nous formats digitals i a les noves formes de consum musical, quedarà el disc de vinil com a format clàssic, pels romàntics que no vulguin renunciar al suport físic.

Torna doncs el vinil i torna per quedar-se. I aquesta vegada molt possiblement guanyarà la batalla definitiva al CD d'àudio.

Quan els catalans celebren victòries de les seleccions espanyoles.

2008-07-08T22:45:00.002+02:00

Vull deixar dit d’entrada que els resultats de les competicions futbolístiques em deixen força indiferent, jugui Espanya, Catalunya, el Barça, el Madrid o l’Espanyol (bé, ara potser em tocaria fer dues úniques excepcions pel cas dels equips de futbol de Girona i de l’Estartit, que tan bona feina estan fent).

Dit això, i arran de les celebracions a Catalunya de la victòria d’Espanya a l’Eurocopa, celebracions que tants anàlisis han merescut per part dels opinadors del catalanisme (opinadors de vegades massa desvagats, diguem-ho tot), voldria aportar algunes modestes reflexions.

-En primer lloc, considero fals i simplificador reduir els seguidors catalans de la selecció espanyola a segments extremistes de la població. La gran majoria d’aquests seguidors no són energúmens que surten al carrer cridant amb banderes espanyoles preconstitucionals. Molts d’ells són persones, catalanes i nascudes a Catalunya, que viuen lluny la política. Segur que en coneixem uns quants a la nostra feina, al nostre edifici o a la nostra família. Són gent a qui simplement els agrada el fútbol i, tot i no participar incondicionalment del orgullo de la Roja, es senten propers a aquesta selecció. Una selecció que, segons diuen, ha jugat molt bé i en la qual hi tenen un paper determinant jugadors catalans.

-En segon lloc aquesta generalització que es fa, insisteixo, des de sectors catalanistes, consistent en identificar els seguidors de la selecció d’Espanya en una mena de neofatxes esportius i casposos, constitueix també un error estratègic en la lluita per les seleccions catalanes i, fins i tot, en la lluita per la sobirania de la nostra nació. L’escorar cap a l’extrem una part important de la gent a qui li agrada l’esport a Catalunya, pot provocar realment qui hi vagi cap a l’extrem. La nostra feina ha de ser precisament la contrària, captivar-los i generar els màxims consensos, sense missatges negatius. En qualsevol lluita, quants més siguem i com més espais centrals ocupem, més possibilitats tenim de reeixir. Si no, quedarem atrapats, com tantes vegades, en un improductiu testimonialisme. Ho va dir un dia en Joan Puigcercós en una frase que sotscric totalment: mai com ara la Catalunya pura és enemiga de la Catalunya lliure.

-Finalment em sembla certament trist (tot i que jo també ho he practicat i, per tant, en faig autocrítica) això de què els catalans hagim d’anar a favor de qui juga contra Espanya. Patètic destí el d'un país que un dia es veu obligat a anar a favor de Turquia, l’endemà de Rússia, i el tercer dia identificar-se amb Alemanya!.

Centralisme mediàtic.

2008-07-06T09:38:00.003+02:00

En els darrers cinc o sis dies, les comarques de Girona han viscut esdeveniments de primer ordre; de categoria, podríem dir-ne, global. Estic parlant d’una Exposició Mundial de figures històriques, d’una cimera internacional dedicada a la lluita contra el tràfic de droga (amb la presència de ministres i màxims responsables judicials), i en el plànol cultural, de l’actuació de figures musicals com REM o Mariza o Iggy Pop.

Gairebé cap d’aquests actes ha aparegut als mitjans de comunicació fets o produïts a Barcelona. O bé, si ho ha fet, la notícia ha tingut un tractament molt secundari. Perifèric. Estic segur que algunes d’aquestes notícies, d’haver-se esdevingut a Barcelona, haguéssin tingut un tractament de portada als diaris o d’obertura als telenotícies.

El centralisme barceloní (de vegades pitjor que el madrileny) no és només polític. També hem de denunciar el centralisme dels mitjans de comunicació de la capital catalana.

Cooperació transfronterera.

2008-06-30T09:32:00.009+02:00

Fa un parell de setmanes ens reunírem a Empúries representants de tots els serveis territorials que té la Generalitat a Girona, amb responsables homòlegs de l'estructura que té l'estat francès (a través de la Prefectura del departament dels Pirineus Orientals) a la Catalunya Nord. La trobada fou demanada des de la Prefectura i vehiculada a través de la Casa de la Generalitat a Perpinyà (des d'on, amb en Jordi Fernández al capdavant, s'està fent una excel·lent tasca en favor dels interessos dels ciutadans dels dos territoris). I remarco aquest fet perquè em sembla rellevant que un organisme del govern estatal de França s'adreci directament, reconeguent-lo com a interlocutor, a un ens subestatal.

Amb tota la modèstia, deixeu-me dir que aquesta fou una trobada històrica, tant per la seva novetat (no s'havia fet mai) com per la importància dels temes tractats (cooperació transfronterera en matèria de seguretat, emergències, laboral, de joventut, etc...). No ens preocupa tant la gran política internacional (aquest no és el nostre àmbit) i defugim també un determinat pancatalanisme paternalista vers el nord. Ens preocupa, en canvi, les necessitats diàries de la gent, i saber estar a l'alçada a nivell de serveis públics d'uns ciutadans que cada vegada tenen més mobilitat entre una banda i l'altra de la ratlla.

Hem de treballar plegats des de Girona i amb la Catalunya Nord per adaptar els nostres serveis públics educatius i assistencials, la nostra promoció del territori, les polítiques d'ajut als joves, el mercat laboral, els transports, la intervenció en matèria d'emergències.... a una realitat en què la frontera és només una divisió administrativa. Als nous temps, noves polítiques, que han de ser de proximitat. I aquestes noves polítiques vindran des de Girona i Perpinyà, no pas sols de Paris ...ni de Barcelona.

Aquí teniu unes referències de la trobada als mitjans gironins: Notícia a El Punt, notícia al Diari de Girona.